dunesdesorra: M'agrada mirar lluny!

Portugal 1- Cases de nines a Costa Nova

2009-08-25T18:42:00.011+02:00

No conec Portugal.

Només hi vaig fer una incursió de dos o tres dies per visitar dos pobles que em tenien encantada i això que només els havia vist en fotografies. Es tractava de Costa Nova i Aveiro.

Costa Nova m'atreia per les seves cases, semblaven casetes de nines, pintades de ratlles de colors. És un poble situat a la costa atlàntica sobre d'una llenca estreta de terra entre el mar i la ria. En alguna zona del poble et trobes que per un cantó veus el mar al final del carrer, i per l'altre costat també. En total només tres carrers paral.lels però amb el seu encant especial.

Va ser una visita curta però em va encantar.

....
De cases n'hi ha de tots colors. Les antigues, de fusta, restaurades...precioses! I les modernes conservant el mateix estil.

Antigament eren casetes per guardar els trastos dels pescadors. Amb el temps s'han convertit en cases boniques per a viure-hi i que han condicionat l'estil de la gent que hi viu. N'hi ha que es lloguen per a passar-hi l'estiu.

Per veure'n més: Portugal: CasetesDeNinesACostaNova

montse
..

Un niu al garatge

2009-05-22T14:52:00.007+02:00

Tenim casetes-niu penjades als arbres i cada any s'omplen. Ens agrada molt tenir aquesta companyia i sentir el xiuxejar dels petitons. Ens entretenim molt veient entrar i sortir als pares per buscar menjar i sempre ens preguntem com poden entrar amb tanta velocitat a dins de la capsa a través d'aquell foradet tant petit!

Aquest any, però tenim "okupes". A dins del garatge (encara no té porta), hi ha un niu d'orenetes i un de pitroigs.
....

Les orenetes l'han fet en un forat i és impossible veure'l, només veiem als pares com entren i surten.

L'altre niu l'hem vist per casualitat perquè és tan i tan petit i l'han fet en un lloc tan impensable, que mai hi hauríem caigut: A la paret, a dins del rotllo del cable metal.lic d'un tràctel que estava enrotllat i penjat en una paret.

Hi ha cinc fills petits, a la foto només se'n poden comptar quatre becs oberts esperant menjar, del que fa cinc només se li pot veure el cap i queda tan fosc que es confòn amb el fons del niu.

Aquí era a mig fer

I aquí ja hi havien els polls.

Els cuidem molt. D'entrada, el tràctel no el podem utilitzar fins que marxin, i procurem molestar-los el menys possible.
....

Un regal

2009-04-20T18:38:00.007+02:00

L'altre dia se'm va presentar una companya de treball amb un regal molt especial. I dic molt especial perquè per a mi va tenir aquest sentit.

El regal en qüestió va consistir en uns planters de tomaqueres.

....
El valor és en que no es tracta de cap objecte que hagi comprat sino que l'ha plantat personalment, a partir de llavors, que les ha cuidat fins que han crescut, i que me les ha portat perquè sap que m'agrada molt l'hort i em fa il.lusió plantar encara que de moment ho han de fer per mi.

A més, llavors d'una classe especial de tomàquets que li van portar d'algún lloc concret que ara no recordo. Li hauré de preguntar.

Em va fer molt contenta el detall i, com va dir, ho vaig posar en un lloc fresc i amb molta llum.

Quan va ser fora m'ho vaig mirar bé i em vaig adonar de la feina i del "carinyo" que portava inclòs.

A cada vaset hi havia informació de les llavors plantades i la data.

No pateixis Dolors. que les cuidaré fins que arribi el moment de trasplantar-les a l'hort i, tal com em vas dir, observaré l'estat de la terra per regar-los quan calgui.

Al començament he dit que eres una companya però en realitat ets una amiga. M'has visitat en diverses ocasions i ja hem compartit molta conversa. Gràcies.

En aquests mesos que porto de baixa he redescobert els amics: n'he trobat que no esperava i, en canvi, m'han decepcionat d'altres que em pensava que ho eren però m'han oblidat.

Montse
....

Nostàlgia 2: He agafat la directa

2009-04-14T20:07:00.004+02:00

He agafat la directa tal i com diu el títol.

La nostàlgia que sento d'Àfrica ja és total.
....

Per distreu-re-la, aquestes vacances vaig fer el video sobre les dunes(es pot veure aquí: http://dunesdesorra.blogspot.com/2009/04/nostalgia.html), però n'he fet un altre, més aviat sobre hamades i muntanyes, una altra visió del paisatge.

El seu títol: Àfrica 1.
L'ú és perquè en faré més, el títol serà el mateix però anirà canviant la numeració.

Aquests dos videos que ja tinc fets, em porten molts bons records i veure'ls, em reconforta.

Montse
....

Gerds

2009-04-14T19:46:00.003+02:00

Tots els estius collint gerds al Pre-Pirineu, a casa ja era una tradició: mores, maduixes i gerds. Després en venien els potets de mermelada, les macedonies o els pastissos i en moltes ocasions, ja no donava temps a res més que menjar-los tal qual, ben nets i fresquets.

....

Amb la vena pagesa que m'ha atacat tan fort, no vaig poder resistir la tentació. Era allà el paquetet, semblava un roser, però no... eren gerds!

Només hi havia el paquet de les arrels i el tronc, la veritat és que semblava de mentida però va ser plantar-lo, i el veiem crèixer. Tot el que té de color verd li ha sortit a casa en quinze dies.
Cada dia me'l miro, el cuido, em sembla que li parlo i tot..... ja veurem si farà alguna fruita, em sembla que el primer any no cal que hi compti.

Montse
....

Els bassals del camí de casa

2009-04-09T14:12:00.003+02:00

S'ha passat dies i dies plovent.

Sense tempestes fortes, pluja de la que s'aprofita, de la que es va filtrant a la terra.

Però ha plogut tant i seguit, de dia i de nit, que l'aigua ja no es filtra, crec que la terra ja no en pot assumir més i regalima per tot arreu.

És embassalada a les voreres de la carretera i rellisca per tots els roquetés que hi ha als cantons.

Al camí que puja a casa hi havia uns bons bassals, més que aigua semblava xocolata, fang d'aquell tan fi i relliscós.

....
I la segona part

Montse

....

Nostàlgia 1

2009-04-09T12:39:00.013+02:00

No ho puc evitar. Tinc Àfrica sempre al cap. M'agrada viatjar al desert, les dunes, les hamades, les nits estelades, la seva gent....

Aquests dies he anat veient els preparatius d'una pila d'amics que ja han marxat, i ahir al matí, en un atac de nostàlgia, vaig agafar imatges que hem fet en altres ocasions i les he enfilat per muntar un video, així m'he entretingut una bona estona i li he donat vida als records que tinc al cap.

L'audiovisual l'he titulat: "Dunes", perquè és el que hi ha en la majoria d'imatges.

La recuperació del meu peu em té fregida! Va tan lenta que ja porto dos anys i mig sense poder fer gran cosa!

Montse

El cirerer

2009-04-08T10:02:00.006+02:00

Hem plantat un cirerer. Ens feia molta il.lusió. Al Jordi li ha tocat fer un bon forat i de moment, només fa quatre dies que és a casa però sembla que s'hi troba bé perquè les fulles s'han fet més grosses i estan molt verdes i maques.

....

L'arbre és molt petit però ja creixerà. A casa tots tenim a la memòria el cirerer que tenia plantat el pare del Jordi. Quina passada d'arbre i de cireres!!
Els nostres fills quan eren petits s'hi asseien a les branques i des d'allà mateix s'inflaven de menjar cireres, En teoria les collien, jajjjaja

La que també està molt contenta és la Silvia, la meva veïna perquè ella té un cirerer mot gros i magnífic, que se li omple de flor però no cull ni una fruita.

Ens han dit que els cirerers han de ser dos, es pol.linitzen l'un amb l'altre.

És clar que el nostre és molt petit, per aquest any ja hem fet salat, però potser l'any vinent la cosa ja funcioni!

Montse
....

Un eixam d'abelles

2009-04-07T21:14:00.007+02:00

imatge del google

Ahir a la tarda un eixam d'abelles va intentar col.locar-se a la façana de casa. Jo era al primer pis, les finestres donen al nord, no hi ha res en línia recta fins a les muntanyes nevades del Port de Compte i d'Andorra. És molt relaxant perquè es pot mirar lluny com a mi m'agrada.

De cop i volta ho vaig veure tot negre. Era un bullider d'abelles que volaven boges, tot l'aire era ple d'abelles.

....

Sort que tenia les finestres tancades, feia poc que ho havia fet donat que el dia havia sigut molt agradable i el sol fort.

Només feia que anar d'una finestra a l'altra de les tres que hi ha i el paisatge era el mateix. Es volien posar a dalt de tot, entre la viga i la teulada.

Se'm va acudir fer soroll pensant que potser les podria molestar i fer fora. Vaig engegar el radiocassete amb un cd ben fort i jo cantant al damunt, però no va tenir èxit.

Quan vaig veure que allò no tenia intenció de canviar i cada vegada anava a més, vaig trucar a l'Ajuntament de Vacarisses, que em van transferir a la policia municipal i aquests, als bombers.

Però hi havia un problema, hi havia una llarga llista de cases que havien trucat pel mateix abans que jo i havia d'esperar el torn.

A les sis de la tarda, va aparèixer per casualitat el meu fill gran. Dic per casualitat perquè treballa fora i no torna fins el cap de setmana però el destí va fer que sortís a les sis del matí tan disparat de casa, oblidant-se la bossa amb la roba i les sabates de treballar.

Quan va veure la situació, em va dir en broma: -Vols que marxin? Engego la guitarra elèctrica a tota pastilla i veuràs si marxaran!!

Vaig pensar que podria ser que les vibracions no els agradessin, però ja no vaig tenir temps d'acabar-ho de pensar. Va ser començar a tocar, que va vibrar tot, suposo que fins i tot l'aire va vibrar, i al mateix instant van sortir volant!!!!

No ens ho podíem creure...Ni una!!!!

I a les vuit del vespre, encara no n'havia tornat a veure ni una més. Vaig haver de trucar als bombers que no vinguessin perquè em sabia greu fer-los venir perquè no en veiessin cap i es penssessin que m'ho havia inventat.

Avui al matí d'hora no n'he vist cap. És el primer que he fet quan m'he llevat, anar a la finestra i mirar cap a la teulada.

M'han trucat els bombers i m'han dit que de la llarga llista d'avisos que tenien, només havien pogut anar al primer i havien acabat a les deu del vespre.

La meva por és que jo no les vaig veure marxar volant enllà sino cap al lloc on es volien ficar des de feia hores, a sobre de la viga, entre la viga i la teulada però la mateixa viga m'ho tapava i no ho sé del cert. Jo em temo que es vagin ficar en algun forat i hi hagin fet el niu.

M'han dit els bombers que si hi són les veurem i, que sii les veiem..., els truquem que vindran!

Montse
....

L'alzina de les Vendranes

2009-03-30T18:01:00.009+02:00

La casa de les Vendranes. Una casa de pagès situada molt a prop d'on visc. Una preciositat de casa. M'encanta.

Li feia companyia una alzina centenària molt bonica i especial que ha donat ombra anys i panys. La foto no la representa gaire bé ja que no es poden apreciar les seves branques cargolades que si poguessin parlar....

....

Aquestes dues fotos me las ha cedit la Silvia, la meva veïna que n'estava enamorada. En la primera fins i tot hi ha els seus dos fills asseguts a sota!

Per aquí hi ha afició a anar a caminar fins a la casa de Les Vendranes però des del cèlebre dia del vent que tot s'ho va emportar, ja no es pot veure l'alzina dreta perquè la va trencar.

També trenca el cor veure-la a terra a trossos amb les branques i el tronc esberlats. És on es troba ara, a terra. M'he hagut de conformar amb les fotos que novament m'ha cedit la Silvia i que m'ha donat permís penjar-les al blog perquè fins que no se'm curi el peu no hi puc pas anar, però són ben explícites.

Què hi farem, ha estat la mateixa natura qui se l'ha emportat!

Montse

....

El compostador

2009-03-28T18:02:00.004+01:00

L'Ajuntament de Vacarisses ens va cedir un compostador.
A mi em cridava molt l'atenció el tema i el vaig sol.licitar. Vaig anar a un mini curs un dissabte al matí, on ens van ensenyar com es muntava i com funcionava, què s'hi podia tirar i què no, etc... i ens el van donar.

El Jordi no ho veia clar això del compostatge. S'ho mirava de cantò, deia que ho hauria de veure per creure's que no faria pudor, que en sortiria terra bona per l'hort...

....

El Jordi el va muntar però després va venir l'operació del meu peu i allà s'ha estat sense utilitzar.

Fa molt poc, que m'he vist en cor d'utilitzar-lo. Ell es va encarregar de buscar un tros de filat per posar-lo a terra, colocar l'artil.lugi a sobre, i fer-hi un llit de branques, en definitiva deixar-lo a punt per començar-lo a fer servir.

I en això estem! Està a dins de l'hort, en un cantó, i ell segueix dient que el dia que vegi que en treiem terra bona s'ho creurà.

A mi em fa molta il.lusió. Trobo que tot són aventatges, s'hi pot llençar tota la resta orgànica, que és molta part de la brossa que llencem, i a l'altra temporada podrem disposar de terra bona gratis per barrejar-la amb la de l'hort.

Montse
....

Fent un hort

2009-03-28T17:34:00.006+01:00

Mai se m'hauria ocurregut que em sortiria la vena pagesa. Mai m'havia tirat la història de cavar, plantar i collir, però des que visc al camp la transformació ha estat ràpida i exagerada.

El problema està però en que no ho puc fer, ni cavar, ni plantar... fins que no tingui el peu curat no puc pensar encara en dedicar-me a aquests afers, però fins ara ho ha fet el Jordi per mi.

En teoria no li agrada i diu que l'enredo perquè on anem a comprar el butà hi ha una botiga agrària. Cada cop que hi anem...no ho puc suportar. Quan veig el planter allà preparat....

Però és clar, un cop a casa, sempre diu el mateix, que a mi m'agrada però ho ha de plantar ell. I és ben veritat.

Estic desitjant tenir el peu bé per -entre altres coses-, encarregar-me'n jo de l'hort!

Fins ara no ha anat gaire bé perquè la terra no era bona i els gossos acabaven arrencant o trepitjant les coses. Aquesta temporada el Jordi un bon dia va dir que si volíem tenir un hort s'havia de fer bé i, per començar, s'havia de tancar perquè els gossos no hi pogessin accedir. I així ho ha fet.

....

Un cop va tenir la tanca posada, va remoure la terra d'una part, la va barrejar amb terra bona i amb adob, ho va deixar reposar i després d'uns dies, va plantar les patates. Li fan molta il.lusió.

Jo crec que ja s'hi ha aficionat!

I ara ha plantat les tomaqueres

I només ha estat el començament. Ara s'ha de fer la mateixa operació amb l'altre costat on hi plantarà cogombres, pebrots i altres verdures i hortalises.

Montse
....

La flor de nadal

2009-03-28T16:57:00.004+01:00

En el mes de desembre celebrem el nostre aniversari de casament i la meva mare, cada any, com una tradició ens regalava una planta d'aquestes perquè sabia que a mi m'agradava molt. La tenia a casa però cada any se'm moria, aguantava just les festes i, per més que la cuidés, començava a perdre les fulles i es quedava amb els tronc pelats. Al cap d'un temps, irremissiblent es moria.

..

Per aquest motiu aquest any li vaig dir a la meva mare que no comprés aquella planta i, la dona, ens va sorprendre amb un ciclamen rosa molt bonic que va poder viure a l'exterior malgrat el fred.
..

El que va passar però, és que el Jordi, veient que no hi havia la planta a casa aquest any i, sabent que m'agrada molt, me'n va regalar una!

Doncs estem a punt de començar el mes d'abril, i la planta és encara al menjador de casa i molt més maca i més gran que quan va arribar com es pot veure a la foto.

Ho trobo increïble, per primer cop a la vida! Li deu haver agradat el lloc o ves a saber què perquè jo sóc la mateixa i he fet el mateix que sempre.

Montse
....

La primavera al pati de casa

2009-03-27T10:29:00.013+01:00

L'hivern ha estat fred i llarg però ara sembla que tot reneix amb els colors de les flors i amb una nova llum.

La perera està preciosa, sembla nevada.

........

I els pinsapos estan treient els brots

Els bojacs, la nota de color

La mimosa, que floreix molt tardana a casa per culpa de l'alçada i el fred, està esclatant ara.

La prunera

Les gelades de l'hivern van cremar els geranis, així que de moment el balcó que sempre era vermell, està molt trist. Com que no para de fer fred als matins i als vespres, esperarem uns dies per renovar-los.

Quan arriba aquesta època és per a mi una necessitat veure els colors de les flors per tot arreu, deu ser una mania però ja deuria nèixer amb ella!

Montse

........

13- Viatgem al desert a veure la Zahra

2009-03-15T14:25:00.006+01:00

Ve del nº 12- Un homenatge a la classe mèdica de l'Hospital Clínic

Al cap d'un mes que hagués marxat la Zahra ja eren les vacances de Setmana Santa. i vam viatjar a desert.
Vam passaar per l'alberg "Le Touareg" per saludar al nostre amic incondicional Hassan, pel poble de Jdaid a deixar material escolar i després vam anar a visitar la Zahra.

A l'alberg d'Ouzina ens esperaven amb els braços oberts. LA Zahra estava boja de contenta. Estava ben guapa i molt nerviosa per tornar-nos a veure.

LA Zahra té un ull guenyo, però té aquella bellesa que li surt de dins i, encara que d'entrada la mirada la podria fer lletja, quan la coneixes perd importancia el tema i ni ho veus.

Havien plantat aquesta haima a la sorra.

....
Ens hi vam posar a dins urgent buscant la sombra.

Les galetes de la Zhara. M'ho havia dit a l'hospital, que sabia fer galetes molt bones i que quan l'anés a veure en faria per obsequiar-nos i m'ensenyaria com les feia.

Per acompanyar les galetes, l'Ibrahim ens va saludar amb un te.

Va arribar en Mohamed. Encara no el coneixíem i l'Ibrahim ens el va presentar.

L'alberg. Sembla molt gros però en realitat és molt petit i molt senzill.

Està situat en un lloc magnífic. Aquí la sorra té sempre un color daurat que contrasta amb les muntanyes negres de darrera. ¡M'encanta!

Retrobament de la Zahra amb les nenes.

Les van omplir de braçalets i collarets, i la germana petita de la Zahra els hi va fer tatuatges amb Henna.

De fet se'ls podia fer qui volia, a la foto la Manolita.

¡Estava tan contenta! Tots ho estàvem, contents i emocionats per trobar-nos de nou i pel fet de veure-la tan bé.

Ens van convidar a dinar amb molta il.lusió. Per començar una amanida.

A continuació tajine de pollastre

I fruita per postre.

La Zahra ens va acompanyar però no va menjar. Ella ja havia menjat abans. S'havia pres molt seriosament les recomanacions dels metges sobre la dieta que havia se seguir: sense sal, res de begudes amb gas,...Ens va agradar veure-la ja tan adaptada a la seva nova forma de vida.

A l'hora d'acomiadar-nos, la Zahra, ca complir la seva promesa i ens va donar a cadascú de nosaltres un paquet de les seves galetes.

Moltes fotos pel comiat i, per descomptat....llàgrimes a cabassos!

Vam anar fins al poble d'Ouzina a deixar a la Zahra a casa seva. L'Ibrahim també va venir.

Ja en el poble, amb la família de la Zahra.

Aquí també vam deixar material escolar per l'escola d'Ouzina.

LA Zahra ens va voler ensenyar el teler i es va posar a teixir. Quan vam veure com es va ajupir en una revolada per posar-se allà sota....vam comprendre que realment...es trobava molt bé!

El fill gran de l'Ibrahim

La família de la Zahra. Bé, només una part. La primera començant per l'esquerra és la seva mare. Després la germana amb el fill i, a continuació, la seva germana petita i l'Ibrahim amb els dos fills.

Després d'aquesta foto, la seva mare se'm va tirar als braços i s'hi va estar molta estona dient-me paraules en bereber. Em va abraçar molt fort i anava dient coses que jo no podia comprendre però que l'Ibrahim anava traduïnt al francès.

En resum: va dir que no viuria suficients dies per agrair-nos el que havíem fet per la seva filla. Que ens donava les gràcies a tothom que hi hagués col.laborat i que que la seva filla, seríem sempre l'altra seva família. Que quan arribés a Barcelona li digués aquest missatge a tothom en especial al Dr. Pomar i molt molt especialment a la Dra. Magda Heras.

Em va afectar tant que gairebé no em vaig poder acomiadar i, va passar molta estona fins que vaig aconseguir parlar de nou!

Flams per a la Zahra
Mai els havia provat però a l'hospital els hi donaven per berenar. De fet podia triar: yogur o flam. Des que els va descobrir no havia de pensar massa, es tirava als flams amb moltes ganes i no se'ls menjava, no...se'ls xuclava amb una rapidesa impressionant. La senyora que hi havia al llit del costat li donava el seu així que molts dies, acabava empassant-se'n dos

Quan vam anar a veure-la a casa seva, ens vam emportar paquets de flams. Quan els va veure en el dibuix de la caixa ja se li va fer la boca aigua i...sé per l'Ibrahim, que els van fer, que els van quedar bons i que en va menjar tota la família.

Montse

....

Una sortida amb els nostres gossets

2009-03-14T07:48:00.025+01:00

Els nostres gossets, tot i ser molt iaios i tenir molt d'espai a casa per còrrer, sempre tenen ganes de sortir. Fins no fa gaire procuraven aprofitar cada vegada que s'obria la porta per sortir disparats carrer avall. Al Jordi i als nostres fills els hi fan cas o ja no ho proven però jo, que vaig amb crosses i no els puc agafar, saben que no puc amb ells i es van acostumar a marxar esperitats, es recorrien el carrer i tornaven.

Després es tumbaven a terra cansadíssims perquè ja no estan per aquestes tonteries, però molt contents. Feien cridar als gossos de les altres cases al passar per davant de cada porta, s'entretenien a olorar les herbes dels cantons...

....

La Namuska que és la més vella tornava de seguida, poc a poc i esbufegant, de pujada..., i se n'anava de dret a beure aigua i a estirar-se a la sombra.

El Bruc que encara se sent cofat de mostrar-se com un mascle poderós, trigava una mica més.

Però un dia van tornar acompanyats de la policia i em van dir que no ho podien fer més això, que si els tornaven a veure no ens dirien res sino que els agafarien i els portarien a la gossera!
Des de llavors m'he hagut d'esforçar i molt per invertir l'hàbit que havien agafat i ells ho estan fent molt bé. A la que vaig cap a la porta ja hi van corrent, m'haig d'imposar força i haig d'agafar al Bruc, però em creu i de mica en mica ja no fa tanta força. De fet crec que ja han après que no poden sortir perquè ja no se m'han escapat més.

Per això el cap de setmana passat els vam treure a la riera, a un lloc on no hi ha mai ningú. Els hi encanta, ja hi hem anat moltes vegades. Són feliços ensumant altres olors, fent forats en llocs nous, passejar, revolcar-se....

El lloc és molt bonic

Quan veuen que el Jordi agafa els boudriers ja saben que vindran amb nosaltres. És emocionant veure-ho. Es posen molt nerviosos i contents, comencen a còrrer i a jugar entre ells, ploren i udolen i tot!

Al principi corren una mica però de seguida van amb la llengua a fora ben cansats. És que ja representa que són centenaris.

A l'hora de marxar ja no queden energies. A la Namuska sempre l'ha d'ajudar per pujar al cotxe però avui ni amb ajuda. Finalment, el Jordi l'ha de carregar als braços i posar-la a l'Aníbal!

I ens sorprèn el Bruc. Fins el dia d'avui sempre havia pogut pujar sol i d'un salt. Avui també l'ha de pujar ell a pes!

Ja dalt del cotxe amb la llengua fora!

I de nou amb els iaios cap a casa.

Montse

12- Un homenatge a la classe mèdica de l'Hospital Clínic

2009-03-09T18:28:00.014+01:00

Ve del nº 10- El comiat

Ja ha arribat el moment de posar fi a aquesta crònica i ho vull fer donant les gràcies a totes les persones i entitats que van col.laborar perquè l'operació de la Zahra fos una realitat i, a més, fent un homentatge molt merescut a tot el personal de l'Hospital Clínic que l entre tots i totes la van ajudar en els moments difícils que va haver de superar.S erveixi per a tothom, des del seu Director Sr. J.M. Piqué, la Dra. Magda Heras, el cirurgià que la va operar, el Dr. J.L. Pomar, i a altres doctors i doctores, infermers i enfermeres,....

¡Y ja està!

Només m'agradaria afegir que amb la suma de molts esforços es poden fer grans coses!

..

Montse

Segueix al nº 13- Viatgem al Sahara a veure la Zahra
..

11- L'últim dia

2009-03-06T20:51:00.036+01:00

Ve del nº 10- El comiat

L'últim cap de setmana va donar per molt. El va voler aprofitar a cada segon. El dissabte va fer un vol per Barcelona i el diumenge va anar a Montserrat.

Tot li feia una il.lusió boja

....
En el metro amb l'Anna

Amb el seu amic d'infantesa

Per les Rambles de Barcelona

Amb les estatues humanes

Amb el Richi

Amb l'Anna

El Richi la va portar a acomiadar-se dels amics que ell havia fet quan sopava als vespres en un restaurant xinès i en una pizzeria.

Va estar en un ciber parlant amb el seu pare i es van veure per la webcam. Això la va fer molt contenta.

A la nit passejant amb el Nabil i la seva nòvia

Pel que sembla s'ho van passar molt bé

Vam pujar a la muntanya de Montserrat

La Zahrahavia portat de casa seva un àlbum de fotos. L'ensenyava a tothom perqè veièssim on vivia, els seus amics i amigues i a la seva família.

Amb el Jean Claude

Amb mi

Amb la seva melena llisa

Amb el Richi

Montse

Segueix al nº 12- Un homenatge a la classe mèdica de l'Hospital Clínic
....

10- El comiat

2009-03-06T20:19:00.007+01:00

Ve del nº 09- El xoc cultural

Ens vam trobar a l'aeroport amb molta feina per arribar a temps des de Terrassa després del treball.Havien vingut els francesos per acomiadar-se i havien estat tot el dia amb ella.
Alta mèdica

La Dra Magda
......

Les filles del Jean-Claude

Quan la vam veure entrar no la vam conèixer! Com que estava tipa del seu cabell, la van portar a la perruqueria. Li van assecar la melena amb el secador de mà i li van deixar molt llisa.

Mare meva: maquillada, pintada, sense mocador al cap, melena a l'aire...increïble!

Estava molt contenta però també trista per deixar-nos.

Hi erem tots menys les dues nenes, les va trobar a faltar perquè estava desitjant veure-les, però només faltaven dos mesos pequè nosaltres viatjéssim al Sahara i la visitéssim a casa seva.

Amb l'Anna i el Toni

Hi va haver llàgrimes a cabassos. Sort de les pallassades del Richi.

La va venir a buscar un noi de l'aeroport amb una cadira de rodes, i se la va emportar.

I finalment va marxar! Sempre serà especial per a nosaltres. Ens vam quedar amb el seu somriure i la seva senzillesa.

A Casablanca l'esperava el seu germà Mohamed. Quan es van trobar, el Mohamed ens va trucar pequè estéssim tranquils. També ens va dir que li havia costat trobar-la perquè no la coneixia!

Montse

Segueix al nº 11- L'últim dia
......

09- El xoc cultural

2009-03-06T20:08:00.009+01:00

Ve del nº 08- La recuperació

A mi, personalmente, una de les coses que més em van impactar d'aquesta història va ser el xoc cultural que la Zahra va haver de superar fent -m'imagino- un esforç sobrehumà.

*Des de la seva condició de persona que no sabia llegir ni escriure, que a més no parlava la nostra llengua i per tant no es podia entendre bé amb ningú (ni amb el seu intèrpret doncs sabia poc àrab)
*De de la seva condició de no haver sortit mai d'un poble d'uns dos cents habitants, fent una vida sense llum ni aigua corrent ni cap de les comoditats de les que nosaltres gaudim i que no es podia ni imaginar que existien. (El primer dia que li van dir que es dutxés no sabia ni com obrir l'aixeta)
*De venir del silenci absolut i arribar al caos de soroll de cotxes, llums, trànsit, avions, aeroports....i sola!
*De la seva condició de dona musulmana, pel bagatge cultural que això representa en la vida, molt diferent a la nostra.
*Per trobar-se de cop i volta dia rera dia despullada davant de metges i cirurgians, infermers i infermeres -al menys de cintura cap amunt-, com vulgarment podríem dir "pits a l'aire", i a més, sempre davant del Rachid -el seu intèrpret-, home, i al qual mai abans havia vist.

I suposo que moltes coses més ue va saber portar molt bé i superar gràcies al seu caràcter obert i a la seva col.laboració en tot el que li demanaven.
Es per totes aquestes coses que ja he dit més amunt, que es va guanyar el respecte de tot el personal de l'hospital.
....

Aprendre a llegir i escriure

Tant la doctora Magda com jo, vam renyar bastant (en plan carinyós però seriosament) al seu germà Ibrahim. No vam perdre oportunitats per fer-ho.

D'acord que les nenes no fa gaire temps que al Marroc van a l'escola, d'acord que la Zahra és de l¡època que no hi va anar, però...el seu germà és mestre, a casa n'hi podia haver ensenyat!

Moltes vegades li vam fer aquest comentari a l'Ibrahim. Des de la nostra visió és injust, i més en una noia tan viva i espabilada que va demostrar que aprenia molt ràpid i que hi posava molt d'interès.

Així doncs, que li vam exigir que s'havia de comprometre a ensenyar-n'hi. No vam parar fins que va dir que sí!

I més quan vam saber que es trasl.ladaria a viure a Erfoud, una ciutat. Li vam fer veure que seria una forma de tenir possibilitats a la vida, d'espabilar-sei de fer coses per ella mateixa.

L'últim cop que vaig parlar amb ell em va dir que ja havia començat amb l'àrab i que més endavant seguirien amb el francès.

Montse

Segueix al nº 10- El comiat

....

08- La recuperació

2009-03-06T19:35:00.009+01:00

Ve del nº 07- Desconexió del marcapàs

Després d'uns dies, la recuperació ja va anar molt depressa. Estava molt contenta perquè podia respirar com feia anys que no ho podia fer, i podia caminar poc a poc...
Es podia endevinar que allò ja tocava la recta final. El Richi anava boig fent fotos per l'hospital i a la Zahra, l'havien omplert de regals. En tenia tants, que el pobre noi no donava l'abast a emportar-se'ls a l'hostal. Amb la maleta que havia vingut era impossible emportar-se tot allò.

Li van donar l'alta un divendres, i el dilluns a la tarda havia de tornar a l'hospital per a una revisió d'última hora.
La mateixa nit d'aquell dilluns sortia l'avió cap a Casablanca on es quedaria almenys quinze dies a la seu de l'ong "Les Bonnes Oeuvres du Coeur" sota la vigilancia de l'especialista del cor i president de l'ong, el Dr. Said Jennance, per anar control.lant que la seva màquina funcionés bé.
Després, podria tornar cap a casa seva.

Se sentia eufòrica. Volia aprofitar el cap de setman per veure alguna cosa donat que portava un mes aquí i només havia vist l'habitació d'un hospital.
....
La vam anar a recollir i la vam trobar super guapa. S'havia posat tot lo que li havien regalat.
La filla d'una amiga havia reunit a totes les amigues, cadascuna havua cedit una peça de roba i li van montar una maleta. Li van regalar amb maleta i tot!
Era roba moderna, de la que porten aquí les noies de a seva edat. Li va fer molta il.lusió.

Li encantaven les flors

Es va arreglar a base de bé i a més...molt moderna. Es va posar perfum, cremes a la cara, arrecades, penjolls, es va maquillar...Jo vaig al.lucinar. Em va fer seure a la seva habitació i la vaig esperar fins que es va cansar d'estar davant del mirall empolainant-se i posant-se de tot el que li havien regalat.

La vam portar a Montserrat ja que el primer dia ja havia vist el mar. A ella i al bonàs del Richi, que tot i haver pescat una galipandria i trobar-se en baixa forma, no s'ho va voler perdre.

Els últims dies havia començat a menjar bé i havia recuperat alguns quilos.

Baixant de la muntanya vam parar a menjar en un restaurant. Li vam explicar què es podia menjar però ella ho volia probar tot. Ens va preguntar si podia menjar carn i peix.
Va menjar amb una il.lusió que donava gust i tot ho trobava molt bo
I...com no podia ser d'una altra manera, a la sortida del restaurant, quan ens en vam adonar, el Richi ja estava dins del cotxe jugant a que conduïa.

Vam arribar a l'hostal a Barcelona al vespre, just per sopar i dormir. Nosaltres no ho vam veure perquè vam marxar cap a casa però al dia seüent, el Richi ens ho va explicar:

Estaven tant contents del dia que havien passat, que no se'n podien anar a dormir. es van estar parlant fins a les dotze de la niot. No podien parar de recordar totes les coese maques que havien vist. Per a ells, el paisatge de bosc verd a cantó i cantó de la carretera durant quilòmetres, no tenia preu Se senien agraïts per haverlos acompanyat a un lloc tan bonic i per haver-los convidat a un dinar -segons els- tan bo.

A més, estava boja amb els regals. Els va posar tots a sobre del llit, un per un, els va mirar, remirar i també els va contar. En tenia vuitanta!
En tenia de tots els estils: perfuns i colonies, roba, cremes, cd's, un reproductor de cd's, galetes i bombons, revistes, boletes per fer collarets, robes dibuixades amb fils de colors per brodar...

Quan va tenir l'exposició feta a sobre el llit, el Richi va anar fotografiant tots els objectes, un per un. A la Zahra li feien molta il.lusió aquelles fotos perquè donat el volum dels regals i el pes, el Jean-Claude havia decidit que els hi guardaria i per Setmana Santa els hi portaria.
Per a la Zahra aquells objetes explicaven el dia a dia de la seva estada a l' hospital i, ja que no se'ls podia emportar, almenys tindria les fotos per ensenyar a la família.

Quan al dia següent el Richi va anar a la botiga a descarregar les fotos...va resultar que no havia posat la tarjeta a la càmera i...per tant...no hi havia fotos! Així que, de nou es va quedar sense fotos. Aquí sí que vaig veure al Richi tocat i molt trist!

Els metges van parlar seriosament.
La Zahra no podia viure més al desert. Tota la vida prenent medecines per fer la sang líquida...qualsevol ferida podria segnificar la mort abans d'arribar a un hospital que fos massa lluny.

Això és molt fàcil de dir però...On viuria doncs? La seva casa era allà, a Ouzina, i la seva família també!

Com que el Jean Claude estava en contacte amb l'ong de Casablanca pel bitllet de tornada de la Zahra, ho va parlar amb el Dr. Jennance. Aquest va girar el tema i va dir que els metges europeus opinaven així però que ell havia vist molts nens operats que tornaven a les seves llars i s'adaptaven sense problemes. Ell creia que la Zahra s'havia d'acostumnar a viure amb la seva enfermetat al seu lloc de sempre.

Va arribar el moment de donar els euros que quedaven.

Cada cop ens fiàvem menys de l'anomenada ong. Els metges de Barcelona havien intentat de totes les maneres de parlar amb el doctor però mai van tenir resposta. Havien de fer-li arribar els informes de la Zahra i no hi va haver manera!

Llavors vam saber d'una nena que havien operat del cor a Mónaco havia patit complicacions i s'havia de tornar a operar. Els diners que quedaven cubrien l'import així que, enlloc d'enviar-lo a l'ong com s'havia dit en un principi, es va donar directament a monaco poer pagar l'operació

La Zahra va arribar a Casablanca però lluny de trobar-se acollida per l'ong com estava planejat, es va haver de buscar la vida, ella i el seu germà es van haver de buscar un lloc per dormir i no li van fer cap mena de cas. En quinze dies el doctor només la va veure una sola vegada!

A França no sé com s'ho feien per recollir tants diners, però aquesta estancia també la van pagar ells i, com que els va ser impossible de contactar amb el Dr. Said, van decidir que la Zahra marxés cap a Errachidia i la visités l'especialista que li havia fet el primer diagnòstic. (Era molt important en aquests primers dies control.lar la medicació i vigilar el marcapassos fins que tot s'equilibrés).
A Errachidia s'hi va quedar uns quinze dies més, i...després d'un mes d'haver sortit de Barcelona, va viatjar definitivament cap a casa seva.

Montse

Segueix al nº 09- El xoc cultural

....

07- Desconexió del marcapàs

2009-03-06T19:24:00.008+01:00

Ve del nº 06- El día de l'operació

Van anar passant els dies i ja tocava desconectar el marcapàs mecànic al qual estava conectada la Zahra. Les proves de desconexió van resultar nefastes i es van emportar uns quants ensurts. El seu cor baixava a 30 pulsacions! Sol no funcionava i els metges van decidir que no hi havia una altra opció que posar-li un marcapassos.
Tots li dèiem que podia estar tranquil.la, que posar un marcapàs no tenia res a veure amb l'operació que li havien fet. I no era cap mentida, però és que el cor de la estava molt ple amb dues vàlvules mecàniques . A més, molt inflamat d'haver intentat arreglar-n'hi una primer.

Els cirurgians no sabien com fer-ho però estava clar que el seu cor no funcionava per sí sol.

......

Van haver de recòrrer a un super especialista en aquest tema per estudiar la situació i finalment es van decidir a fer-ho amb tan mala sort, que justament feia tres setmanes que era a Barcelona, El Richi havia vingut per quinze dies i, com que només portava un mes a França, li caducaven els papers i va haver de marxar urgentment per a fer uns tràmits oficials. Va tornar en dos dies però La Zahra no va tenir ningú al seu costat.

Pobreta! Va acabar sent una operació igual d'important que la primera. Li van tornar a obrir el tòrax per accedir al cor i de nou....moltes hores al quiròfan.

Vam tornar a passar hores als passadissos amb els nervis a flor de pell.

Aquí si que ja es va ensorrar! Quan es va despertar i ens va veure...va començar a plorar i no podia parar. Res la podia animar.
Quan es va veure de nou lligada a tants aparells...I hi havia el dolor, fins i tot portava morfina perquè deuria ser terrible.
Eren ja les nou de la nit, L'Anna i jo li vam agafar una mà cadascuna, li van posar un sedant i poc a poc es va adormir.

A la mínima millora ja tornava a tenir el somrís a punt.

Montse

Segueix al nº 08- La recuperació
......

06- El día de l'operació

2009-03-06T19:01:00.008+01:00

Ve del nº 05- Primera setmana a l'hospital

Va començar a les 12 h del migdia i, fins les set de la tarda, no ens van dir res. Ho vam passar ben malament. En teoria s'havia d'acabar a les quatre de la tarda!

En el seu poble estaven tots reunits esperant la nostra trucada però com que no dèiem res, l'Ibrahim no parava de trucar-nos fent mil i una preguntes per les quals no teníem resposta.

En aquest passadís hi vam esperar pacientment.

Aquest va ser un dels moments que vaig passar por. Emr va donar per pensar que si no sortia bé....quina responsabilitat!
....
El Dr. Pomar, que és un encant, ens va explicar que s'havia complicat bastant. Tot i la informació de les proves diagnòstiques, a l'hora de la veritat van trobar que el seu cor estava molt pitjor del que es esperaven.
En un principi pensaven canviar-li una vàlvula i arreglar-li l'altra. Van perdre molt de temps intentant arreglar-la i finalment no va poder ser i li van haver de canviar les dues.

Les hi van posar mecàniques i de les de més bona qualitat perquè no s'hi hagués de pensar més a causa del lloc on viu, però degut a la inflamació de la part que havien estat intentant arreglar, hi va haver mola feina perquè pràcticament no quedava lloc per a la nova vàlvula mecànica.
La Zahra feia por.
Quan la vam poder veure feia por de tants aparells que portava conectats. Pobreta! Ja havia arribat molt prima, però en aquests dies d'hospital havia perdut més quilos i s'havia quedat en res.
Però en dos dies ja tornava a tenir el seu somriure als llavis tot i tenir molt dolor al tòrax. Només per poder accedir al lloc on els cirurgians van havien de treballar, li van haver de trenca l'esternón, o alguna costella...ja no ho sé! Sentia molt dolor al respirar i a sobre tenia tos!!

La van deixar conectada a un marcapassos mecànic uns dies pequè el seu cor es reactivés fins que treballés sol.
De mica en mica li van poder anar desconectant bastants tubs i, naturalment ja va ser una altra...això sí, amb el somrís a la cara.

No es podia dutxar i estava tipa dels cabells. Li picava el cap. Portava una melena molt llarga i la tenia arrissada. Se li va convertir en un entramat de nusos.

Dutxar-se li encantava. Mai havia vist una cosa igual. Al seu poble no hi ha aigua corrent, han d'anar fins al pou a buscar-la. Això d'obrir l'aixeta i a més...que surti calenta....

Moltes visites

Vam demanar als amics i coneguts que la visitessin per ajudar-la a passar les hores i a distreu-re's. Així que mai estava sola.

La va venir a veure –i en més d'una ocasió- l'Abdelkarím i la parella de l'aeroport que l'havien acompanyat a l'avió fins a Barcelona

També va aparèixer una família de Girona que coneixia a l'Ibrahim, havien rebut el primer missatge de socors però no n'havien sabut res més. Per alguna casualitat van saber que era a Barcelona i van venir de seguida. a més, es van oferir per tenir-la a casa seva un temps si necessitava reposar abans de viatjar al seu país.

A la Zahra li feien molta companyia el Nabil (el noi del bar) i la seva novia, i...casualitats de la vida un noi de tretze anys: el Mohamed, que viu a Barcelona acollit per una família perquè pugui estudiar,i que resulta que és el veí de casa seva al seu poble d'Ouzina, amic de jocs de tota la vida.

El Mohamed, el seu veí d'Ouzina. Quines casualitats té la vida!

Montse

Segueix al nº 07-Desconèxió del marcapàs

....

05- Primera setmana a l'hospital

2009-03-06T18:49:00.009+01:00

Ve del nº 04- Un intèrpret per la Zahra

La primera setmana només li van fer proves. Tot i que l'informe fet a Errachidia estava molt ben fet segons els metges, havien passat ja uns quants mesos i s'havien d'actualitzar les dades abans de l'operació.
A part de treure-li un parell de queixals perquè estaven picats, doncs era molt important no deixar cap focus possible d'infecció, no li van fer res que la fes patir.

Ella es trobava com sempre, i encara que estava ingressada a la planta, la deixaven passejar pels passadissos, anar a la saleta o fins i tot sortir al jardí. Estava molt espantada, això sí, però tenia al Rachid al seu costat que amb les seves bromes li feia tot plegat més suportable.

Ingrés a l'hospital

..
....
Va passar la setmana, ens vam organitzar de manera que algunes persones hi poguessin anar a fer-li companyia al matí, i a la tarda hi anàvem l'Anna o jo. El cap de setmana van venir els francesos. El Jean-Claude i família, i la dona del Rachid, s'instal.laven al mateix hostal.

La Zahra estava molt contenta amb tanta gent al seu voltant

Sempre amb el somrís a la boca.

Aquests són el Toni i la Manolita, membres també de 4x4 Sense Fronteres.

El cosí del Jordi amb la seva dona, la Caro, també de "4x4 Sense Fronteres".

I les nenes, Un encant de criatures! La Zahra va conectà molt amb elles però un cop a l'hospital ja no les va poder veure més. Cada dia del món preguntava per elles i reia recordant les entremeliadures que havien fet.

La dona del Jean Claude amb els seus fills.

El fill petit delJean Claude. Van aprofitar per portar-lo a l'Aquarium

La dona del Rachid

El caràcter de la Zahra
Per ser una noia de poble petit, que no havia anat mai a l'escola i que no havia sortit del seu món, va resultar ser molt viva i amb unes ganes inmenses d'aprendre i...realment, aprenia amb facilitat.
El Rachid se'n cuidava. Les paraules que ell sabia en castellà les hi ensenyava. A cada metge o infermera que entrava a la seva habitació, el Rachid li obligava a dir: hola, gràcies, em dic Zahra..... Es va guanyar l'estima i el respecte ds i d'infermeres que encara avui, pregunten per ella. Quan en tinc notícies les hi envio a la meva cosiina i ella pot informar al personal de l'hospital i poden penjar algunes de les seves fotos....
També es va guanyar l'estima de les companyes d'habitació. Normalme t senyores grans qiue la cuidaven com a una filla i fins i tot la volien adoptar i li oferien que es quedés a viure aquí a les seves cases.
En un mes, pràcticamente el que va veure d'aquest país va ser l'habitació de l'hospital, però al tercer dia ja deia que es volia quedar aquí. Per això hi havia el Rachid al seu costat, que cada vegada li recordava seriosament que havia vingut per marxar i això era exactament el que faria!

La Dra. Magda amb algunes infermeres.

Amb la noia del mig van congeniar molt.

Els francesos li van comprar un mòbil al Rachid, cada dia el trucaven per telèfon (entre setmana) per anar seguint les novetats i la Zahra, parlava cada dia amb la seva familia que a l'hora indicada s'havien de reunir al lloc del poble on hi hagués cobertura.

El Rachid es descontrol.la una mica.
Pel Rachid havien de ser quinze dies molt intensos d'estar totes les hores pendent per la Zahra. Amb el seu caràcter també va conquistar a tothom: amable fins al límit, també estava pendent de qualsevol cosa que necesitessin les companyes d'habitació que va tenir la Zahra i, la veritat, és que el seu paper le va fer molt i molt bé.

Al principi, aprofitava les estones que hi anàvem l'Anna o jo per sortir a fumar i ens demanava permís i tot. Ho trobàvem normal i ja li dèiem quan arribàvem doncs bé es mereixia un respir.. Però poc a poc es va anar relaxant i a vegadesquan hi anàvem ja no hi era. Li vam hacer de cridar l'atenció doncs en algun moment se'l va necessitar i no hi era.
Però és clar, tot s'ha d'entendre. El Rachid només feia un mes que era a França. Per a ell també era tot al.lucinant.
Es va fer molt amic del Nabil, un noi marroquí que viu a Barcelona i que per pagar-se els estudis treballava als matins a la cafeteria del davant de l'hospital. Per això, algunes tarde, el va portar a veure una mica la ciutat només per una estona però llavors, el Rachid es perdia i no trobava on havia d'anar. Arribava tard, cansat de còrrer amint i avall, i avergonyit de no haver complert amb la seva feina.

Era com nen, tot li feia molta il.lusió. Li encantaven els cotxes. A cada moment el veies enfilat en algun, al seient del conductor, i et demanava que el retratessis fent veure qu conduïa.

Quan te n'adonaves ja era en un altre. No se li escapava cap ocasió.

Mai parava de fer broma. A mida que va anar agafant confiança va començar a dir que es deiaRichard i vam acabar dient-li Richi.

El Jean-Claude li va proporcionar una càmera digital perquè fes un bon reportatge del dia a dia de la vida de la Zahra a l'hospital perquè després la seva família pogués veure on havia estat i als amics que havia fet...

Una cosa més del seu treball! s'ho va agafar al peu de la lletra i tot el dia anva amb la càmera als dits. A l'hospital no va quedar cap racó per fotografiar, ni cap persona que hagués tingut algun tracte amb la Zahra se'n va escapar.
Estava molt cofat de les fotos però alguna cosa va fer malament i, quan va anar a un comerç a descarregar les fotos a un cd, li van donar la mala notícia que les havia esborrat totes. De les fotos que havia fet...ni rastre!

Montse

Segueix al nº 06- El día de l'operació
......

04- Un intèrpret per la Zahra

2009-03-06T14:41:00.011+01:00

Ve del nº 03- Els problemes amb els visats

A l'hospital ens havien demanat que a més de l'Ibrahim tinguéssim un parell de telèfons a mà de persones que poguessin traduir per si hi havia alguna urgencia en moments que el Rachid no hi fos. ho sabíem des del principi i una persona se'n va encarregar, En teoria ho tenia tot a punt però quan va arribar el moment no tenia a ningú!

Ja era el dia tres de desembre, la Zahra sortia d'Ouzina el dia cinc i, a sobre, l'Ibrahim no podía venir!
Llavors va aparèixer el Rachid

....
..

El Rachid és un noi marroquí que fins ara treballava a Marràquetx, en una agència de viatje, directament amb els turistes que visitaven la zona.
Feia un mes que s'havia casat amb una noia francesa de Toulouse amiga de la infància del Jean-Claude. Com que parlava castellà -segons ell-, doncs a França van decidir que omplís el lloc de l'Ibrahim.
Només era per quinze dies, i van destinar uns diners per a pagar-li el servei.Eren els primers diners que es feien servir de l'associació per la Zahra.

No crec que haguéssim trobat una persona millor per acompanyar a la Zahra en els moments tandurs per els quals va haver de passar. El Rachid és una de les persones més divertides que he conegut, agradable, amable i simpàtic. Un pallasso i un relacions públiques excel.lent. La feia riure encara que tingués motius per estar trista! Sempre li mantenia la moral alta!

Entre el Jordi, el Jean-Claude, el Rachid, l'Anna i jo, ens vam enviar una foto per a poder-nos trobat i reconèixer a l'aeroport, i al peu de l'escultura d'en Botero, vam quedar en trobar-nos per a recollir a la Zahra.

Em va semblar que el Rachid no entenia gaire bé el castellà, però ningú més se'n va adonar.

Encara que des de l'Associació "4x4 Sense Fronteres" s'havia acceptat l'allotjament -en un principio de l'Ibrahim- i de la Zahra fins el dia següent que no ingressaria a l'hospital, teníem un problema seriós. El Jordi i jo vivíem de forma temporal en un pis ple de caixes pendents d'un trasl.lat, i els demés no tenien lloc a casa seva. Per això, el nostre amic Jaime de la tenda, es va oferir perquè es quedessin a casa seva.

Finalmente, veient l'estat de la Zahra, ens va semblar impossible fer-la viatjar en tren i metro des de Terrassa el dia de l'ingrés i es va decidir llogar dues habitacions en un hostal que hi ha al costat mateix de l'hospital.

Realment va ser una bona pensada perquè així el Rachid podia estar fins a última hora fent companyia a la Zahra, i al matí ja hi podia ser ben d'hora i, si alguna vegada se'l necessités de forma urgent (que va passar) en un moment hi podia ser.

¡L'intèrpret... realmente no en sap!
Doncs no, no en sabía. Ell deia que sí...però només sabia quatre coses. És clar, de quan treballava amb els turistes: -hola amigo; -¿cómo estás?, etc...
Ens vam organitzar com van poder com quan es té una filla a l'hospital. L'Anna va demanar una tarda de festa per acompanyar-la el dia de l'ingrés. Jo hi aniria el dia següent.
Per saber a quina habitació estava em va trucar el Rachid i...va ser impossible entendre'l. A totes les preguntes que jo li feia em contestava que sí, tant si era que si com si era que no!

La Dra Magda, se'n va adonar la primera vegada que va entrar a l'habitació per explicar-li coses a la Zahra. Per sort, tant ella com el cirurgià dominen el francès i ja van utilitzar sempre aquesta llengua amb el Rachid. El Rachid ho traduïa a l'àrab i ella, suposo que més o menys se'n feia una idea perquè tampoc en sabia gaire.

Aquesta és l'Anna

Montse

Segueix al nº 05- Primera setmana a l'hospital
..

....

03- Els problemes amb els visats.

2009-03-06T12:31:00.009+01:00

Ve del nº 02 - L'Hospital Clínic accepta fer l'operació de la Zahra per raons humanitàries.

Els documents
El tema dels papers va ser com un malson. Tothom es va passar l'any fent o demanant certificats per a tohom!

Per a la Zahra, tenir el visat i el passaport no va tenir gaire complicació, només la de la complexitat de la burocràcia però ho va tenir sense més problema perquè tenia els papers de l'hospital per l'operació.

Ja no va ser el mateix per l'acompanyant. L'hospital demanava que fos una dona de la família perquè se li havien de fer preguntes íntimes i preferien que no passessin pel filtre mascul.lí com he explicat abans.
Però no va poder ser. La Zahra i les seves germanes són de la generació que les nenes no anaven a l'escola al Marroc, cap d'elles sabia parlar francès i ben poc l'àrab. Per tant van decidir que l'acompanyés el seu germà Mohamed. L'operació havia de ser al gener i en aquell mes no s'acosta ningú per l'alberg, per això la família va decidir que fos ell qui l'acompanyés.
......
Va ser impossible obtenir el visat pel Mohamed tot i el certificat de l'hospital, i el pitjor: que es van gastar molt esforços ...i molts dies. Per al Mohamed significava anar a Casablanca (a una pila de quilòmetres i, suposo que el bitllet és car!). A part, allà fnciona el "torni vostè demà" massa sovint, el que implica dormir en alguna pensió i gastar-se més diners.

Ja no sabíem qué inventar ni a qui trucar a la porta.

Ens vam posar en contacte amb el President de l'"Asociació Marroquí-Catalana" que hi ha a Terrassa. Es diu Ibrahim i ja fa molts anys que és aquí. Per a tothom ja és el Jaime. Ja ens coneixem, porta una tenda d'articles del seu país. Allà comprem el te i la menta quan al pati no en tenim. Sempre ens diu que coneix al Sr Cónsul y que si alguna vegada necessitem alguna cosa pot col.laborar.

El Jaime ja coneixia a l'Ibrahim de quan va venir a Terrassa. Es va asseure amb nosaltres, li vam explicar la història i ens vam enterar de coses que no sabíem.

Segons ell, mai li donarien el visat al Mohamed.
El més bo del cas és que no els diuen que no, els hi van demanant més papers fins que es cadaquen les dates que hi ha a la proposta de sortida del país. Ens va explicar que degut a la llei d'extrangeria i pel problema que els inmigrants venen i després procuren quedar-se, a un noi tan jove com el Mohamed mai li donarien el permís

El Jaime ens va obrir una llum.
L'acompanyant havia de ser l'Ibrahim. A ell li donarien el visat perquè és un home casat, amb fills, mestre de l'escola pública del seu país iper tant amb un treball fixe i un sou al seu país. També hi havia a favor que l'Ibrahim havia sortit en dues ocasions del Marroc i sempre havia tornat, això era com una garantia de confiança.

L'Ibrahim amb la seva filla

Nou canvi radical
Però ara molt de pressa perquè ja no quedava temps. La Zahra ja tenia el bitllet d'avió i en canvi encara no tenia a ningú que la pogués acompanyar.
De l'hospital ens pressionaven per saber a cada moment com estava tot doncs l'operació ja tenia dia i hora i quiròfan reservat....Un estrés! Tot anava convergint i ho feia a casa nostra. Molts migdies ens quedàvem sense dinar perquè era arribar i sonar el telèfon fixe, el mòbil, el messenger.....tot de cop!

En aquest punt vaig començar a tenir por. Sentia el pes de la responsabilitat com una llosa a sobre i a més, la majoria de les coses no depenien de nosaltres.

Per no perdre temps, el mateix Jaime es va posar en contacte per telèfon amb l'Ibrahim per posar-lo al corrent dels visats, per poder-li explicar bé en àrab i que es mentalitzés que havia de venir ell.
¡Primer problema! Ell es el mestre del poble, no podia abandonar el lloc i marxar del país.
Per sort el nostre amic Jaime coneixia al Director d'Ensenyament de la provincia d'Errachidia. en un no res, al davant nostre mateix, el va trucar per telèfon i va aconseguir el permís per a l'Ibrahim.

Tot va començar a còrrer molt de pressa.
Van fer anar l'Ibrahim a Errachidia a fer la sol.licitut per a obtenir la llicència oficial per a quinze dies que eren els que deia l'hospital en un principi.
El dia següent ja tenia la resposta. Li van donar el permís i anomenarien un suplent per l'escola.

Pas següent
L'Ibrahim ha de sortir corrent cap a Casablanca per fer-se el pasaport i demanar el visat com havia fet el Mohamend. O sigui que comença tot de nou!

Com que l'hospital no es fa càrrec de l'allotjament de l'hospital, al consulat o a l'ambaixada(ja no sé a quin dels dos llocs) li demanen un certificat d'"hebergement".
És una carta on se'l convida oficialment i ha de quedar clar en l'escrit que se'l mantindrà i se li donarà allotjament però l'ha de fer alguna entitat oficial.

I aquí va entrar el treball del Jordi.
És el President d'una Associació sense ànim de licre que s'anomena "4x4 SenseFronteres". En realitat són quatre gats amb molt bona fe però no és una ong fent grans coses. No té infraestructura ni demana subvencions, no mou diners, només actúa aprofitant els viatges portant material escolar i altres ajudes, col.laborant en la relació entre dues escoles i, a vegades, organitzant viatges a grups de persones en 4x4 fent conèixer la vida i el fer de les gents del Sahara.

Va enviar una certificat a l'Ibrahim dient que podia estar al costat de la seva germana perquè l'Associació l'acollia durant tots els dies que la Zahra fos a Barcelona.
La carta es va haver de traduir al francès. L'Anna, una companya de la feina la va traduir.
Érem ja a 27 de desembre i l'ingrés a l'hospital era pel dia 9 de gener!!!!

Això ja no era pas estrés, no, això era adrenalina a cullerades.
El visat per a l'Ibrahim semblava que ja no tindria res a la contra però quan va anar tan cantent a presentar la seva carta d'hebergement, rep una trucada del seu Departament d' Ensenyamnet, i li diuen que s'ho han pensat millor i que en comptes de quinze dies només li donen una setmana de permís!!!!!!!!!

El pobre, molt desmoralitzat ens va trucar i ens va dir que això ja era el final. El Jaime es va posar en contacte de nou amb Errachidia i va demanar que li havien de donar el permís per raons humanitàries. Li van dir que sí però després, la realitat va demostrar que va ser que no.

Vam intentar animar-lo, li vam dir que era igual, que vingués una setmana i els dies següents ja ens arreglaríem amb els que fossim aquí.
Però quan va tornar a fer el tràmit, li van dir que si només sortia del país una setmana, les dates de tornada no coincidien amb les que li havien posat en un principi de quinze dies per tant, havia de presentar una nova sol.licitud i tornar a seguir tota la burocràcia.
Uff! Ara sí que ja no donava temps!!!

Tot molt complicat! Mesos fent papers per arribar a aquesta situació!!!!!!!!!
La nostra imaginació ja no donava per més, però tot i així ens vam recordar d'un altre recurs: El Departament de Solidaritat i Cooperació Internacional de l'Ajuntament de Terrassa.

Aquest dia no se'ns oblidarà ni al Jordi ni a mi perquè ja va ser massa! El nostre menjador semblava una central d'oficines d''algun lloc important. Hi va haver moments que vam estar a l'hora contestant missatges a l'hospital, a l'Ajuntament, l'un al mòbil i l'altre al fixe...

Pel tècnic de Cooperació, el Sr Jaume Valls: un 10! Es va portar inmillorablement. LVam haver de posar-lo al dia de la situació, va necessitar les dades de la Zahra i de l'Ibrahim per fer documents, faxos, buscar telèfons d'ambaixades i consulats...
Va parlar directament amb el Sr. Cònsul, es va fer pesat fins al límit i es va saber posar a la pell del problema.

Però no va poder ser.
Amb aquesta situació i acceptant ja que la Zahra hauria de venir sola, doncs ens vam montar la vida d'una altra manera. A aquestes alçades ja no hi havia qui ens aturés.

Montse

Segueix al nº 04- Un intèrpret per la Zahra

......

02-L'Hospital Clínic accepta fer l'operació de la Zahra per raons humanitàries.

2009-03-06T11:16:00.009+01:00

Ve del nº 01: El viatge que va salvar a la Zahra d'una mort segura: http://dunesdesorra.blogspot.com/2009/03/1.html

Tinc una cosina que és especialista del cor a l'Hospital Clínic de Barcelona, la Dra Magda Heras i, a més, és Cap de Departament. Se'm va ocòrrer preguntar-li si feien operacions per raons humanitàries. Com que no en tenia ni idea, em va dir que ja ho preguntaria.

Començant per l'esquerra: Dr J L Pomar, el cirurgià que la va operar, Dr J Mª Piqué, Director de l'Hospital, qui va donar el SÍ que va donar llum verda a l'operació, i la Dra Magda, que li va fer de doctora, amiga, germana, mare, de tot!

Van passar bastants dies i quan finalment va arribar la resposta... era negativa.
..

Com que hi ha molts casos amb aquesta problemàtica, hi ha alguns hospitals al món que ja a la seva programació anual contemplen algunes operacions d'aquest estil.

Un és a Barcelona, l'Hospital de Sant Joan de Déu. Treballen en combinació amb una ong de Casablanca: "Les Bonnes Oeuvres du Coeur", i el seu President és un especialista del cor, el Dr. Said Jennance. L'ong 'encarrega dels trasllats, i l'hospital de la part médica.

El gran problema és que el conveni només contempla nens i nens en edat infantil. La Zahra, amb els seus 27 anys era una persona adulta i per tant no es podia beneficiar d'aquests programes!!!

L'Hospital Clínic

La informació que ens havia arribat ens tancava totes les portes.

Llavors va entrar en escena el Jean Claude
És un noi francès de Toulouse. Li agrada el 4x4 i també Àfrica. Coneixia a l'Ibrahim desde feia anys i també havia rebut el seu mail demanant ajuda. Com tothom, havia intentat fer alguna cosa.
El Jean-Claude amb la Zahra.

Resulta que a França, van trobar un hospital que subvencionava el kit mecànic de l'operació, o sigui les vàlvules que li havien de canviar, però no estaven disposats a fer-la. A França l'operació valía 25.000 euros (Al Marroc: 10.000)

Veient que el que faltava eren diners, aquest noi francès va crear una associació amb el nom de Zahra, i va enviar aquesta carta a tots els seus amics i coneguts demanant que col.laboressin per salvar una vida. Es pot veure en aquesta adreça:

http://perso.orange.fr/defiaudio/ficheassocZahra.pdf

També va fer un audiovisual (treballa en multimèdia) sobre la Zahra, la seva família, el seu plble...., va posar publicitat a la premsa i va organitzar un acte benèfic al qual hi van assistir moltes persones. Es va fer un ple total.
A la sortida, van posar una capsa tancada com una guardiola i va demanar a la gent si volia col.laborar amb la seva voluntat.

Quan van comptar els diners de la caixa, es van trobar amb la suma de 9.000 euros. El Jean-Claude em va dir que amb els diners a les mans...van plorar emocionats!

En total, a França es van recollir 14.000 euros que són molt diners! i, just en aquest moment en que l'Ibrahim ja s'havia decidit a fer l'operació al Marroc, quant abans millor donat que la seva germana empitjorava dia a dia, un migdia en arribar a cas se'm va acudir mirar el correu en un moment i em trobo un missatge de la meva cosina, o sigui de la Doctora Magda, on deia que:

-L'Hospital Clínic, com que col.labora amb l'Hospital de Sant Joan de Déu, i al Clínic no la poden operar perquè ja és adulta:
*encara que abans mai ho ha fet, *encara que mai abans s'ho havia plantejat, i *encara que és un cas molt difícil...

...accepta de fer l'operació per raons humanitàries i sense cap cost econòmic per la família!

No ho sé expresar per escrit però va ser massa. Ens vam emocionar molt! Ja no vam poder dinar, impossible amb aquell nus a l'estòmac que se'ns va fer!

El tema va donar un gir radical
Primer de tot havíem d'enviar un missatge a l' Ibrahim. A Ouzina no i ha electricitat així que conectar-se a internet -que li agrada molt-, només ho pot fer puntualment quan viatja a Rissani o a Erfoud per alguna cosa i aprofita d'anar a un ciber. Per això, des que jo li vaig enviar el missatge dins que el va llegir van passar uns dies.

Però quan ho va llegir..........Uff! que no s'ho creia!
I aquí vam començar amb sessions maratonianes enganxats al messenger i ell, no parava de fer preguntes i de repetir sempre les mateixes perquè no s'ho podia creure.

Li vaig passar el telèfon de l'Hospital i el de la Dra Magda perquè hi parlés a veure si el convencien.

Quan l'Ibrahim s'ho va creure, es va tornar boig d'alegria i va agafar una espècies de crisi existencial perquè ja estava tot com una mica organitzat. a França havien recollit 14.000 euros per a l'operació i ja s'estaven preparant per a fer-la al Marroc. Com els hi podia dir a unes persones que s'havien esforçat tant i que havien implicat a tanta gent...simplement adéu i gràcies?

A partir d'aquí ja us ho dic, el telèfon no parava de sonar, i el messenger treia fum. Fins i tot moltes vegades, funcionava a tres bandes: l'Ibrahim, el Jean-Claude i nosaltres.

Era molt difícil decidir coses tant serioses des de tants quilòmetres, no és el mateix que parlar cara a cara i la història...s'eternitzava!

Li vam dir a l'Ibrahim que s'ho pensés bé i que acceptaríem la seva decisió. però el Jean-Claude, un dia ja es vacansar i li va dir que la Zahra s'havia d'operara a Barcelona. Li va fer entendre que, amb tots els seus respectes, si fos per a ell mateix no ho dubtaria.

Finalment l'Ibrahim es va decidir i va començar la gran carrera de la burocràcia que una cosa així necessita.

Les fotos són de la seva arribada. Tot i trobar-se molt malament, ho volia provar tot. Va voler provar aquest cotò de sucre que es menjava la canalla

Aquestes nenes són les nostres filloles i el seu pare (a la foto) és el cosí del Jordi. La Carla i la Mimi són molt divertides i la Zahra els hi va agafar una gran estima des del primer moment.

A partir d'ara s'havien de resoldre dos tipus de coses:

*Els documents:
-Passaport i visat per la Zahra i per un acompanyant de la seva família.
-El diagnòstic que havia fet el metge d'Errachidia havia d'arribar a l'Hospital Clínic (en aquest moment ja el tenien)
-El tema del trasllat de la Zahra a Barcelona i de l'acompanyant.
-El tema de la manutenció i el dormir per a l'acompanyant ja que l'Hospital clínic té com a criteri que els familiars dels malalts han de descansar i per això no deixen quedar a la nit. S'havia de buscar doncs allotjament .

*La part médica:
Abans de fer una operació d'aquest tipus s'ha de parlar molt bé amb el pacient i aquest, ha d'acceptar les conseqüències per a tota la vida.

En aquest cas, després de l'operació i per sempre, al portar vàlvules mecàniques, s'ha de prendre medicació per fer la sang fluida. Això és mlt perillós en el cas de qualsevol ferida perquè es corre perill de dessangrar-se.

La Zahra, a més, havia d'acceptar no tenir fills...i només tenia 27 anys!. Un part ja seria molt difícil i perillòs en un hospital d'aquí, però és que aquesta noia viu en un poblet en ple desert del Sahara, sense carreteres ni llum elèctrica, amb problemes de cobertura pel mòbil...

A l'hospital deien que per l'experiència que tenien amb dones musulmanes que viuen aquí, per la seva cultura, no poden generalment decidir sobre aquests temes, i es troben que després a l'hora de la veritat, aquestes passen pel filtre dels homes.
Hem vaig trobar de nou doncs treient fum pel messenger per fer comprendre aquesta problemàtica a l'Ibrahim. Ell és mestre i a les vacances ajuda al seu germà a l'alberg i, per tant, ha estat en contacte amb gent de fora. Ho dic perquè estic segura que ja no té la mateixa visió de les coses que una altra persona del poble que tota la vida hagi estat fent de pastor.

A part d'això, en dues ocasions havia viatjat a França convidat pel Jean-Claude com a President de l'assiciació de la zona de Jdaid, Ouzina y Taouz, per trobar possibles ajudes per a la construcció d'un dic per l'aigua. Una d'aquestes vegades havia aprofitat per arribar-se fins a Terrassa -convidat per nosaltres-, i l'havíem presentat a diverses associacions i entitats, fins i tot l'havien rebut a l'Ajuntament, en el Departament de Solidaritat, per presentar les seves demandes per l'aigua a la zona.

Segons la meva opinió, l'Ibrahim em va dir massa aviat: "d'acord", em va dir massa aviat que la Zahra ho entenia, ho comprenia i ho acceptava.
Per això, cada vegada que parlàvem pe messenger li tornava a repetir fins que un dia ja es va cansar i em va dir molt seriosament que tota la família ho tenia molt clar i ho acceptava!

La Doctora Magda també va parlar amb ell per telèfon per deixar ben clar aquest tema i sobre tot el que representava l'operació.
A partir d'aquí l'hospital es va posar en marxa tot el referent al tema.

El trasllat
Hi havia el tema del trasllat. La Dra. Magda Heras es va cuidar de parlar amb l'Hospital de Sant Joan de Déu i els hi va demanar que es possessin encontacte amb l'ong que habitualment s'encarrega dels trasllats dels nens i nenes que operen, i en aquest cas, ja que el Clínic feia una excepció, ells també la fessin i s'encarreguessin del trasllat de la Zahra.

De totes formes, vam decidir que l'hospital ja feia prou i, donat que no hi havia cap cost per la família, també era bo que participessin fent-se càrrec d'alguna cosa. Així doncs que se'ls hi va facilitar el telèfon de la seu de l'ong a Casablanca perquè es possessin d'acord entre ells ja que des d'aquí es feia molt difícil la comunicació perquè mai contestaven a les trucades ni als mails ni als fax!!!!!!!!! Potser des de dins del mateix país seria més fàcil.

Què passava amb els 14.000 euros de França?
Doncs el Jean-Claude va parlar amb la Dra Magda (si ens vam passar l'any enganxats al mòbil i al messenger) i es va voler assegurar que no ho havia cost econòmic per la família en l'operació.

Va aclarir que hi havia diners recollits i que si era necessari pagar alguna part es faria. Com que l'hospital ja ho havia acceptat així, estava clar que no s'havia de pagar res.

El Jean-Claude va decidir doncs que en un principi els diners s'havien recollit per la Zahra. Si mentres era a Barcelona en fein falta sortirien d'allà i, després de l'operació, se'n faria donació a l'ong marroquina "Les Bonnes Oeuvres du Coeur" per a l'operació d'un nen o una nena.

Naturalment, l'ong va acceptar de traslladar a la Zahra, i els seus membres van quedar molt parats davant d'una donació de tants diners. En Jean Claude estava disposat a viatjar a Casablanca quan fos el moment, per assegurar-se que els diners es feien servir de veritat per una operació!

Segueix al nº 03- Els problemes amb els visats

01- El viatge que va salvar a la Zahra d'una mort segura.

2009-03-06T10:11:00.017+01:00

Us presento la Zahra.

És una noia vital, alegre, agradable i simpàtica. Va néixer en un poblet del sud del Marroc, al desert del Sahara anomenat Jdaid per pura casualitat doncs els seus pares són d'Ouzina, un poblet situat encara més al sud, on han transcorregut els vint-i-set anys de la seva vida.

A la Zahra ja li queden lluny els dies que podia còrrer pel desert i pujar a les palmeres –com es pot veure a la foto- amb els altres nens i nenes del poble o amb els seus vuit germans.

La Zahra, com molts altres nens i nenes del nostre país veí, pateix una enfermetat cardíaca molt greu. Per això, poc a poc va deixar de córrer, més endavant va deixar de caminar i, a mesura que va empitjorar la situació, prácticament no sortia de casa perque ja no podía fer cap mena d'esforç.' esforç.

Caminar es va convertir en quelcom gairebé imposible. Feia set anys que no es podia estirar al llit perquè s'ofegava. Quan arribava l'hora d'anar a dormir: l'asseien al llit, l'omplien de coixins pel darrera perquè s'aguantés i... així passava la nit, esperant que corressin les hores i ofegant-se perquè li entrava molt poc aire per a respirar.

Estava destinada a morir, li quedava ja molt poca vida i de molt mala qualitat.

Amb els esforços i l'ajuda de moltes persones, entitats sense ànim de lucre, ong's, ajuntaments, consulats, hospitals, metges, enfermeres......, vam aconseguir que el gener del 2.006, a l'Hospital Clínic de Barcelona, l'operessin per raons humanitàries.

Un cop va ser aquí, es va complicar i finalment va ser a l'hospital un mes sencer, però li van retornar la vida, la possibilitat de respirar i. en definitiva un futur millor.

A continuació penjaré dues fotos:

* en la primera: el dia que va arribar. A la seva cara portava escrit el sofriment que representava pel seu cos caminar.

* en la segona: el día després de sortir de l'hospital.

Entre les dues només hi ha un mes de diferència i el miracle que li van fer els metges i cirurgians de l'hospital.

Aquesta és una visió -molt resumida- de la història que a continuació destriaré doncs per als que la vam viure d'aprop va ser dramàtica i intensa però molt interessant i de la qual vam aprendre moltes coses, vam conèixer a molta gent i vam crear llaços d'amistat, segurament per a tota la vida.

Quantes coses ens queden per aprendre!

En aquest món que nosaltres vivim -millor o pitjor-, però amb accés més o menys fàcil a gairebé tot, no ens podem imaginar algunes de les coses que viuen persones que no estan gaire lluny de nosaltres.

Fa molts anys que viatjo periòdicament al Marroc, des que els meus fills eren ben petits i ara el gran ja té més de trenta anys!

Al Marroc, sempre he vist molta canalla petita per on he passat, però mai m'havia fixat que en canvi, ja no hi ha tants nens i nenes de vuit o nou anys, i molt menys adolescents!

Això té una raó molt clara: perquè es moren!
Com si d'una selecció natural es tractés, com que no tenen accés a metges, hospitals ni medicaments, els nens petits s'encostipen, agafen angines i les passen sense cap mena d'atenció. Van arrossegant dies i dies l'enfermetat fins que va a la baixa i els hi queda la tos, aquella tos seca que dura i dura, que cansa molt i et deixa destrossat. Es queda, es va fent crònica, i l'esforç que li ocasiona al cos aquesta tos, els hi provoca lessions irreversibles al cor i s'acaben morint.

Resulta que és la primera causa de mortalitat infantil al nostre país veí.
Ja ho veieu, unes simples angines! Qui li donava alguna importància a les angines abans de saber això?

I a vegades no valorem el que tenim. Hi ha coses tan quotidianes com uns medicaments que ens poden semblar tan senzills com els xarops per a la tos, i resulta que a uns quilòmetres de casa els nens i les nenes es moren de simples angines!

Aclaració mèdica de part de la Dra. Magda Heras
Segons ella, una precisió en quant a les causes de les cardiopaties i la seva relació amb les angines i la tos. escric les seves paraules tal i com ho ha escrit: -"El que passa és que la bacteria que provoca les angines (estreptococ) infecta tambié ñes vàlvules del cor, i com que no reben antibiòtics, les vàlvules infectades no es curen i es deformen, es tornen molt estretes i ja no tanquen bé.
La tos és secundaria a la fallida del cor, que al no poder bombejar la sang de forma adequada cap a la circul.lació general, hi ha un remanent que omple els pulmons i, d'aquí, la tos."
Deixo aquí doncs la seva explicació científica i li dono les gràcies.

Aquest és l'Ibrahim, el germà gran de la Zahra, amb els seus dos fills.

L'Ibrahim és el mestre del poble d'Ouzina i, a més, fins fa poc era el President de "l'Associació Igarham per a la Cooperació i el Desenvolupament", que busca com a finalitat el resorgiment de la zona que engloba els pobles d'Ouzina, Jdaid i Taouz. Com que el Vicepresident n'era el mestre de Jdaid i ja fa molts anys que tenim relació amb aquella escola, doncs per aquesta raó havia conegut a l'Ibrahim i fins i tot en una ocasió habia esta convidada dinant a casa seva.

El seu germà Mohamed, va construir un petit i senzill alberg més enllà del poble d'Ouzina, en un lloc molt bonic al costat d'unes dunes precioses. Res a veure amb els albergs de Merzouga, en tots els sentits, fins i tot en quant a la presencia de clients ja que està situat en un lloc no gaire concorregut -ni molt menys!- , (tot i que ara tot això ja comenci a canviar).

Aquest és el Mohamed i les dunes d'Ouzina

El meu marit coneixia a l'Ibrahim des de ja fa anys, molts abans que jo, de quan encara no existía l'alberg, d'una vegada que mentre estava acampat aparegué amb uns quants camells i li va explicar que el seu germà tenia la intenció de construir-lo en aquell mateix lloc.

A l'estiu del 2006, hi va haber unes grans inundacions al sud del Marroc. Quan dic grans...vull dir grans! Com ara dos metres d'aigua al mig del desert. I no era la primera vegada, anteriorment ja habia passat en una altra ocasió

Un amic nostre era allà, concretamente a l'alberg Le Touareg de Merzouga, i l'aigua va arribar just al mateix alberg. Es va emportar una torre i una part de la paret. L'aigua els hi venia per tot arreu, la que plovia, la que venia pel oued Tiserdimine per darrera de l'Erg Chebbi, i la que venia del riu Ziz cap al llac de Merzouga que, es va fer tan gran, que semblava un mar i es va emportar tot el que va trobar al seu pas. De fet, en el poble de Merzouga van caure a terra moltes cases (ho vam veure quan hi vam estar posteriorment)
Alguns albergs se'ls va emportar l'aigua de socarrel sense deixar-ne ni rastre, i algunes persones hi van morir.

Explico tot això perquè la Zahra, quan va veure venir tanta aigua es va espantar molt i va tenir una gran crisi. Va empitjorar molt el seu estat de salut i va ser llavors quan la família va decidir portar-la a on fos perquè un especialista la visités. (Allà no existeix pràcticamente la sanitat pública, i... qui es pot pagar un metge privat?... i menys un especialista en cardiologia, tenint en compte l'afegit que significa fer bastants quilòmetres i pagar un hotel mentre es fan les proves!)

Cases ensorrades a Merzouga

Al fons, prácticamente falta tot un cantó del carrer.

Ja he dit abans que l'aigua ho va arrasar tot. Es va emportar camins i en va deixar de nous, en definitiva va canviar la orografía.

Ho vam veure aquell any mateix quan hi vam anar per les vacances de Pascua. Per on volíem començar la ruta hi havíem d'entrar per un punt concret que coneixem molt. Normalment no ens manca ni brúixola doncs hi hem passat moltes vegades. Tampoc ens havíem emportat les coordenades al GPS perquè a casa ho teníem tot en caixes des de feia un any i mig. Estàvem vivint de forma temporal només amb quatre coses a mà esperant canviar de casa de nou -i espero que de forma definitiva, encara que a aquestes alçades ja sé que no hi ha res definitiu-!
Doncs no vam aconseguir trobar l'entrada per a creuar l'oued! Amunt i avall...una vegada i una altra...El paisatge ens era totalment oonegut i era imposible orientarse. Per experiència sé que els oueds tenen molt mal fer, si no passes pel lloc adequat et pots complicar molt la vida, i... a fe que ens la vam complicar! Vam estar un dia sencer passant per llocs que prefereixo oblidar.

No tinc ni fotos perquè va ser difícil i tens, tothom estava concentrat, no ens podíem permetre ni un error. L'aigua havia erosionat la terra i havia deixat autèntics barrancs on abans era una planície.

Però com que tot té la seva part bona, el paisatge era preciós i, a més...totalment desconegut! Estava tot vert i ple de flors. Quina passada! Hamadas que siempre les habia vist de pedra negra, ara eren plenes d'herbes altes i de colors.
De veritat que no semblava pas un desert!

Els voltants de Merzouga

Fins i tot bolets hi havia a les dunes!!

La sorra de les dunes cobertes d'herba!

El cardiòleg que va visitar a la Zahra la va trobar molt malament.
Se l'havia de tractar d'una polivalvulopatia mitral i tricúspide. Necessitava una operació a cor obert en la qual se li havien de canviar les dues vàlvules per unes altres de mecàniques.

Era l'estiu del 2006, nosaltres havíem viatjat a Bolívia amb tota la família i al tornar ja era entrat el mes d'agost. Un mes sense mirar el correu! I, quan el vaig obrir, vaig trobar la safata d'entrada gairebé col.lapsada però em va cridar l'atenció un missatge en particular perquè era un escrit dramàtic demanant ajuda urgent. Era de l'Ibrahim.

Ell va enviar a totes les adreces que tenia de correu mail d'europeus que coneixia la família, sobretot que havien passat per l'algerg en alguna ocasió.
A continuació dues fotos més de la Zahra perquè val la pena fixar-se que malgrat tot, sempre té el somriure als llavis

Una noia d'un poble molt petit en el qual no hi ha ni carretera, que no havia sortit d'allà en els seus vint-i-set anys, que només parlava bereber, que estava mlt malalta, que feines tenia a caminar.... imagineu-vos el xoc cultural!

Aquestes fotos són del matí següent.

L'Ibrahim va estar parlant a l'aeroport de Casablanca amb una parella que també esperava l'avió i els hi va demanar si podien vigilar la Zahra durant el viatge i si la podien ajudar a recollir la maleta.

Van resultar ser molt bona gent i ho van fer al peu de la lletra. No la van deixar sola fins que ens vam trobar que, per cert no ens havíem vist mai, ni amb la parella en qüestió ni amb la Zahra!

Es deien Abdelkrim i Àngela i, curiosament, participaven desinteressadament (ella com a secretària i ell com a President) en una organització sense ànim de lucre que es diu "AMICS", i que treballa pel coneixement de les persones que són "diferents" per aconseguir la convivència i la normalització.

Aquesta és l'Àngela

Estava molt espantada quan va arribar a l'aeroport. La seva cara no la podré oblidar mai i a més, no semblava pas una noia de vint-i-set anys, sino una persona bastant gran.
Com que el seu caràcter és molt obert i alegre, de seguida es va trobar a gust amb nosaltres. No s'imaginava tanta gent esperant-la i, tot i que no podia parlar la nostra llengua, s'expresava perfectament. Segons ella, ens va adoptar com a la seva família d'aquí per sempre.

Vam fer una volta fins que en va tenir prou. Volia veure el mar i tocar l'aigua. És una lluitadora. Es va esforçar per caminar fins a l'aigua i es va ajupir per tocar-la.

Vam anar a dinar. Era un self service. Quan va veure tot allò li va semblar molt bonic. S'interesava per tot i per on passava s'omplia el plat. El pitjor va venir a l'apartat de les salses. agafava un cullerot i es regava el poupurri amb muntanya que tenia al plat amb cadascuna.

Jo em vaig espantar i li vaig dir al Jordi: -Que demà ingressa a l'hospital! A veure si li donarà un patatús abans d'anar-hi! I el Jordi, amb més raó que un sant, em va dir: -Dèixa-la gaudir, dona, si això no hi ha persona humana que s'ho pugui menjar! I així va ser. Ens vam asseure, va menjar un parell de cullerades d'aquella barreja i va dir que no podia més!

Fins i tot la nena petita de loa foto, la meva fillola de tres anys, no parava de mirar a la Zahra i al seu plat. No deia res però se li endevinava el pensament, fins i tot ella trobava fora de lloc aquell plat tan ple.

Tothom que havia rebut aquell missatge de socors de l'Ibrahim per la seva germana, es va menjar l'olla pensant què podia fer per col.laborar però gairebé cap possibilitat va prosperar.
A més, al nostre país, els mesos de juliol i agost es queda tot aturat, només al setembre comencen a agafar una mica d'inercia les coses.
L'Ibrahim es desesperava perquè no rebia cap resposta i això que havia enviat els missatges en el més de juny!.
L'Ibrahim també va anar investigant pel seu país. Naturalment havia de ser en una clínica privada. L'operació valia 10.000 euros. Quan ho va saber, va enviar un altre missatge demanant si hi havia la possibilitat de la col.laboració d'amics recollint diners però... estàvem parlant de molts euros. Com els podíem recollir?

Segueix al nº 02-L'Hospital Clínic accepta de fer l'operació per raons humanitàries.
http://dunesdesorra.blogspot.com/2009/03/02-
lhospital-clinic-accepta-fer.html

Inauguració dels wc's a l'escola de Jdaid

2009-02-18T10:55:00.011+01:00

Per fi s'ha acabat la construcció dels lavabos a l'escola de Jdaid.

Ens han enviat les fotos de la inauguració.

Ha representat una gran festa i un pas endavant en quant a la qualitat de vida per a una canalla que fins ara, cada vegada que el seu cos ho reclamava havia de sortir a fora de l'escola i buscar-se la vida a l'aire lliure amb el que suposa a l'hivern amb temperatures bastant baixes o a l'estiu amb el termòmetre pels núvols.
....

També representarà una tranquilitat pels mestres ja que els nens i les nenes ara no hauran de sortir del recinte de l'escola.

S'ha pogut fer amb la col.laboració del Ceip Pere Viver, 4x4 Sense Fronteres i amb la subvenció de mil euros per part del Departament de Solidaritat i Cooperació Internacional de l'Ajuntament de Terrassa.

Aquests va ser el pre-projecte que l'associació Igharman per al Desenvolupament del poble de Jdaid ens van enviar. Ja havíem parlat abans, i els havíem preguntat quina era la seva prioritat més necessària.

Per descomptat ho tenien clar: necessitaven uns serveis per l'escola donat que fins ara mai n'hi havia hagut.

La construcció ha patit entrebancs perquè hi ha hagut inundacions importants i la crescuda del riu Ziz que va durar setmanes. Per tant, no es podia creuar amb els materials ni tampoc ho podien fer els treballadors per venir a treballar.

En aquest enllaç podem veure l'abast de les tempestes amb les fotos impressionants del tornado que hi va haver a la zona d'Errachidia.
http://www.zizvalley.com/Article/890.html

Fa un parell de mesos ens van enviar fotos del estat de les obres, encara faltava una mica per acabar:

Avui per fi, sabem que s'han acabat. Són uns serveis senzills a l'estil de la seva cultura. Per a les condicions de vida al mig del desert...tot un luxe!

La celebració amb pastes i refrescos

Amb les dues mestres i el director de l'escola

Amb les dues mestres, el director de l'escola i el Said

El Said servint les begudes als més petits

El Said, de l'asociació Igharman, inaugura oficialment els wc's

Curiositat infantil

Inscripció d'agraïment a la paret de l'edifici vers l'ajuntament de Terrassa, el Ceip Pere Viver, i 4x4 Sense Fronteres.

Ha calgut fer papers, trucades, sessions de messenger, temps de no poder-nos comunicar..... Però avui, és un d'aquells dies que penso que: TOT HA VALGUT LA PENA!!!!!!!!!!!!!

Montse

....

Només dues teules aixecades, per sort!

2009-02-09T17:41:00.022+01:00

El cèlebre dia que ens va passar aquell vent tan exagerat per sobre i va fer caure tot el que li va semblar, va ser benevolent amb nosaltres. Es van trencar arbres més amunt i més avall, també al davant, però a casa no. Va trencar antenes i altres coses a algunes cases però a casa nostra tampoc.
(http://dunesdesorra.blogspot.com/2009/01/un-vent-huracanat-
que-ens-va-escombrar.html)

I això que aquella matinada des de dins de casa hi havia la sensació que la teulada explotava cap amunt!

De fet és el primer que va mirar el Jordi el dia següent però semblava tot en ordre i ens en vam alegrar.
....

Després va ploure almenys tres dies seguits amb les seves nits i de forma ben intensa. Fins i tot vam fer el comentari que havíem estat de sort que no s'hagués malmès la teulada .

Aquella pluja, de fet, ens va servir de prova que tot estava en ordre per allà dalt donat que no hi havia hagut goteres.

Però ahir que el Jordi es va enfilar en un altre lloc i va tenir una altra perspectiva, es va adonar que hi havia dues teules aixecades, una a cada cantó de la teulada.

En el fons... una sort, només dues teules, i no s'havien trencat pas, només s'havien mogut de lloc, així que li va faltar temps per agafar els estris d'escalada i pujar a la teulada. A sobre s'ho va passar d'allò més bé.

Des de dalt de tot, com que tenia una bona vista s'hi va ben asseure a contemplar

Per un cantó fins al Pirineu i per l'altre fins al mar

Realment s'ho va passar bé, se li veu a la cara però jo vaig passar una mala estona.

La teulada....molt bé, el vent ens va donar una treva i tan sols dues teules es van haver de posar al seu lloc. No ens puc queixar!

Montse
....

Un pa de gel al carretó.

2009-02-09T13:38:00.016+01:00

Però sí que fa fred!

Ja ho sé que en fa molt en aquesta zona, quan hi vaig venir a viure ja ho sabia i, de fet... m'agrada, m'agrada molt i això que he estat sempre una fredolica però ara es veu que m'hi estic acostumant i el porto molt més bé.

El termòmetre es va trencar fa uns dies així que si no puc saber a quants graus estem. Cinc, sis, set i vuit graus sota zèro és el normal en moltes de les nits. Jajajja...

........

Si m'haguessin dit això fa uns anys enrera m'hauria agafat fred només de pensar-ho, i... ara, m'agrada. És ben curiós.

Tot i així a vegades em sorprenc. Ahir al migdia, als voltants de la una el Jordi va descobrir aquest pa de gel tan bonic i trasparent al carretó que té per treballar. S'havia omplert d'aigua de la pluja dels dies anteriors.

I a ple sol que estava el carretó! No sé a quants graus deuríem estar per haver-hi una capa tan groixuda de gel a aquelles hores.

El més bo és que va acabar a trossos i a les sis de la tarda encara estaven exactament igual, no s'havien desfet ni una mica, semblaven vidres, i el tacte era sec.

A mi sempre m'han cridat l'atenció les escultures de gel, m'agraden molt i em sembla que és perquè són trasparents. Molts dies es gela l'aigua dels gossos i a vegades també surten blocs ben groixuts, però no sempre son tan trasparents, o van a trossos.

El d'avui m'ha semblat excel.lent.

Montse
........

Estic emocionada!

2009-02-06T13:14:00.018+01:00

Em sembla que emocionada és poc !

He obert el correu mail i m'he trobat un missatge d'un noi de Jdaid.

És el Bani, un nano que té bona mà per dibuixar i pintar.

L'última vegada que vaig ser a Jdaid em va donar un pila de dibuixos molt ben detallats i pintats per als nens i nenes del Ceip Pere Viver.

Van estar tot el tercer trimestre penjats a la cartel.lera de l'escola i, en aquells tres mesos, crec que no hi va haver un sol dia en el qual no veiés un cercle de nens i nenes admirant-los perquè estaven molt ben fets.
............
Sí, sí, un mail del Bani!

I ell també està emocionat perquè diu que ha trobat el meu blog i la crònica que vaig penjar al foro4x4.com "Al desierto como maestra con los niños de la escuela":
(http://www.foro4x4.com/foro/index.php?topic=15092.0).

És un d'aquells nens i nenes de Jdaid que va jugar i compartir activitats amb els nostres quan vam ser allà -al principi de l'intercanvi-, amb nens i nenes de 5è curs de l'escola Pere Viver.

Diu que visita aquests llocs web, que es mira les fotos i recorda el que vam viure.

Em dona records de part de tot el poble i també per a la gent de l'escola Pere Viver, pels amics de 4x4Sense Fronteres i per als que coneix de Terrassa.

Mai hauria pensat que aquest invent que s'anomena internet ens faria estar tan aprop!

Alguns dels seus dibuixos

Algunes fotos de la visita dels nens i nenes de 5è de l'escola Pere Viver al desert del Sahara, al poble de Jdaid

Montse

............

21- L'agulla Petite Verte

2009-02-05T20:19:00.007+01:00

(Ve del nº 20- L'Observatori Jansenn)

Per acabar, només unes fotos de l'ascensió del Jordi amb l'Àlex a La Petite Verte.

Amb elles dono la crònica per acabada. He explicat una pila de coses de Chamonix, el que representa i el que hi ha al seu entorn.

M'agradaria amb aquesta crònica col.laborar en transmetre l'estima i el respecte que sento per les muntanyes, no només les dels Alps sino també les que tenim més properes o les que són a l'altra punta del món, m'és igual.

......
Potser algú, després de llegir el meu escrit tingui ganes de fer almenys una vegada a la vida, una visita a la vall de Chamonix, o simplement ja hagi gaudit imaginant-s'ho o somniant-ho.

Montse

......

20- L'Observatori Janssen

2009-02-05T19:45:00.013+01:00

(Ve del nº 19- La història del Refugi Vallot)

Juli Cesar Janssen va viure a cavall entre el final del segle XiX i el principi del XX.

Va ser un bon astrònom. Va fer investigacions als Pirineus i també als alps.

Buscava el lloc més alt amb l'aire més pur per obtenir medicions.

Va voler pujar al cim del Montblanc però tenia 66 anys i com que no podia, es va fer pujar amb una llitera.

....
Amb els seus dotze guies

Va fer el projecte d'un observatori al cim del Montblanc, però finalment es va desestimar perquè amb el gel no hauria sigut una construcció estable.

Estructura de fusta de l'observatori

Es va acabar construïnt, però les pressions de la glacera se'l va acabar menjant.

(imatges de: www.nevasport.com)

En aquesta pàgina web hi ha l'estructura del projecte i l'explicació amb fotos de l'època. http://www.nevasport.com/reportajes/articulos_detalle.php?id_articulos=377

Montse

(Segueix al nº 21 . L'agulla Petite Verte)
....

19- La història del Refugi Vallot

2009-02-05T15:26:00.008+01:00

(Ve del nº 18- La construcció del telefèric que puja a l'Aiguille du Midi)

Segons la Wikipedia, el Refugi Vallot és un refugi de muntanya i a més a més un petit centre d'investigació situat a 4.362 m d'altitud al sud est del cim del Montblanc a França.

És un dels refugis més emblemàtics dels Alps. Està situat a la ruta normal cap al Montblanc, ja molt amunt.

És molt curiós que la porta d'entrada estigui orientada cap el cantó del precipici per evitar que la tapi la neu, amb el risc que això comporta per entrar i sortir.

Les seves coordenadas son: 45° 50′ 12.96″ - N 06° 51′ 11.05″ E
....

Joseph Vallot

(imatge de google)

(imatge de google)

Aquest refugi té el seu origen en els estudis científics del botànic i metereòleg Joseph Vallot, el qual va fer construir aquesta edificació el 1.890.

És utilitzat per científics que estudien el comportament humà en alçada. A dins s'hi guarda material metereològic antic de Joseph Vallot.

Just al costat, remodelat entre els anys 2006 i 2007, hi ha un annex metàl.lic d'ús lliure pels alpinistes que van camí del Montblanc.

Està prohibit dormir-hi, només s'hi pot pernoctar en cas d'emergència. Hi ha una emisora, mantes i aliments de supervivència.

Pàgina web sobre l'observatori científic Vallot amb alguna foto de l'època
http://www.montblanc.to/fr/mtblanc/texte2.html

Montse

(Segueix al nº 20- L'Observatorio Janssen)
....

18- La construcció del telefèric que puja a l'Aiguille du Midi

2009-02-05T14:27:00.019+01:00

(Ve del nº 17- Edelweiss i gencianes)

El telefèric de l'Agulla de Midi

Una història que posa el pèls de punta!

Aquest teleféric, no sé si és apte per a persones que pateixen del cor. Ho dic perquè et porta des d'uns 1.100 m d'altitud fins a més de 3.800 en tan sols 20 minuts. Vola per sobre de les esquerdes de la gelera i després s'acosta a la paret nord i hi puja en paral.lel.

....

(Les fotos són de: http://www.aiguilledumidi.net)

La construcció amb els mitjans de l'època... fa por!

En un principi volien arribar fins a dalt de tot de l'agulla en dos trams.

He trobat escrit que a l'any 1.951, van pujar a dalt i van tirar 11 km de cable, només amb la intervenció humana!

Hi van treballar cent obrers en condicions extremes fins el 1.955, suportant temperatures de 40º sota zèro i vents de de 200 km/h.

Els treballadors eren la meitat italians i l'altre meitat francesos. Feien torns de 15 hores durant set dies a la setmana.

Havien de treballar sobre pilones a molts metres d'alçada i sense sistemes de seguretat!

A l'any 1.991 va ser renovada la instal.lació. Avui en dia, a la cabina hi caben setanta persones.

Aquest enllaç explica bé la construcció amb fotografies.
La narració està publicada el 2.005, data en al que es va celebrar 50º aniversari del funicular.
http://www.nevasport.com/reportajes/articulos_detalle.php?id_articulos=378

I en aquest es poden veure precioses fotos des de dalt i des de les terrasses, i explica la pujada a l'agulla des de la part italiana, amb un telecabina que enllaça amb el que surt de Chamonix.

http://foro.meteored.com/index.php/topic,55225.0.html

I ja per acabar, en aquest altre enllaç, al final de la pàgina es pot veure el planell del muntatge que van fer en l'agulla per tal que us ho pogueu imaginar més bé:

(www.europamundo.com)

*Des de chamonix fins a dalt en dos trams (s'ha de fer transbordament de cabina).
*Si es vol seguir pujant, hi ha un ascensor.
*Telecabina que, enllaça amb la part italiana
http://www.europamundo.com/PDF/francia/chamonix.pdf

Montse

(Segueix al nº 19- La història del Refugi Vallot)
....

17- Edelweiss i gencianes.

2009-02-05T00:20:00.022+01:00

(Ve del nº 16- De "Chamouni" a l'actualitat.)

L'Edelweiss és la flor que sempre relacionem amb l'alta muntanya.

El seu nom científic: Leontopodium alpinum, ve del grec i significa: "Peu de lleó dels Alps".

Viu en zonas aïllades i poc accessibles, entre els 2.000 i 3.000 metres d'altitud. Floreix entre juliol i septembre i, les seves fulles, poden ser de color blanc grisós o lleugeramet grogós.

(imatge del google)

Durant segles s'ha considerat a aquesta flor com el màxim símbol d'amor que es pot demostrar a l'estimada. Joves del centre d'Europa feien autèntiques expedicions per aconseguir aquest trofeig tan preuat. Diu la llegenda, que molts van morir en l'intent en caure daltabaix de precipicis ben alts o sorpresos pel temps canviant als Alps.

L'edelweiss va adquirir una gran popularitat a mitjans segle XIX gràcies a l'emperadriu Sissi, donat que era la seva flor preferida.

..
..

La situació va arribar a ser preocupant quan l'edelweis va desaparèixer dels camins i senders més accesibles. Vs ser llavors, l'any 1878, quan una Conferència Internacional de Clubs Alpins va demanar als governs de Suïssa, Àustria, Alemanya i Itàlia, que anomenessin a l'edelweis espècie protegida.

Al nostre Pirineu i Pre-pirineu també hi creix l'edelweiss o la "flor de neu" com aquí nosaltres l'anomenem.

Quan jo era petita, els estius el meu pare em portava a caminar pel Pre-Pirineu i, abans d'acabar les vacances, sempre em portava a collir flor de neu en un lloc que ell sabia que hi creixia.
En collíem només algunes i en fèiem un pom petit que passava tot l'any a casa. Són unes flors com de cotò i no es passaven. Les posàvem sense aigua i es mantenien sempre igual. Vaig crèixer veient-les a casa. A mi em transportaven al lloc on les collíem només de veure-les.

Quan tenia catorze anys, el meu pare es va posar malalt i ja no va poder fer mai mes allò que li agradava. No vam tornar a caminar per aquells llocs ni hi va tornar a haver flor de neu a casa.

Amb el pas dels anys i l'augment del turisme, la industria del records les recollia per assecacar-les i fer-les presoneres dins de formes de resina trasparent per incrustar-les en termòmetres, objectes per trepitjar papers i tota mena d'objectes vendibles com a souvenirs.

Un temps després, vaig tenir ocasió de parlar amb persones dels pobles dels voltants i em van comentar que cada vegada era més difícil trobar-les.
Entre ells es deia que la flor es defenssava d'aquests abusos creixent muntanya amunt a llocs cada vegada més inaccessibles per a l'home.

Van anar passant els anys. I un dia, estant amb el Jordi d'excursió, vam passar per aquella zona i...de cop i volta vaig reconèixer el lloc. Se'm van alterar les neurones i em va fer molta il.lusió. Vaig recòrrer aquel torrent amunt i avall unes quantes vegades fins que les vaig trobar.

Eren allà! Com sempre! Em vaig omplir d'emoció i de records d'infantesa.

No en vaig collir ni una! Ara gaudeixo de veure-les, retratar-les i, de saber que són allà com sempre.

Naturalment, els meus fills també han crescut anant-les a visitar de tant en tant.

Les flors de neu o edelweiss han servit també d'inspiració per escriure poemes i cançons una de les quals em va acompanyar tota la meva infantesa.

"Edelweiss", una de les cançons del musical de Rodgers i Hammerstein que es va representar a Broadway: "The sound of the music". La pel.lícula es va fer més tard, i al nostre país es va anomenar: "Sonrisas y lágrimas".

A causa de la meva estima per la muntanya, el plaer per la música des que era molt petita, i pel fet d'estar lligada familiarment a Salzburg -lloc on es va rodar-, no em cansava de mirar-la ni d'escoltar les seves cançons en un disc L.P que m'havien regalat. M'agradava cantar-les i reconèixer aquells llocs: el castell de Salzburg, el parc de Mirabell, Hellbrun, el pont de Mozart, l'Abadía de Nonnberg, el Kapuzinenberg...

La historia passa a Àustria, als anys trenta. Està inspirada en la història real del Capità Georg Ritter von Trapp, vidu, retirat de la força naval i molt rígid amb l'educació dels seus set fills. Una família de cantants que es va escapar de la dominació nazi sobre Àustria.

A la pel.lícula, una novicia es fa càrrec dels set fills del capità i, amb el temps s'enamora d'ell. Quan els nazis arrriben a Àustria decideixen fugir tots junts cap a Amèrica. Ella els ensenya a cantar i es presenten a un concurs nacional amb aquesta cançó de la qual a continuació en deixo una versió.

http://es.youtube.com/watch?v=OSdUFomQTR8&feature=related

I aquí, una altra versió del John Denver i la Julie Andrews, que va ser la protagonista de la pel.lícula
http://www.youtube.com/watch?v=Fp5X4MBIbLs

Text de la cançó Edelweiss:

Edelweiss, Edelweiss,
Every morning you greet me,
Small and White,
Clean and bright
You look happy to meet me..

Blossoms of snow may you bloom and grow,
Bloom and grow forever

Edelweiss Edelweiss
Bless my home land forever
Written by Rodgers and Hammerstein for the Sound of Music.

He trobat aquesta traducció al castellà:

Edelweiss, edelwess,
blanca flor de los Alpes.
Virginal claridad
tienes al saludarme.
Brillo de nieve te presta el sol,
bella flor silvestre.
Edelweiss, edelweiss,
que bendigas mi tierra.

Hi ha gent que es pensa que aquesta cançó és popular d'Àustria perquè a la pel.lícula té un significat patriòtic, però no és pas cert, es va composar expressament per al musical The sound of the music.

Tot i que la pel.lícula va rebre algunes crítiques per empalagosa, va ser un èxit de guixeta i es va emportar alguns Oscars:

*Millor pel.lícula
*Millor director
*Millor muntatge
*Millor banda sonora
*Millor so

També va tenir altres nominacions:

*Millor actriu
*Millor actriu de repartiment
*Millor direcció artística
*Millor fotografia
*Millor disseny de vestuari

Premis Globus d'Or:

*Millor pel.lícula de comedia musical
*Millor actriu de comedia musical

I altres nominacions:

*Millor actriu de repartiment
*Millor Director

La genciana alpina

La genciana és una planta amb el tronc molt curt.Té forma acampanada amb pètals de color blau intens. Creix sobre els prats en el mes de juliol formant un entapissat molt bonic.

La genciana i l'edelweiss, són les dues flors alpines d'alta muntanya més conegudes però n'hi ha moltes d'altres que amb la seva varietat de colors adornen els prats.

Deixo aquest enllaç per si la voleu veure millor(foto molt bonica): http://www.valletena.com/flores/pages/gentiana%20alpina.htm

Monedes i segells de correus relacionats amb la genciana i l'edelweiss.

Les dues flors alpines per excel.lència: edelweiss i genciana, son i han estat sempre motiu de ser impreses en les monedes i els segells a tota la zona dels Alps.

A França no ho sé, però a Àustria, les monedes d'un i de cinc cèntims d'euro, porten la seva imatge per simbolitzar el deure que tenim de respectar la natura.

Moneda d'un cèntim: flor de genciana

Moneda de dos cèntims: edelweiss

Amb els segells ha passat el mateix i, al llarg de la història s'han fet col.leccions amb imatges de la flora alpina. N'he vist de molt bonics i he rebut cartes amb alguns d'ells, però ara que les busco no els trobo, només aquests dos de mostra del google.

Amb l'Edelweiss

(Imatge del google)

Amb la Genciana

(Imatge del google)

Montse

(Segueix al nº 18- La construcció del telefèric que puja a l'Aiguille du Midi )
....

16- De "Chamouni" a l'actualitat.

2009-02-04T19:35:00.008+01:00

(Ve del nº 15- Els Jocs Olímpics de 1.914)

La paraula "Chamonix".

(fotografia que va penjar en aquesta crònica al foro4x4.com, en tanquetrasto)

Chamonix -que a l'any 1.745 encara es deia "Chamouni" , i que amb el temps la paraula va anar evolucionant fins a l'actual Chamonix-, li ve el seu nom d'aquest mamífer que hi ha a la fotografia que en francès li diuen: "Chamois" i que és abundant als Alps.

....
Deixo aquest enllaç on hi ha informació sobre el "Chamois", animal que tenim també al Pirineu.
http://www.taxusmedioambiente.com/redes/documentos/Rebeco.pdf

De "Chamouni" a l'actualitat

William Windham y Richard Pocock eren dos aristòcrate anglesos que van descobrir aquell lloc quan encara es deia "Chamouni" l'any 1741.

Van escriure un relat amb la descripció del que van veure: el petit poble i els magnífics i espectaculars paisatges que el rodejaven.

La seva narració va còrrer per Europa i, molt aviat, turistes de classe alta- sobretot anglesos, van començar a visitar la vall.

La majoria volien anar a "La Mer de Glace" i es feien acompanyar per buscadors de cristalls del poble perquè els guiessin.

El primer canvi al poble que va marcar el seu desenvolupament va ser l'any 1.770 quan va obrir les portes el primer alberg.

La coronació del cim del Montblanc el 1.786, va accel.lerar la situació.

El 1.816 es va inaugurar el primer hotel de luxe i després en van venir tres més.

Poc a poc, on fins aleshores només hi havia hagut camps, es van anar construïnt luxosos edificis.

Amb el temps va sorgir el fenòmen del turisme d'estiu i el 1.821 es va crear La Companyia dels Guies.

El 1.893 van aparèixer els primers esquís a la vall.

Les infraestructures van ser les que van acabar de donar l'empenta al procés que ja havia començat. Es va construir la carretera de Ginebra a Chamonix i, la red ferroviaria, va arribar el 1.901.

S'havia acabat l'aïllament i es donava facilitat als esports d'hivern que van arribar el 1.924 amb els Primers Jocs Olímpics de la història.

Per acabar-ho d'arrodonir, més endavant es va fer el túnel del Montblanc.

Des de llavors, no ha parat de crèixer. Es van construir telefèrics i funiculars. Avui dia està ple d'hotels, botigues i restaurants.

Montse

(Segueix al nº 17- Edelweiss i gencianes)

....

15- Els Jocs Olímpics d'hivern de 1.914 a Chamonix.

2009-02-04T18:38:00.017+01:00

(Ve del nº 14- Els buscadors de cristalls. ("Les cristalliers")

(imatge de google)

Els Jocs Olímpics d'hivern van nèixer sense saber que ho eren.

Els d'estiu de 1924 es van dur a terme a París i, alhora, es va organitzar una Setmana Internacional d'Esports d'hivern a Chamonix, amb proves esportives de neu i de gel.

L'èxit va ser tan gran, que durant la 25ª sesió del COI que es va celebrar a Lisboa el 1.926, es van reconèixer amb caràcter retroactiu aquelles proves esportives amb la denominació de: "Primers Jocs Olímpics d'Hivern".

França havia posat tots els mitjans possibles perquè Chamonix tingués unes magnífiques instal.lacions per a totes les especialitats tot i que es van construir només uns mesos abans de començar la Setmana esportiva.

A més, les coses es van complicar ja que una setmana abans va fer una nevada de 1,70 mt. i es va haver de recòrrer a l'exèrcit per treure la neu a temps amb pales.

Per si no n'hi havia prou, després va ploure intensament i les instal.lacions inacabades van quedar cobertes de gel. Però quan va ser l'hora, el sol va lluir a temps per deixar-ho tot a punt i fer una gran ceremònia d'inauguració.

Aquest va ser el poster dels Jocs

(imatge de google)

....
Hi va haver sis esports: biathló, bobsleigh, curling, esquí, hockey sobre gel i patinatge.

Encara no es coneixia la modalitat alpina de l'esquí, així que es va fer dues proves de fons: la de 18 kilómetros que valia per a la combinada, i la de salt especial.

Els resultats de la prova de salts d'esquí, de 1924 des del trampolí no es van saber correctament fins al cap de cinquanta anys més tard!

Hi va haver un error de càlcul en els punts i es va donar la tercera plaça al norueg Thorleif Haug,quan en realitat l'havia guanyat l'Anders Haugen dels Estat Units. Aquest va rebre la medalla de bronze en una cerimònia especial quan tenia 83 anys!

Thorleif Haug

(imatge de google)

Anders Haugen

(imatge de google)

Medalla representativa

(imatge de google)

Part de darrera

(imatge de google)

Algunes imatges de les proves:

Una patinadora

(imatge de google)

Equip de hokey sobre gel

(imatge de google)

Pista de salts

(imatge de google)

Montse

(Segueix al nº 16- De "Chamouni" a l'actualitat. Edelweiss i gencianes)

....

14- Els buscadors de cristalls. "Les cristalliers"

2009-02-04T18:05:00.009+01:00

(Ve del nº 13- La glacera de La Bionnassay)

Com ja he explicat en algun capítol d'aquesta crònica sobre Chamonix, des de sempre, en el massís del Montblanc pujaven homes de la vall a les seves geleres a recol.lectar cristalls que després venien a les botigues de Chamonix.

Deixo aquest enllaç a continuació per si a algú li interessa. Un buscador de minerals acompanya a un aficionat a buscar cristalls a les esquerdes de les glaceres.
És interessant perquè explica la formació del Montblanc, la cristal.lització d'aquests minerals i, al final de la pàgina, es poden observar imatges dels que allà s'hi poden trobar: quars rosa, quars funat, fluorita, amatista.....

http://www.mineraltown.com/Reports/32/32.php?idioma=1

Alguns exemples:

(imatge de google)
......

(imatge de google)

(imatge de google)

(imatge de google)

(imatge de google)

Tant al Jordi com a mi sempre ens han agradat molt els minerals. Amb els anys també ens han interessat els fòssils. Molts caps de setmana de la nostra vida en comú els hem passat de genolls per terra buscant-ne.

Mai ho vam fer per les glaceres dels Alps, però era un element afegit a l'atracció que sentíem per aquells paratges. A casa hi havia un llibre que parlava de la vida d'algun alpinista famós -que ara no en recordo el nom-, i m'agradava llegir com explicava que a les estones lliures se n'anava amb la seva filla -que llavors era petita-, a fer pràctiques d'escalada i a buscar cristalls.
Montse

(Segueix al nº 15- Els Jocs Olímpics d'hivern de 1.924 a Chamonix)
.....

13- La glacera de La Bionnassay.

2009-02-03T21:19:00.014+01:00

(Ve del nº12- Montblanc de Tacul i Valleée Blanche)

Si s'agafa el Tramway del Montblanc, es pot caminar fins al peu de la gelera de la Bionnassay.

Es tracta d'un tren cremallera que surt de Saint Gervais-Les Bains Le Fayet a 580 mt d'altitud, i arriba fins l'estació Nid d'Aigle, a la glacera de la Bionnassay, a 2.372 mt.

En un principi, quan el varen construir, tenien la intenció de fer-lo arribar fins al cim mateix del Montblanc, però no va ser possible. Tot i així, actualment és la línea de tren més alta de França.

Amb aquest cremallera es pretenia portar turistes al cim del Montblanc però es van aturar les obres a causa de la Primera Guerra Mundial.

....

Se suposa que si s'haguessin seguit els treballs més amunt de l'estació de Nid d'Aigle, haurien estat molt difícils i plens de dificultats o gairebé impossibles de dur a terme.

Avui dia s'està arreglant un lloc nou per a l'estació superior on el terreny sigui pla. Seguramente estará acabat a finals del 2.009.

La concesió de les obres inicials es va fer l'any 1.904, però l'aprovació definitiva del projecte no va arribar fins el 1.908.

El 1.909 es va inaugurar un primer tram fins 1.653 mt d'altitud, al Col de Voza, i el 1.911 es va inaugurar la segona secció fins a Bellevue.

Fins a l'any 1.914 no es va aconseguir fer-lo arribar a 2.372 mt al costat de la glacera de la Bionnassay.

A causa de la guerra es van haver de suspendre els treballs i ja no es van continuar.

Característiquess:
· Ample: 1 m.
· desnivell : pendent mitjana 15%, pendent máxima 24%.
· Altitud a la sortida (Le Fayet): 580 m.
· Altitud a l'arribada (Le Nid D'aigle): 2.372 m.
· Longitud : 12,4 qm.
· Duració del viatge : 1h15'
· Cremallera : 85% del recorregut. (A les estacions no n'hi ha)
· Electrificació: corrent alterna: 11 kV, 50-60 Hz.

Avui dia hi ha tres trens que consten d'una màquina motriu i un remolc.
Porten els noms de les filles del director. La blava es diu Marie, la vermella, Joanne, i la verda, Anne.

Glaciar Bionnassay

La glacera no para de fer sorolls perquè està suportant tensions continuament.
El gel es trenca, s'esquerda es cargola sobre sí mateix i cau en blocs sobre el precipici... Estar al seu costat és curiós.
Creuar-la ja és més perillós ja que s'han d'anar sortejant tota classe d'esquerdes, les que es veuen i les que no es veuen. Poden estar tapades de neu. Només les persones que estan preparades ho haurien de fer.

Tot i així a vegades es cometen errors que poden costar el caure en alguna d'elles amb les conseqüències que se'n deriven.
Un amic meu va estar moltes hores en una mentre el seu company anava a buscar ajuda. Va estar molt de temps en coma a l'hospital de Chamonix i finalment el van portar a l'hospital de la seva ciutat perquè la família el pogués tenir aprop. Un bon dia es va despertar però va haver de tornar a aprendre a fer accions tan quotidianes com menjar, parlar, caminar...

Hi ha hagut persones que no van tenir tanta sort com ell que va quedar incrustat amb la motxilla en un lloc que l'esquerda es feia molt més estreta.

Altres han desaparegut al fons de la glacera i aniràn avançant amb ella en el seu desplaçament natural, i, uns cinquanta anys més tard, la gelera els deixarà al descobert.

Encara que sembla terra...és gel, el que passa és que està brut. Pols, pedres i terra que porta el vent i que amb el temps es van depositant al seu damunt.

Així és la glacera de La Bionnassay.

Montse

(Segueix al nº 14- Buscadors de cristalls: els "Cristalliers".)
....

12- Montblanc de Tacul i Valleée Blanche.

2009-02-03T20:36:00.011+01:00

(ve del nº 11- La Mer de Glace)

La Vall Blanca. Una clàsica feta tradició per baixar-la esquiant cada pont de l'ú de maig aprofitant els dies de festa. Un descens molt llarg des de l'Aiguille du Midi fins a Chamonix.

....

Descens realitzat pel Jordi i uns amics seus en una de les baixades per la Vall Blanca.

Montse

(Segueix al nº 13- La glacera de La Bionnassay)
....

11- La Mer de Glace

2009-02-03T18:29:00.015+01:00

(Ve del nº 10- Objectiu: Fer un cim verge)

"Mer de Glace", que traduït vol dir: Mar de Gel! És la segona glacera dels Alps -si mirem la seva extensió-, després del de Aletsch a Suïssa.

Té uns onze qm. de recorregut. Diuen que és un dels espais naturals més visitats del món tot i que no sé si és veritat. Podria ser que el motiu fos que és accessible des de Chamonix amb el tren cremallera de Montervers. És punt de sortida per a fer algunes de les escalades clàsiques.

He trobat una cita de l'escriptor William Windham, que diu que la Mer de Glace sembla: "un mar agitat per una brisa que el va congelar en un instant".

És molt curiós perquè això és exàctament el que jo vaig dir quan vaig veure l'Erg Occidental al desert del Sahara des de dalt de tot de la gran duna de Tahgit a Algèria... "que semblava un oceà que hagués quedat inmòvil en un moment determinat, com si l'haguessin tocat amb una vareta màgica i s'hagués detingut en el temps amb les ones fent de dunes. (Está escrit a l'article: "Apunts d'un viatge a Algèria").
....

Deixo l'enllaç: http://dunesdesorra.blogspot.com/2008/12/apunts-dun-viatge-algria_29.html

Sempre he pensat que la neu i la sorra semblen tenir un comportament semblant i m'ha fet molta gràcia llegir que algú comparteix aquesta idea amb mi.

Unes fotos de l'època a la Mer de Glace, de l'any 1.870.

(imatge de google)

(imatge de google)

(imatge de google)

I a continuació algunas de las fotos que nosaltres vam fer.

El paisatge del voltant és molt bonic i, baixar caminant fins a Chamonix, és llarg i cansat però bonic de veure.

Tot un gust caminar en aquest paratge.

Montse

(Segueix al nº 12- Montblanc de Tacul y Vallée Blanche)
....

10- Objectiu: Fer un cim verge.

2009-02-03T01:30:00.008+01:00

(Ve del nº 09- El cementiri de Chamonix i Frison-Roche, un enamorat de la muntanya i del Sahara)

Pujar a un cim que ningú hagi trepitjat abans, el que se'n diu: "fer una primera", és el somni de qualsevol escalador d'avui dia. Potser inconscienment es busca viure el que aquells primers alpinistes deurien sentir.

He de dir que ja no és tan fàcil trobar un cim que no hagi trepitjat ningú!

Fins a principis del segle XVIII, no se li havia acudit a ningú pujar als cims per plaer o per esport. Com a molt, hi havia homes que buscaven cristalls de mineral per les geleres per a vendre'ls a les botigues de Chamonix. I pels voltants del massís, només es podien trobar a l'estiu pastors amb els seus ramats.

(imatge de google)

Molt més endavant, la muntanya va suscitar un interés científic, s'hi volia pujar per obtenir informacions i fer medicions.

Qui va fer el salt per canviar de concepte i pujar a la muntanya per vueure-la perquè era bonica i per gaudir-ne espiritualment, va ser en Saussure que -com ja he explicat abans-, no trobant-se capaç de fer-ho per ell mateix, va oferir uns diners i amb aquest fet va despertar una idea inèdita que a ningú se li havia acudit mai fins llavors, portant al cap d'anys i temptatives, a Paccard i Balmat a coronar el cim del Montblanc; fins i tot a pujar-hi ell mateix encara que amb molta ajuda dels guies de la vall (diuen que divuit) i de preparació de cabanes a les glaceres per a poder dormir, descansar i gaurdar-hi menjar.

Diuen que fins i tot es va emportar el seu majordom. (En un gravat de l'època es pot veure con pujen una pila d'estris impensables: una estufa, i fins i toto un llit, a més de tots els trastros necessaris per a fer medicions. Havia nascut l'alpinisme

Ascensió de Saussure al Montblanc

..
..

(imatges de Google)

El 1.808, Marie Paradis, criada de l'alberg de Chamonix, va "ser portada" -gairebé en contra de la seva voluntat-, por uns quants homes fins al cim, només pe a poder provar que les dones també podiesn pujar.

Marie Paradis

(imatge de google)

El septembre de 1.838 Henriette d'Angeville va pujar pels seus mitjans i, per això, és considerada la primera dona alpinista.

Henriette d'Angeville

(imatge de google)

Naturalment, no tenien grampons ni piolet. Pujaven amb botes de cuir i s'ajudaven amb pals de fusta. No hi havia refugis ni telefèrics.

(imatge de google)

En el 1.821, pujar al Montblanc es va convertir en l'activitat de moda així que els guies de Chamonix es van organitzar i van fundar la Companyia de guies.

(imatges de google)

Primera festa dels guies el 1.924

(imatge de google)

Fins el 1.857, tots els cims del massís menys el Montblanc i l'Aiguille du Midi eren verges. Exploradors i alpinistes,-sobretot anglesos de classe alta, entre ells Edward Whymper i Frederic Mummery, s'hi van començar a interessar. Es feien acompanyar per homes de Chamonix que els feien de guies i es guanyaven uns diners, per exemple Michel Croz.

Edward Whymper

(imatge de google)

Frederic Mummery

(imatge de google)

El guia Michel Croz

(imatge de google)

Els anglesos van fer les primeres ascensions a la majoria de cims dels Alps. L'any 1.865 es va acabar aquesta època daurada.

Més endavant, van anar arribant alpinistes d'altres llocs del món atrets per la bellesa dels Alps i dels seus cims.

Van sorgir nous reptes. Es van començar a interessar per pujar a qualsevol cim buscant la part més difícil amb l'objectiu de fer una "primera ascensió" per una "nova via".
El 1.879, es va coronar el cim del Petit Dru, el més inaccessible de Chamonix.

I a finals del segle XIX es produí un altre canvi: "L'alpinisme sense guia" que, junt a l'interès de conseguir ascensions als cims per vies noves que siguin "primeres absolutes", encara són objectius vigents avui dia com he dit al principi, per reviure -suposu- aquesta reminiscència exploradora.

A continuació algunes fotos:

L'Agulla de "L'EME". Li diuen així per la seva forma.

El meu fill

El seu amic

Tots dos

El meu marit

Des del càmping

Quan ja és negra nit a la vall, el sol il.lumina encara els cims més alts. La lluna ja ens acompanya.

Montse

( Segueix al nº 11- La Mer de Glace)

....