29 de des. 2008

Apunts d'un viatge a Algèria




"Apunts d'un viatge a Algèria"
és un llibre en el qual vaig escriure les impressions del meu primer contacte amb Àfrica acompanyada del meu marit i els meus fills que en aquell moment tenien entre deu i dotze anys.

Havia fet un viatge a Algèria i havia tornat amb gran quantitat d'experiències . Si no l'arribo a escriure...em sembla que revento!

Mentre vam estar a dins del país, va ser quan es va anul.lar la segona volta de les votacions per a les eleccions generals perquè es preveia que guanyaria el FIS (partit del front nacional d'alliberació) .

Mentre hi vam ser, no vam ser conscients de la situació: manifestacions generals, detencions. construcció de camps de concentració en ple desert, moviments de tropes,...
Va ser al tornar, al començar a llegir la premsa que ens vam adonar de l'abast de la situació.
Vaig començar a escriure el llibre. Anava seguint dia a dia la ruta que havíem fet i les experiències que havíem viscut.

Al meu marit i als meus fills els agradava molt perquè els feia reviure el viatge, era com si hi tornessim a ser.

Me'l vaig treballar bastant aquell llibre! Un cop vaig tenir la crònica de tots els dies, hi vaig afegir una tapadora amb el títol, una introducció sobre el Sahara, una dedicatòria, un mapa dibuixat i pintat a mà que va fer el meu marit, una pàgina de vocabulari, informació de les fonts d'informació: cartografia, bibliografia...

Però jo no feia més que preguntar-me què havia passat. No podíem haver sigut tan tontos ni tan inconscients d'haver anat a un país amb una problemàtica tan important, sols i amb nens petits.
Com podia ser que no ens n'haguessim adonat?

I arribats a aquest punt que el cuquet se'm menjava, vaig anar en diverses ocasions a l'hemeroteca de la Universitat Autònoma de Barcelona a llegir els diaris d'un més abans de començar el viatge.



Res de res! A la premsa no hi deia res! Així que em vaig sentir reconfortada. Va ser després que en els diaris -primer tímidament- van començar a incloure notícies sobre la situació al país.
Un cop vaig trobar informació, ho vaig trobar molt interessant i vaig seguir llegint els diaris del mes següent. Amb tota la informació sí que me'n vaig poder fer una idea i, al meu llibre, hi vaig afegir un annex amb la crònica real dels succesos dia a dia, així com la reacció dels demés paísos àrabs davant tal situació.

Un cop acabat, va quedar un llibre de cent vint pàgines. El vaig fer enquadernar, en vaig fer algunes còpies i en vaig regalar un al Jordi i un a cada fill.

Em vaig quedar satisfeta i a la glòria, es veu que tenia ganes de deixar anar el que tenia a dins! Al mateix temps tenia la sensació de feina feta i sentía la convicció que havia estat la primera vegada i la última. Se m'havia esgotat la vena escriptora!





Dedicatòria primera
Aquest llibre és la descripció dels sentiments més íntims i de les sensacions més profundes que vaig viure en un viatge realitzat amb la meva família per terres del sud.

Dedicatòria segona
El dedico al meu marit i als meus fills perquè amb ells vaig compartir la grandesa de tots els moments que reflexen aquestes pàgines i perquè junts en vam ser els veritables protagonistes.

Dedicatòria tercera
Està escrit des del respecte a la gent, als pobles i al país que vaig visitar, així com a les seves costums i a la seva cultura en general. La meva intenció no ha estat en cap moment fer-ne una crítica sino simplement una narració dels fets i situacions des d'una òptica molt personal.

Donada la situació actual d'Algèria, els noms dels amics que allà vam fer han estat substituïts per altres de ficticis.

Tot el que s'hi descriu és tal i com va succeir. No hi ha res exagerat ni inventat.

NOTA - Quan em refereixo a la situació actual, és la de quan vaig escriure el llibre, però no ha millorat gaire.


Itinerari



Mapa de la ruta



Introducció:

Sahara! Paraula màgica!

El seu so esclata dins meu i es desfà en un munt de sensacions, vivencies i records que es barregen i es desfan en una representació mental tan sublim que es tradueix en una eterna nostalgia i en un desig viu de tornar-hi.

L’hivern del noranta-ú, vaig ser a Algèria i vaig travessar part del desert del Sahara. La sensació era tan profunda que no anava pas de broma. Ben al contrari, a hores d’ara he anat al Sahara unes quantes vegades més, a altres zones i en èpoques diferents, i... lluny de calmar-se, aquesta sed desert s’autoalimenta a mesura que hi torno.

Sahara! Allà tot és tan diferent!

Clima, paisatge, cultura, costums, llengua, tradicions, gent... Qualsevol vivència et marca i t’arriba tan endins que quan n’has de marxar sembla que una part del teu ésser queda immersa en el paisatge, en els amics que has fet. L’altra part se’n va amb tu cap a casa però costantment espera tornar-hi per retrobar-se i fondre’s en l’essència de tot plegat.

1- Dia 20 de desembre

1.1- Els preparatius
Tot va començar unes vacances de Nadal a les deu de la nit del vint de desembre de l'any 1991. El meu marit, els nostres dos fills i jo, ens vàrem encabir en un tot terreny amb el corresponent equipatge: menjar, aigua, estris de cuina i d'acampada, roba, recanvis per solucionar avaries...i vàrem marxar cap al port d'Almeria. Allà havíem d'agafar el vaixell que ens portaria a Melilla, punt de partida per travessar una part del Marroc i arribar a la llunyana Algèria.

Alguns amics ens havien dit que ens arriscàvem molt d'anar sols però la veritat és que vàrem sortir ben contents i tranquils. Feia ja molts dies que a casa estudiàvem mapes, controlàvem brúixoles i revisàvem eines i materials. Res no es deixava a l'atzar: dues rodes de recanvi, bidons per tenir combustible suficient, un gat mecànic gegant per aixecar el cotxe amb facilitat en cas necessari, una pala, unes planxes metàl·liques per si ens quedàvem encallats a la sorra...

Havíem llegit llibres per saber costums, creences, maneres de viure i havíem escoltat fins la sacietat les històries del meu marit que ja hi havia estat feia dos anys. En realitat semblava que ja hi érem perquè els últims dies els preparatius havien estat tan intensos, que fins i tot es respirava Algèria en l'aire que hi havia dins de casa.

Per tant, sortim de Terrassa -la nostra ciutat- molt il·lusionats, amb divuit dies per endavant i un gran viatge per fer.


1.2- De Terrassa al Port d'Almeria
Conduïm tota la nit en direcció a Almeria. Per la part de Tarragona ens sorprèn un vent molt fort i la policia ens fa parar una estona fins a poder treure un camió que hi ha travessat al mig de la carretera. Després, veiem que n'hi ha vuit més de tombats i d'altres lligats a la tanca de les voreres. El nostre cotxe també es gronxa exageradament a mercè del vent i ens fa patir que no acabem com els del voltant. El fet de saber que sols surt un vaixell i que no el podem perdre ens fa posar nerviosos. Quanta estona haurem d'estar aturats?

Finalment ens deixen marxar donant-nos tota classe de consells. El viatge esdevé un patiment a causa del vent. Hem d'anar amb molt de compte i no ens lliurem d'algun ensurt.

Per sort, la carretera està pràcticament buida i ens acompanya la claror de la lluna. Cap a la matinada hem de lluitar amb la son i ens aturem en alguna ocasió per descansar. Els nens dormen plàcidament.



2- Dia 21 de desembre
Ja clareja i seguim conduint. Els quilòmetres costen de passar i ens preocupa pensar que una ximpleria, com ara punxar una roda, podria ocasionar que perdéssim el vaixell i sols en surt un cada dos dies. Arribem al port d'Almeria amb el temps just.

Veiem que hi ha altres cotxes belgues i francesos que com nosaltres, també van equipats per anar al desert. Després de presentar els bitllets embarquem per creuar el mar rumb al continent africà.

2.1 Almeria-Melilla
Un cop col·locat el cotxe, pugem a coberta per veure com deixem el port. A mi l'aigua no m'ha fet mai cap gràcia. Quan ja no es veuen les cases i al voltant tot és mar obert, em sento estranya. Hi ha boira baixa i no es veu res, sols alguna gavina que va volant al nostre costat i ens segueix.

Volem aprofitar les vuit hores de viatge per dormir perquè estem molt cansats. El nostre passatge és de butaca i ens adonem ràpidament que ha estat una equivocació, ja que en aquests moments agrairíem un llit. Els nens, com que estan fresquets d'haver dormit tota la nit al cotxe, s'ho passen d'allò més bé donant voltes pel vaixell o mirant l'aigua tot esperant que saltin dofins. Nosaltres intentem dormir una mica, asseguts a les incòmodes butaques, però veient que ens és impossible descansar, seguim el seu exemple i ens distreiem parlant amb uns nois de Madrid que hem conegut al port. Ells també van a Algèria. Fan el viatge en moto. En un principi, la nostra idea era quedar-nos a dormir al càmping de Melilla i l'endemà continuar el viatge. Els nois madrilenys prefereixen continuar aquesta nit fins a Algèria per evitar les cues que al matí es fan a les fronteres. Ens demanen que anem tots junts i... finalment ens convencen. Sabem que a vegades no és fàcil creuar les fronteres d'aquests països i per tant ens sembla bé el fet d'anar acompanyats, tot i que per a nosaltres significa una altra nit sense dormir després d'haver fet tants quilòmetres.

Mentre ens acabem de posar d'acord, el vaixell arriba al port de Melilla i anem al cotxe per desembarcar. Sort que vàrem ser pràcticament els últims en col·locar-lo i serem dels primers en sortir. L'aire, esdevé irrespirable donat que la majoria de conductors comencen a accel.lerar els motors i tot s'omple de fum.

2.2 De Melilla a Algèria passant pel Marroc
Hem entrat al Marroc per la frontera de Nador amb relativa rapidesa. Abans però, hem desmuntat l'emissora que portem sempre al cotxe i l'hem amagat en un raconet en el qual queda del tot invisible. Ho hem fet perquè al Marroc no és permès portar emissora i en canvi a Algèria sí. Per a nosaltres, que viatgem sols, l'emissora pot servir per parlar amb algú en el cas de tenir problemes. Tot i que el sud d'Algèria és molt despoblat, portar-la ens fa sentir més segurs.

Uns duaners han recollit els documents i els fulls que ens han fet omplir i se'ls han emportat al seu despatx per examinar-los. Al cap de força estona, ens els han tornat segellats i ens han fet despertar els nostres fills per mirar si eren els de les fotografies. Després que dos o tres funcionaris més ens tornessin a revisar els passaports, ens han deixat marxar. Bé, a tots no, ja que un dels nostres companys que hem conegut al vaixell té una situació molt original: és finlandès, va néixer a Colòmbia i viu a Madrid! Els seus papers han trigat molt més i l'hem esperat pacientment mentre ens congelàvem i estrenàvem el torró de xocolata que portàvem a la caixa del menjar.

Mentre esperem a l'Eero -aquest és el seu nom- hem presenciat com un noi marroquí ha provat d'entrar al seu país en cotxe sense ensenyar la documentació. Amb la mateixa velocitat que portava ha envestit la barrera i aquesta, lluny de trencar-se, no ha cedit. El cotxe s'hi ha estampit i al conductor - que no n'ha sortit gaire ben parat- se l'han emportat detingut.

L'Eero finalment arriba. És un personatge molt especial. Sobretot els meus fills li han agafat molt d'afecte. Quan el miro, penso que podria fer de gegant en la representació d'algun conte sense caracteritzar-se gens: és alt, gros, ample, amb cara de bonàs, una veu grossa... i sempre somriu. Quan li hem donat el torró que li guardàvem ens ha deixat de pedra perquè se l'ha menjat d'una sola mossegada. Els nens riuen perquè quan seu a la seva moto, aquesta s'aixafa i queda molt més baixeta que les altres.

Ara que ja hi som tots, pugem al cotxe i continuem el viatge. Per al meu gust aquests nois corren massa. El meu marit no sé pas d'on treu les forces, però jo, estic tan cansada que dormo bo i estant desperta. Voldria donar-li conversa però a cada revolt em sobresalto i me n'adono que estic somniant amb els ulls oberts. Són somnis molt estranys i agitats. Tinc el to muscular totalment tou, vull parlar i la llengua no em funciona. Em fan mal les parpelles dels esforços tan grans que faig per mantenir els ulls oberts.

Creuem el Marroc de nit. La carretera és bona, solitària, i a una banda i a l'altra hi ha arbres. Hem fet uns cent cinquanta quilòmetres i no hem pogut veure res del paisatge, però sí que ens trobem amb un fet curiós: de cop i volta els arbres són totalment blancs. Semblen nevats i és que estan plens d'ocells que hi dormen. Les copes plenes! És un espectacle! Estan tan quiets que sembla impossible que hi hagi tanta vida en tan poc tros. Ni el soroll de les motos ni el motor del nostre cotxe sembla molestar-los. El silenci és total i la immobilitat absoluta. És senzillament preciós!

A mitja nit arribem a Oujda, la frontera de sortida del Marroc i d'entrada a Algèria. És un lloc muntanyós i fa molt de fred. Estem a uns quants graus sota zero. Els nens no s'adonen de res perquè van dormint al seient de darrera tapats amb una pila d'anoracs.

Estem satisfets d'haver-nos unit a aquesta colla de Madrid i d'haver fet el trajecte acompanyats. De tant en tant hem parat per descansar, parlar, fer broma, i així, s'ha fet més curt el camí. Són molt amables i eixerits, i a hores d'ara sembla que ja ens coneixem de tota la vida.

La imatge que tenim de viatjar per Europa ensenyant el passaport o el DNI no té res a veure amb els tràmits que aquí s'organitzen. S'ha d'omplir un full per persona responent dades que inclouen la professió, el lloc d'on vens, on vas... Fer cua també és un ingredient a sumar-hi. Per culpa del fred se'ns fa eterna, però enllestim i anem cap al cotxe molt contents perquè ja veiem més a prop Algèria i el repòs.

Des que pugem al cotxe fins que traspassem la barrera de sortida encara ens controlen tres vegades més. Els soldats fullegen els nostres passaports d'un en un i se'ls miren full per full amb una parsimònia gairebé insuportable. Sort que l'últim duaner és molt simpàtic. Ens té una bona estona però el que vol és xerrar amb algú. Ens pregunta per Barcelona, per les olimpíades, i ens acomiada amablement alhora que ens desitja un bon viatge.

Ja som fora del Marroc! Travessem l'espai que separa la sortida d'aquest país de l'entrada d'Algèria i... ens ho podem creure? A l'altre costat de la barrera ja podrem buscar un lloc per plantar la tenda i dormir. Dormir! Que bé que sona aquesta paraula! En aquests moments és en l'únic que pensem. Ah!, i en estirar-nos... És una necessitat: tancar els ulls i descansar.

2.3 No podem entrar a Algèria
Ara ja ens sabem la lliçó, es tracta d'anar a la finestreta a demanar impresos. Lliurem els fulls referents a nosaltres quatre. Com que a més ens demanen la carta verda i el permís de circulació del cotxe, hem d'anar de nou on hem aparcat a buscar aquests documents. La nostra sorpresa és gran quan no trobem el permís de circulació per enlloc. Ens sembla impossible, perquè els documents han estat durant tot el viatge en una bossa. Per força hi ha de ser! Tranquil·lament el tornem a buscar i no apareix.

A veure, tornem a començar. Ho mirem i remenem tot i el paper no surt. Ara sí que ens posem nerviosos! Els nostres companys ni ho saben que ens trobem en aquesta situació ja que ells són a la cua fent els tràmits corresponents i no podem entrar on són per avisar-los. Ens han vist, els hem fet senyals, però no ens hem pogut dir res.

Comencem a pensar i ja ho tenim. Segur! A Nador! Quan hem entrat al Marroc, els agents ens han recollit els documents i ens els han tornat al cap d'una estona. L'única possibilitat que se'ns acudeix és que s'hagi quedat extraviat en aquella oficina.

Els duaners d'Algèria ens diuen que sense permís de circulació no podem entrar al país de cap manera i que l'hem d'anar a buscar. Això que sembla tan fàcil esdevé una obsessió: "hem de tornar enrere". Hem de desfer quasi bé tot el camí recorregut durant aquesta llarga nit amb tant d'esforç i tornar aquí.

Estem desolats! Quina frustració sents quan tens una cosa a prop i se't fon als dits. Ara que tenim Algèria i el descans a dues passes ens cau el món a sobre. Se'ns fa una muntanya però... ho hem de fer!

2.4 Tornar enrera
A partir d'aquí comença una gran epopeia que durarà fins l'endemà. Dirigim el cotxe en sentit contrari - és a dir en la direcció d'on venim- cap a la frontera de la que acabem de sortir amb la intenció d'entrar de nou al Marroc i anar fins a Nador a buscar el document que ens falta.

L'agent que ens atén no és un de qualsevol sinó un comandant, encara que per la gorra de llana que porta enfundada fins les celles no ho diria ningú. No tenim temps d'explicar-li el nostre problema, ben al contrari, sembla que sàpiga de què va i el permís de circulació del vehicle és el primer que ens demana. Ara sí que l'hem feta bona!

Diem que no el tenim i al comandant li canvia la cara. Abans ja la tenia seriosa però amb aquesta transformació fa por. Amb quatre crits desagradables i gestos que intimiden ens fa fora de la frontera i ens mana que marxem a "terra de ningú". Li volem explicar el que ens passa però continua cridant. Nosaltres, morts de vergonya degut a l'atenció que ens para tothom i bastant angoixats, fem el què ens diu.

Aparquem el cotxe tal i com ens ha manat entre les dues fronteres, a terra de ningú. Només baixar, veiem que s'acosta cap a nosaltres molt enfadat, amb pas decidit i parlant en francès molt de pressa. De mica en mica entenem alguna cosa però el problema és gros perquè el comandant crida però no escolta. Comença a fer preguntes capcioses com és ara: -D'on veniu sense permís de circulació? -Sabeu que teniu un gran problema? -Que a Algèria no hi podeu entrar i al Marroc tampoc?

Ell continua en el seu paper i es posa encara més impertinent mentre pregunta: -Què hi veniu a fer aquí? -Quines són les vostres intencions? -Com heu pogut arribar fins a aquest lloc sense el permís? -Perquè sou aquí? -Què us proposeu?...

M'espanto bastant quan m'adono de la intenció de les preguntes perquè em comença a passar pel cap que es pot fer una idea molt falsa de qui som en realitat i donat el caire que agafa l'interrogatori, m'esgarrifo. El fred tan horrible que fa ni tan sols el sento.

El comandant cada vegada crida més, té la cara ben sufocada i per un moment sento el futur una mica incert. De cop i volta fa entrar al meu marit en una oficina buida i desangelada i a mi, naturalment, ni cas! És perquè sóc una dona? El meu marit intenta defensar-se però no li ho deixen fer. Els crits se senten des de fora! Els nens dormen feliços dins el cotxe - per sort sense adonar-se de res- ben lluny i jo, aquí, em sento inútil, totalment exclosa de la situació.

No puc parar de pensar intensament en alguna cosa que jo pogués fer. De sobte recordo el soldat simpàtic amb el qui hem parlat, no fa pas gaire estona, de Barcelona i les olimpíades, i penso que és possible que ens recordi. Com que ningú em fa ni el més mínim cas i per tant passo desapercebuda, dissimulant me'n vaig al costat dels que surten de la frontera i no paro de buscar-lo fins que aconsegueixo trobar-lo.

De moment es queda molt sorprès. Amb el meu oblidat francès de quan anava a l'escola li explico que tenim problemes i ens ha d'ajudar. Per sort, molt amablement, accedeix a venir amb mi i quan ja de lluny sent els crits del comandant en aquella oficina, fins i tot ell es queda parat. Entra dins i li diu que es tranquil·litzi, que fa poc hem sortit per aquesta frontera, que ell mateix ens ha controlat. Lentament el va calmant i quan ja no hi contàvem, el comandant calla de cop i ens demana que li expliquem què ens ha passat (¿?) la qual cosa fem molt gustosos abans que no es repensi.

Li demanem si pot telefonar a Nador per preguntar si s'han quedat -sense voler- el nostre document, però ens contesta que no tenen telèfon i per tant és impossible. Tot d'un plegat té una gran idea i ens diu que és la màxima concessió que està disposat a fer-nos: deixar anar al meu marit amb "taxi" a Nador i tornar. El cotxe no es pot moure d'on és precisament perquè no té el permís de circulació i a mi...se'm queden aquí !!!!

2.5 M'haig de quedar a terra de ningú!
Tornar enrere no és fàcil! Del Marroc ja n'havíem sortit perquè anàvem cap a Algèria. Ara, però, és diferent ja que el meu marit hi ha de tornar a entrar. El problema és que li han de segellar una altra vegada el passaport i això no ho pot fer sense posar-se a la cua i omplir de nou els impresos amb les seves dades personals... i això vol dir sobretot temps... Molt de temps!!

Després d'una bona estona, tot està a punt i arriba el fatídic moment de separar-nos. No oblidaré mai aquest instant! Em sento morir per dintre, em sento sola i estic molt espantada. No tinc ni llàgrimes per plorar. Tinc por de quedar-me aquí en aquestes circumstàncies! Pateixo pels meus fills que si es desperten es trobaran sols i no sabran ni què passa ni on som, i tinc por de tantes coses alhora...que no les puc ni explicar.

Ens acomiadem amb una forta abraçada com si no ens haguéssim de veure mai més. No hi ha manera de dir-nos adéu. El comandant es comença a posar nerviós, li estem fent perdre els estreps i ja n'està tip!

Ens diu que ja n'hi ha prou i que ja és l'hora. Nosaltres no li fem ni cas. Restem immòbils clavats a terra, mirant-nos fixament, sense dir res, però en realitat ens diem tantes coses....

Procurem allargar aquest moment tant com podem i quan ja no hi ha cap més solució, potser per allò que l'esperança mai es perd, el meu marit té la brillant idea: - I si miréssim per última vegada la bossa dels documents - que ja hem revisat tants cops- per estar-ne ben segurs?

Poc a poc trec tot el què hi ha a dins i faig com ells: ho miro lentament full per full i pàgina per pàgina. De sobte, apareix el maleït paperet dins del llibre de família enganxat entre dues planes de tal forma que no era visible!

Tots dos reaccionem de forma explosiva: cridant, saltant, abraçant-nos i rient com criatures, bojos del tot. El comandant es pensa que li prenem el pèl i recupera la cara seriosa i lletja, però abans que pugui replicar, li expliquem la novetat. Finalment acabem tots fent broma i aquest senyor, que recordaré sempre per la situació que ens ha fet viure, a partir d'aquest moment ens tracta bé, ens ajuda... i fins i tot sembla més humà!

Ens explica que ens ha hagut de fer fora de la frontera per no crear un conflicte "internacional" ja que segons les lleis - això és el què ell ens diu- el fet de tenir un cotxe estranger sense permís de circulació es podria interpretar com un segrest i això comportaria problemes diplomàtics.

Finalment respirem tranquils, s'ha acabat el malson. Tenim el permís de circulació i per tant podem entrar perfectament a Algèria, sols es tracta de tornar a canviar de direcció i seguir endavant.

Ah!, però...el meu marit no pot. És increïble! Com que havia d'anar cap a Nador, li havien tornat a segellar el passaport d'entrada al Marroc. Poder-ne sortir ja sabem què significa: posar-se a la cua contrària, omplir impresos...

Al senyor comandant li comencem a fer molta llàstima. Se l'emporta a dins la seva oficina, el fa passar davant de tothom i personalment, li arregla tot el que li és necessari.

No es pot negar que la nit ha estat bastant moguda!! Finalment s'acaba la història, ens acomiadem i tothom ens desitja sort.


2.6 - De nou cap a Algèria
Travessem la ja tan coneguda per a nosaltres "terra de ningú" i molt il·lusionats arribem a la frontera d'Algèria. Un altre cop sentim bategar el cor pensant que allà al darrere hi ha el descans, i ens sembla que ja falti tan poc!

Veiem les motos dels nostres amics, a dins de la frontera, i ens fa il·lusió tornar-los a trobar. Això ens fa sospitar que en aquest lloc tindrem molta feina ja que fa més de tres hores que ens havíem separat. Molt contents, portem els impresos omplerts a la finestreta. Fer aquests tràmits a hores d'ara, esdevé ja una rutinària i absurda obligació que se'ns fa desagradable. El fred és massa intens i la tensió nerviosa que hem hagut de suportar ens ha deixat desfets.

Els agents de l'oficina agafen els nostres fulls, ens diuen bona nit i tanquen el finestró. Això ja és massa! Truquem desesperadament i provem de fer pena: fa fred, portem nens, estem cansats d'un viatge molt llarg... però no serveix absolutament de res. Ens repeteixen que és massa tard i ens aconsellen dormir al cotxe fins demà. Fem el que ens diuen però naturalment, ens congelem i passem la nit del lloro. Encara que són poques hores, es fan eternes.


3- Dia 22 de desembre

3.1 "Oujda" o la frontera dels tràmits inacabables
Ja som a vint-i–dos. Des que ens vàrem llevar el dia vint per anar a treballar encara no ens hem pogut estirar per descansar, i des que vàrem sortir de casa, no ens hem pogut rentar ni canviar de roba. És clar que han estat les circumstàncies però a hores d'ara ja s'ha convertit en una obsessió i en una necessitat. Ens sentim bruts i enganxosos, anem com autòmates i ens costa mantenir els ulls oberts. De totes maneres ens sentim feliços de ser aquí ja que en algun moment de la nit que acabem de passar, ens ha donat la sensació que no ho aconseguiríem.

A les vuit del matí sortim del cotxe totalment encarcarats. Sort que els nens no s'ha assabentat de res i es pot dir que dormen com angelets des que vàrem sortir de Melilla!

Les motos dels nostres amics ja no hi són. Com que ens portaven algunes hores d'avantatge devien acabar ahir a la nit abans de tancar la frontera. Ha estat una llàstima no poder acomiadar-nos. Els nostres fills es passaran tot el viatge mirant bé els motoristes amb l'esperança que siguin ells, per tornar a passar una bona estona xerrant de les respectives històries d'entrada a aquest país.

Ja hi ha cua a la finestreta i va arribant gent. Som els únics europeus i val a dir que mentre hem estat dormint a dins del cotxe hem estat l'atracció per als primers que han arribat. Me n'adono que aquí no cal mirar el rellotge perquè no hi ha pressa i estoicament i malgrat el fred que ens té apoderats ens posem a la filera com tothom. Per entretenir-me o potser per curiositat se m'ha acudit mirar cap al cel i he descobert que aquest lloc està ple d'arbres farcits d'ocells blancs i grossos com els que vàrem veure de nit per la carretera. És clar que no es mouen, deuen estar tan congelats com jo!

Quan ens toca el torn sorgeix un altre problema: els papers del cotxe estan al meu nom i es veu que això no pot ser!

Em criden, em volen veure, em pregunten coses...Es fa un xivarri impressionant a la cua, que pràcticament es desfà. S'obre com un ventall darrere meu: tots els homes volen veure qui és aquesta dona que té un cotxe i qui és aquest home que va amb ella .

Després de tot això, encara cal ensenyar els visats i fer un canvi de moneda mínim per persona - ja establert i obligatori- que comporta anar a un altre edifici i esperar que l'obrin tot fent cua. A continuació, hem de fer una assegurança obligatòria per el vehicle -fent una altra cua- per als dies d'estada al país.

Bé, sembla que ja ho tenim tot. Ara ja sols es tracta segurament de pujar al cotxe i marxar. Un agent però, ens indica que el col·loquem sobre un pou, on s'hi fiquen ell i dos més, per picar-ne minuciosament els baixos. Es prenen tot el temps del món i quan ja han acabat, ens fan saber que hem de buidar tot el vehicle deixant els paquets a sobre d'un banc preparat per a l'ocasió. Estem tan cansats que la notícia ens fa molt poca gràcia. El portaequipatges està ple a vessar i tot està col·locat de la manera més adequada perquè hi càpiga. La por no és buidar-ho, sinó tornar-ho a posar.

Ens ho prenem amb parsimònia i simplement anem fent. Triguem una eternitat però no té cap importància, aquí el temps no existeix. Al cap d'una estona, sembla impossible que hàgim acabat i que els trastos que hem escampat hagin sortit exclusivament de dins del nostre cotxe.

Quan hem enllestit, els duaners han vingut, ens han fet obrir les bosses, les motxilles, han remenat els sacs de dormir, han picat i repicat el cotxe pels costats, per les portes, una altra vegada per sota... i finalment ens han donat el vist i plau per marxar. He patit bastant per si veien l'emissora, però no sé per quina mena d'estrany miracle no l'han trobat.

En teoria hauríem d'estar contents però sols pensar en la feina que representa tornar-ho a col·locar tot, n'hi ha per posar-se a plorar.

A les deu del matí hem acabat i hem pogut anar fins la barrera, on després d'ensenyar de nou els passaports a un altre agent i esperar que se'ls llegís amb lupa, l'ha aixecada i hem pogut passar definitivament la frontera d'Oujda i entrar a l'esperada Algèria. Val a dir que no tothom ha tingut la mateixa sort. D'un grup de francesos que ha arribat aquest matí, alguns no ho han aconseguit pel fet que el cotxe que portaven estava en nom dels seus pares i no han pogut demostrar que tenien permís per conduir-lo.

D'ocells als arbres ja pràcticament no en queden. A mida que el sol ha anat escalfant, han arrencat a volar. L'espectacle ha valgut la pena perquè eren agrons blancs -unes aus ben grosses- però no n'hem pogut gaudir del tot donat que teníem altres preocupacions que ens capficaven.


3.2 Controls de policia
Uf! Qui volia dormir? Ja som a Algèria! Sona bé aquesta paraula i significa molt: A- l- g- è- r- i- a !!! Què lluny que estava! Potser val més que conduïm un tros abans que no ens en passi una altra.

Muntem l'emissora, marxem carretera avall i... és increïble, en qüestió de pocs minuts ens han aturat tres controls diferents de policia. Quina exageració!

Els policies van molt mudats, amb uns uniformes impecables que semblen fets a mida i molt ben calçats. Els vehicles que utilitzen són tot-terrenys nous ben equipats per el desert. Contrasta molt amb la vestimenta pobre de la gent del carrer i amb els cotxes vells que veiem a circular. Ens han tractat bé, si deixem de banda el que suposa respondre preguntes i ensenyar papers a cada pas.

Ens hem adonat que en algun cas, els policies tenen més ganes de parlar una estona que no pas d'una altra cosa. Sempre, després de mirar la matrícula del cotxe, s'interessen per Barcelona, per les olimpíades i en última instància, la pregunta obligada: -És el primer cop que veniu a Algèria? Quan el meu marit respon que per a ell ja és la segona vegada, comencen a parlar i es distén totalment la xerrada. Quan senten que va trobar el país bonic, que li va agradar molt i que ara torna amb la família, s'estarrufen tant, que riuen, volen saber on anem, i després de fer-nos un gran comiat, ens desitgen bon viatge.


3.3 Primer contacte amb el país i la seva gent
Som al nord del país, a la franja de la costa on hi ha més població i on les ciutats són més grans. D'aquesta zona en volem marxar ràpidament. Hi ha molt bullit i fa por veure com es condueix perquè el trànsit és bastant caòtic. Nosaltres hem d'anar cap al sud on esperem que serà ben diferent i ben solitari.

A mida que fem quilòmetres la carretera es va tornant més estreta i deteriorada. A banda i banda la vegetació es va empobrint. Qui diria que fa unes hores desitjàvem posar-nos a dormir? Però és que ja som aquí, tenim tot un dia per endavant i ens ha costat tant arribar que es diria que el cansament ens ha passat de cop.

Passem per un poble i ens sorprèn perquè és molt diferent dels que mai hem vist. Per casualitat és l'hora de la sortida de l'escola i m'encanta veure els nens i nenes amb la seva cartera a la mà -la porten tots igual-. Em recorden les que fèiem servir nosaltres quan érem petits. S'aturen i ens saluden com si ens coneguessin de sempre. Suposo que el fet que estiguem aquí no és gaire corrent.

Les botigues són molt curioses. Es impossible saber des de fora què hi venen a cadascuna d'elles. No tenim pa però no hi ha manera de trobar una fleca. Quan per fi en veiem una, baixa el meu marit a comprar-ne i mentre ens esperem se'ns acosta la canalla rient i dient-nos coses. Aquí tothom es pren moltes llibertats. Com que estava parlant amb la canalla, ni me n'adono que per l'altre costat del cotxe un senyor es fica gairebé a dins i m'agafa la mà per saludar-me. En vénen uns quants més i jo m'espanto una mica. No els entenc! Parlen de pressa, fort i tots alhora!

Només volen saber si tinc roba per vendre i es posen molt pesats dient que me'n volen comprar. Se'n van i respiro, però fins que no torna el meu marit la situació es repeteix algunes vegades més.

Sortim del poble i aquesta gent ens espanta una mica. De cop i volta veiem que ens persegueixen amb cotxe per la carretera. Van conduint darrere del nostre i ens van fent senyals amb els llums. Com que no els fem cas, es posen al nostre costat circulant en paral·lel, gesticulant molt, i dient-nos que ens aturem. Finalment parem perquè no volem acabar en un barranc. És gent del poble i també volen saber si tenim roba per a vendre. Segons ells, per aquí passen pocs europeus i no poden perdre l'ocasió de intentar-ho. Ens costa fer-los entendre que no en tenim.

En aquest país hi ha manca de roba. El meu marit ja ho va poder veure fa dos anys i és per això que n'hem portat, però no pas per vendre-la i fer negoci, sinó per donar-la.

El dinar que fem serà l'habitual mentre duri el viatge: pa del país -que és molt bo- amb embotit que portem envasat al buit, o bé amb tonyina, sardines de llauna... i per postres fruits secs o mandarines. El cotxe ens fa de taula i ni ens instal·lem. Això ho farem als vespres quan ens entaularem per fer un bon àpat calent.

A quarts de sis de la tarda, després de contemplar una posta de sol, busquem un lloc amagat darrere unes muntanyes i ens preparem per descansar. Parem només una tenda ja que estem massa cansats per fer feina doble. Encara que hàgim d'estar estrets serà tot un luxe poder-nos estirar. Fa tantes hores que no ho podem fer que ja n'hem perdut el compte(exactament tres dies i dues nits des que vàrem sortir de casa!)


3.4 Primera nit a Algeria: una sortida de lluna imponent
A les set de la tarda ja és ben fosc i fa molt de fred. D'uns vint graus de temperatura al migdia, ara rondem els zèro. La diferència és tan gran que ens afanyem a sopar i a les vuit ja ho tenim tot recollit i estem preparats per entrar a la tenda, però... a l'horitzó, de cop i volta, es veu una claror molt estranya i em pregunto: -com pot ser, si tan sols fa uns minuts era negra nit?

Ens quedem tots embadalits mirant què passa. Cada vegada és més clar i nosaltres quatre, ben juntets per aguantar millor el fred, no movem ni les parpelles per no perdre'ns l'espectacle: una sortida de lluna preciosa.

La vivència d'aquest moment em quedarà gravada per sempre. Mai no havia pogut contemplar una cosa semblant. La nit al desert és d'una bellesa impensable. Veus els estels fins arran de terra i l'aire és tan pur i tan net que sembla que els tinguis a l'abast de les mans. M'havia enamorat del cel altres vegades a l'alta muntanya però aquí, no sé el perquè, té una màgia especial. Aquesta lluna que va pujant i aquesta claror tan blanca, m'emociona.

Ens hem oblidat del fred i de la son que tenim, és massa bonic! Sembla que estem clavats a terra i ni tan sols parlem. No podem fer res més que no sigui mirar i deixar-nos inundar d'aquesta lluna i d'aquesta claror.

Aquest moment, és un dels més bells que m'emportaré d'Àfrica. És la primera experiència d'impacte en aquest continent. A partir d'ara seran moltes les impressions que m'esperen però aquesta lluna no crec que la pugui oblidar.

4- Dia 23 de desembre

Després d'haver dormit dotze hores seguides tot ho veig d'un altre color. Tots plegats estem més eufòrics. Aquí es fa de nit tan aviat que agafarem l'hàbit de dormir de les vuit del vespre a les vuit del matí aproximadament. Això és fantàstic! Feia anys que no descansava tant! Serà excel·lent per recuperar-nos dels horaris que portàvem a casa últimament.

Al sortir de la tenda veig que el terra està ple de floretes blanques. En aquest lloc el terra ja és molt sec però el vent escampa llavors que quan plou -molt de tant en tant-, germinen i ho omplen tot de flors. També ens trobem que està ple de ratetes-cangur. Són una espècie de hàmsters molt mansos amb les potes de darrera més llargues per la qual cosa van fent saltirons. Són uns animalons molt xafarders, ens estem quiets una estona i sense cap mena de por es passegen pel nostre davant fent corredisses curtes i es tornen a amagar al seu cau.

Després d'aquest espectacle, esmorzem, recollim el parament i marxem en direcció cap a Béchar.

4.1 Això és Àfrica!
De mica en mica ens anem trobant amb situacions que no tenen res a veure amb les que coneixem. Els conductors dels cotxes i dels camions que trobem per la carretera ens saluden amb la mà, toquen la botzina i ens mostren molta alegria. Primer ens sobta, ho trobem divertit i ens pensem que ho fan perquè som estrangers. No sols ens sorprèn el fet de la salutació, sinó les ganes que hi posen, l'energia amb que ho fan, l'expressió de la cara. A nosaltres ens fa molta gràcia i els responem amb el mateix entusiasme, encara que arriba un punt que ens cansa perquè no ens resulta un gest habitual. Ens creuem amb molts camions que fan la ruta del petroli i per tant no podem parar ni un moment de somriure i moure els braços i les mans com hem après dels altres.

Els paquets que portem al sostre del cotxe fa una estona que han començat a trontollar i a fer un soroll de mil dimonis. Per aquesta raó decidim aturar-nos un moment a lligar-los millor. Tots els cotxes que passen -sense cap excepció- s'aturen per preguntar-nos si estem bé, si tenim algun problema o si necessitem ajuda.

Aquí tothom es preocupa pels altres. En aquest país les distàncies són tan immenses i les circumstàncies del clima són tan dures que per exagerat que sembli podrien representar fins i tot la mort. Potser és per aquest motiu que la gent que hi viu ha desenvolupat uns valors d'ajuda no només a l'amic o al company sinó a l'espècie humana en general. Acostumats a viure en una societat tan deshumanitzada com la nostra, trobem que aquest comportament fa goig de veure. Per a ells és part de la realitat quotidiana, és el més normal del món, entra dins dels actes més naturals que protagonitzen cada dia de la seva existència.

4.2 Condueix una dona!
Donat que tinc problemes a la vista, només condueixo en situacions molt puntuals. Aquesta carretera que porta a Béchar està força bé, cada vegada hi ha menys trànsit i per tant, decideixo conduir ja que el meu marit ha fet molts quilòmetres en pocs dies i es mereix un xic de descans.

A partir d'aquest instant notem que els homes que van en els cotxes que ens trobem

- encara no he vist cap dona- tenen una reacció bastant estranya. No parlo pas de l'habitual salutació que deia abans a la que ja ens hem acostumat, sinó que riuen i s'aboquen a les finestres del meu cantó per mirar. Quan ja hem passat fan exactament el mateix: per la finestra del darrere em senyalen amb el dit...

D'aquesta manera arribem a Béchar. Ja hem fet tres-cents vuitanta quilòmetres dins d'aquest país. La visió de les primeres dones pel carrer és forta. Van cobertes amb una mena de llençol molt gros que els arriba fins als peus i que deixa lliure un petit triangle a la cara a l'alçada d'un ull perquè hi puguin veure. El que porten no és una peça de vestir amb una forma determinada. Les dones van vestides com volen i quan han de sortir al carrer se la posen al damunt. Amb les mans l'han d'aguantar a l'alçada del coll per evitar que el triangle es desfaci i deixi veure la cara o els cabells. Algunes dones venen de comprar i com que porten dos cistells plens -un a cada mà- s'han d'aguantar la roba mossegant-la amb les dents.

Al meu marit, com que ja ho havia vist anteriorment, no li sorprèn, però els meus fills es queden de pedra, no es poden creure el que estan veient. Jo, com a dona, sofreixo interiorment. Em sembla inacceptable, ho trobo un abús, encara que opinar sobre el tema no és tan senzill perquè forma part d'una cultura diferent de la nostra, que no conec suficientment.

La meva entrada a aquest poble conduint sorprèn a tothom que hi ha al carrer. Dones, homes, nens...tots em senyalen amb curiositat i fan cridòria. M'arribo a posar tan nerviosa que em bloquejo i no puc continuar, no hi ha gens d'ordre i tinc por d'atropellar a algú.Com si m'hagués agafat un rampell, paro el cotxe, baixo, i al volant s'hi posa el meu marit. Un cop asseguda a l'altre seient, respiro profundament i em sento bastant més alleugerida de la tensió que s'havia creat al meu entorn.

Algèria és un país islàmic i com a tal les dones estan una mica al marge de moltes coses. Per això deuen trobar curiós que jo condueixi. Ho entenc, però la situació m'ha desbordat. Mentre hem circulat per la franja del nord ningú ho ha trobat estrany.

Hem d'aprofitar que som en un poble per comprar pa. És la petita necessitat de cada dia i el problema sempre és el mateix: on és el forn? Les tendes aparentment són iguals, és impossible saber què hi despatxen i els cartells escrits en àrab, no ens hi ajuden gens. El meu marit i els nens van a fer un tomb per descobrir on hi ha pa, mentre jo, em quedo al cotxe. Quan m'adono que estic sola no em fa gràcia. Comencen a venir grups d'homes, a passar amunt i avall, a aturar-se i mirar molt, i jo em sento com si fos en un aparador. Sort que s'atura un nen molt simpàtic que em dona conversa i, encara que no ens entenem, resulta divertit i distret.

La meva família torna amb pa i amb una bossa de dàtils que són els més grossos, molssuts i bons que he tastat mai.

Sortim del poble en direcció a Taghit per carretera. A través d'uns cent vint quilòmetres ja no trobarem civilització, únicament un antic fort militar abandonat. Poc a poc anem deixant enrere la franja del nord del país i ens endinsem cap a terres del sud. El paisatge cada vegada és més sec, la vegetació més escassa i comencem a trobar les primeres dunes de sorra a les vores de la carretera

Aquestes dunes són de parada obligada perquè els nostres fills juguin ja que porten no sé pas quantes hores dins del cotxe. De fet, són molt petites però tots les estàvem esperant.

Ens aturem just a l'entrada d'un petit oasi per dinar, encara que no ho podem fer gaire de gust, perquè no paren de passar camions i hem d'estar saludant efusivament als seus conductors tota l'estona. Això em fa pensar, cada vegada més seriosament, que no deu ser cap broma la possibilitat de tenir necessitats importants.

Avui tampoc ens hem lliurat dels controls de policia. N'hem trobat un de molt ben instal·lat on hi havia fins i tot una caseta edificada. Dos soldats ens han fet parar, han fet baixar al meu marit, se l'han emportat a dins... i jo, tota preocupada sense saber de què anava, al cotxe amb els meus fills fent veure que no passava res.

Al cap de molta estona, s'ha presentat un soldat jove -amb metralleta inclosa- que feia una mica d'angúnia. S'ha posat a parlar amb mi per la finestra, amb l'arma apuntant cap a dins. Preguntava coses sense cap mena de rellevància com si només fes temps. L'hi ha cridat molt l'atenció un llibre que miraven els nens sobre animals del desert. En comptes de dos nens semblava que en tingués tres perquè s'ho ha passat la mar de bé jugant a fer la mímica de cada animal, a fer el seu crit... ara, la metralleta... no l'ha abaixat en cap moment, l'ha mantingut tota l'estona repenjada a la finestra apuntant-me.

Per fi ha tornat el meu marit. Jo patint tant que no gosava ni respirar i resulta que l'han tingut xerrant. Volien saber d'on venim i on anem i ens han enregistrat en un llibre. Porten un rigorós control de tota la gent que passa per aquí. Com que ell ha preguntat si havien passat uns coneguts nostres que també són de viatge per aquesta zona, li han deixat el llibre per si els trobava. Fa dos dies que van passar per aquest control. Demà provarem de comunicar-nos amb ells a través de l'emissora per saber on són i si coincidirem algun dia en algun lloc.


4.3 Dunes de veritat
Taghit és un oasi gran i bonic que ja he vist fotografiat. La gran duna és exagerada de debò. Això sí que és una duna! El meu marit, en el seu anterior viatge, la va baixar esquiant. Va tenir la moral de venir carregat des de casa amb botes, pals i esquís per donar-se aquest gust.

L'arribada és espectacular. En una carretera estreta, dolenta, amb un asfalt menjat a trossos, hi ha un canvi de rasant al final d'una recta i...és allà, com una aparició! Una gran duna de dos-cents cinquanta o tres-cents metres d'alçada, de sorra de color taronja, i a sota el poblet com si fos un pessebre.

En realitat n'hi ha dos de pobles: un de color rogenc que es confon amb la sorra fet de carrerons estrets i enrevessats, i al costat, ben enganxat, un altre totalment blanc, amb carrers ben traçats, i més modern. Val a dir que aquest últim poble que he descrit és l'habitat, i l'altre, és l'abandonat - o més aviat tancat- des de l'època colonial francesa. Es suposa que les autoritats no podien controlar un poble amb tants racons [1]amagats. Per aquest motiu el van tancar i van obligar als seus habitants a viure a les noves construccions que havien aixecat al costat. Cases modernes, blanques, però sense cap mena d'història

La gran duna sembla que hagi de caure d'un moment a l'altre colgant-ho tot, però això no és possible ja que les dunes grosses no canvien de lloc, sols en varia la forma de l'aresta segons bufi el vent.

En aquest oasi hi ha una infinitat de palmeres que no tenen res a veure amb les que jo estava avesada a veure. És clar que són al seu hàbitat natural i per tant estan impressionants: altes, amb un tronc força gruixut, farcides de fulles llargues i amples que pengen del seu cim com una cascada.

Quan entrem a l'oasi, perdem de vista el cel i fins i tot se'ns fa fosc. Sentim una sensació de frescor molt agradable donat que formen un sostre- de tan atapeïdes- que ens protegeix del sol que domina en molts quilòmetres a la rodona.

Travessem el palmerar talment com si fos de nit i arribem al poble de Taghit. El terra dels carrers és de sorra. Aquí tot és del mateix color: el terra, les muntanyes... sols el blanc de les cases i el verd de les palmeres trenquen l'encantament d'un color groc ataronjat que es respira a l'ambient.

Com als altres poblets que hem vist, hi ha gent parada pels carrers sense fer res. En aquesta ocasió el que em sobta és una colla de dones assegudes en cercle. Tenen els seus fills a la falda i passen l'estona parlant animosament. El que realment em sorprèn són les dones: amb una roba tan blanca i tan tapades i que sols se'ls veu un petit triangle de la cara.

La imatge de les mares amb els seus petits, primer m'atrau per la seva bellesa perquè el blanc ressalta molt sobre el taronja, però després, quan la veig de més a prop, m'entendreix! Acabo esborronada i no puc deixar de mirar-les. És una estampa dolça, tota tendresa. Em fa pensar que això de tenir cura dels fills, estimar-los, gronxar-los, cantar-los i fer-los manyagues, és un comportament igual a tot arreu per diferents que puguin ser els costums, les cultures o les races. El cotxe passa poc a poc i jo tinc la mirada centrada en les mares. M'encantaria fer una fotografia per emportar-me aquest instant però no m'atreviria a molestar-les i sé de cert que no els agradaria. Per aquest motiu em conformo mirant-les amb avidesa fins que desapareixen del meu camp visual. Faig esforços per gravar la imatge per sempre al meu cervell. M'encanta! Voldria fer-la sobreviure a l'oblit que suposa el pas del temps i en vull quedar tan amarada que sempre que vulgui la pugui reproduir mentalment.


4.4 La gran duna: Porta de l'Ergg Occidental
A Taghit deixem el cotxe i ens disposem a pujar a la gran duna. No és pas fàcil, però és gairebé obligat ja que un cop a dalt veurem tot l'Erg Occidental, la qual cosa equival a dir un mar de sorra d'uns cinc-cents quilòmetres per uns dos-cents cinquanta. La paraula Erg* es refereix a desert de dunes.(Hi ha altres tipus de desert: el que és de pedres i s'anomena Regg*; i el que és de terra plana i dura i té el nom de Hammada*)

Pujar és fatigós ja que la duna de seguida es posa molt dreta. Els peus s'enfonsen exageradament i cada pas cap amunt en són quatre cap avall. L'últim tros tinc veritables problemes que finalment soluciono pujant a quatre grapes esgarrapant com puc. Els meus fills no sé com s'ho han fet, però han pujat saltant com cavalls en un tres i no res. És més, mentre nosaltres no acabàvem d'arribar, ells tornaven a baixar i corrien de nou cap al cim.

Dos nens del poble que ens han vist, han pujat amb nosaltres i no ens han deixat en tota l'estona. Ens han estat donant conversa en àrab i, naturalment, no ens hem entès. Ens hem adonat que ens estaven demanant alguna cosa de menjar i, ja molt neguitosos han acabat dibuixant-ho a la sorra. Dibuixaven un cercle i llavors feien unes particions en forma de triangles. Jo interpretava que volien un tros de pastís però el meu marit, després de molt rumiar, ho ha entès: volien formatgets! Quan els hem dit que al cotxe en tenim, s'han posat molt contents i ens han demanat si els en donarem.

Són uns nens simpàtics, desperts, que es desfan per fer-se entendre. Tota la tarda els veiem amb el somriure als llavis .El que més m'agrada però són els seus ulls: grossos, molt oberts, expressius i riallers. Porten una roba vella, esparracada per tot arreu i que no s'ajusta a la seva mida. Els peus són curtits, amb unes durícies ben gruixudes d'anar descalços i, contràriament al que es podria pensar, se'ls veu tan feliços...!


4.5 L'Erg Occidental
Un cop a dalt de la gran duna, ens hi hem ben assegut i ens hi hem passat la tarda. Des d'aquesta duna de Taghit, la primera que trobem a l'Erg, tenim una visió panoràmica. Fins a l'horitzó -tant pel davant com pels costats- només veiem dunes.

La contemplació d'aquest oceà de sorra produeix profundes sensacions. És el color de la sorra taronja amb el cel d'un blau molt intens i sense cap boira i...és el mirar enllà i veure dunes amb la seva ombra i ombres sobre d'altres dunes que es transformen en un joc de canvis de colors i de reflexes i...és el tocar la sorra calenta a la superfície però fresca a l'interior...És tot això que fa embogir totalment els sentits!

Aquesta immensitat que tenim al davant, no ens la podíem imaginar. No es pot pas travessar: en cotxe...impossible; a peu...ja no cal dir-ho, i en camell...els nadius no s'hi posen pas, fan quilòmetres per rodejar les dunes per fora.

Aquest Erg té el nom d'Occidental perquè a l'altre costat n'hi ha un altre de les mateixes característiques que l'anomenen Erg Oriental.

El més curiós de tot és saber que més cap al sud hi ha el gran desert del Tanezrouft*, el nom del qual significa "terra buida". Aquella immensitat sí que els fa respecte...Com deu ser! D'allà han sortit les llegendes de la "Gran Caravana". Segons diuen estava formada per uns dos mil camells (carregats d'or i riqueses) que anaven cap al sud a comerciar. Es van perdre, el desert se'ls va empassar i mai no se'n va saber res més. És un lloc tan solitari i inhòspit que els fa por. Per a ells és la "terra buida" i veient el que tinc al davant, penso que no em puc pas imaginar un espai encara més buit!

Ha passat la tarda volant. El sol ha anat canviant de posició i les dunes han modificat els seus efectes de llums, ombres i colors, i hem pogut gaudir d'un espectacle que ha anat variant progressivament. Tenim davant un oceà immòbil que sembla que es vagi quedar aturat en plena activitat un dia de vent i que les ones siguin les dunes. Dóna la sensació que si una fada ho toqués amb la vareta màgica i reprengués el moviment veuríem exactament això: un mar ple d'ones.

Sap greu però hem de marxar perquè ja és molt tard. Des de dalt de l'aresta el cotxe es veu molt petit. Sembla que estigui molt lluny però baixar no representa cap problema perquè en pocs segons ja hi som. Posem un peu a terra, i no tenim ni temps de col·locar l'altre, que la sorra ja se'ns emporta uns quants metres avall i com que la duna és molt dreta, no podem parar de córrer.

Els nostres petits amics no es desenganxen de nosaltres per res del món. Fins i tot quan falta poc per arribar s'afanyen més per ser els primers. Quan arribem al cotxe ja ens estan esperant tot i que van descalços i que hi ha un camp de pedres ben grosses barrejades amb la sorra !


4.6 Hauríem de tenir tots les mateixes oportunitats
Ja no tenen espera. Pregunten si ens recordem dels formatgets. Mirem la caixa del menjar i tant és treure l'aliment màgic que com si sentissin l'olor amb una antena especial, surten nens i nenes de tot arreu i la cosa es complica. Els que han pujat amb nosaltres creuen que tenen dret a menjar-se tota la capsa i no tenen cap interès en compartir.

Aquesta canalla trenca el cor. Demanen amb desfici, amb la desesperació que dona el fet de no tenir res. En aquest moment representem l'esperança d'obtenir alguna cosa bona o simplement diferent i ells... són tants, que tenen por de perdre'n l'oportunitat.

Repartim els formatgets i es posen molt contents. De casa hem portat roba dels nostres fills per donar-la, i decidim que aquest és un bon lloc per repartir-la ja que aquests nens van bastant estripats.

El fet de treure la bossa crea expectació. Mentrestant em fixo en una nena d'uns tres anys aproximadament que vol venir i no pot. Va descalça com els altres però potser per la seva curta edat encara no té els peus curtits. Se l'hi claven les pedres i les punxes, fa cara de patir i posa els peus de cantó per oferir menys superfície a terra. De tant en tant s'atura per treure's el que se l'hi ha clavat.

Aquestes vivències et fan sentir malament. M'agradaria tenir a les mans mecanismes per arreglar la qualitat de vida d'aquests infants de manera que no fos real el què estic veient, però sento una impotència molt gran.

El meu marit comença a repartir un jersei per a cadascú i per a la petitona li guarda també uns mitjons. Estan tan contents! S'ho ensenyen els uns als altres, s'ho emproven, ho comparen i, els més llestos, ho amaguen sota el cotxe i en demanen més! Demostren molta felicitat. La nena dels mitjons els ensenya a tothom molt contenta. Segur que els deu associar amb no punxar-se tant.

Sembla mentida que els pugui fer tan feliços una peça de roba. Quan jo era petita, recordo que aquesta il·lusió me la feia una joguina. Si rebia una peça de roba, la veritat és que em feia una trista gràcia. No sé el perquè, però en aquest país i mentre duri el viatge, evocaré sovint la meva infantesa, aquells records que creia oblidats o que simplement feia molt de temps que no tenia presents.

Volem marxar i no ens ho permeten. Arriben nens i més nens tots igual d'estripats. Procuro que entenguin que no hi ha res més i marxem amb tota la mainada del poble corrent darrera nostre perquè volen acomiadar-se. Ens saluda una nena d'uns dotze anys que passa amb un feix de llenya tan gros al cap que el seu pes la fa anar ajupida. Fa cara de cansada perquè ha hagut d'anar molt lluny a buscar-lo.

Amb aquestes imatges marxem destrossats interiorment i...no cal dir els nostres fills. Ells ho han vist amb ulls d'infant, d'igual a igual, i han pogut conèixer de molt a prop la injustícia. Han vist què és necessitar el més bàsic, i nens com és ara ells - i fins i tot de més petits- treballar i venir carregats com a rucs amb aigua o llenya en comptes de jugar.

Crec que aquest viatge els marcarà bastant a tots dos. Segurament quan tornem i es trobin en situacions quotidianes de la nostra societat consumista per excel·lència, veuran les coses des d'una altra òptica i amb més elements de judici. Potser sabran donar més valor a les coses.


4.7 De Taghit a Benni-Abbés
Ens dirigim cap a Benni-Abbés molt callats. A dintre el cotxe ningú diu ni piu perquè tenim massa per pensar!

Recordo que quan érem a casa preparant el viatge i el meu marit es volia emportar "molta roba" per repartir als nens, jo no ho entenia. No li semblava suficient la que hi havia a casa - dels nostres fills- sinó que volia que en demanés als amics i als companys de treball. Jo ho trobava desmesurat! Amb prou feines sabíem com encabir-nos dins del cotxe amb eines, estris, aigua...

Finalment vaig agafar la roba que tenia a casa i ho vaig fer més aviat per fer-lo content. Ara me n'adono de la raó que tenia i m'hauria agradat portar-ne molta més.

Hem estat massa estona dalt de la duna, s'ha fet tard i segurament haurem de conduir de nit. En realitat ja ho sabíem, però era inevitable. Al costat de la carretera veiem camells salvatges i als nens els fa molta gràcia. Observant els camells, hem sortit de la depressió i l'aïllament en que ens trobàvem. Intenten córrer al costat nostre i sembla que vulguin fer carreres però al cap d'una estona es cansen i es queden enrere.

Intentem comunicar-nos a través de l'emissora amb els amics de la nostra ciutat que creiem que ens porten dos dies d'avantatge. No tenim cap èxit tot i que ho provem una pila de vegades aprofitant que el paisatge és molt pla i per tant les ones s'escampen amb facilitat. De fet la nostra emissora és senzilla i no abasta una extensió molt ample. Suposem que encara ens trobem ben lluny els uns dels altres.

Pel camí gaudim d'una espectacular posta de sol i ens aturem per no perdre'ns detall. La gran duna i l'Erg ja són enrere. Aquí el terreny és pla i empedrat, de gres, segurament resultat d'activitat volcànica en èpoques anteriors.Com que en alguna era de la seva història aquest lloc també ha estat sòl marí, el terra està ple de fòssils incrustats.

En aquest lloc tan pla, immens i solitari que regna el més absolut silenci. Arriba a ser tan pur i intens que ens sentim els batecs del cor i la sang com si circulés fora del nostre propi cos en una sensació ben estranya.

Negra nit entrem al poble de Benni-Abbés, ple de botiguetes molt curioses. Són petites cambres -gairebé iguals- amb una bombeta de poca intensitat penjada al sostre i no gaire mercaderies per a vendre. Ara sí que amb el llum encès es pot veure des de fora què es ven a cadascuna d'elles!


4.8 Prendre una dutxa: una gran necessitat
Tal i com arribem al poble, ens dirigim a l'hotel. És impressionant i no té res a veure amb les cases baixetes, fetes de la mateixa terra que hem anat veient fins ara. És d'una construcció arquitectònica solemne i destaca perquè està pintat tot blanc. Sembla luxós i penso que es devia construir a l'època colonial francesa.

A dins tot és espaiós, bonic, fins i tot hi ha piscina! Les parets estan decorades amb fotografies d'actors importants que s'hi han allotjat mentre rodaven pel·lícules pels voltants. Les habitacions tenen bany i una petita terrassa però gairebé tot el que hi ha tant en un lloc com a l'altre, està espatllat o no funciona. De totes formes és igual, el que ens convé és una bona dutxa i com que l'aigua surt calenta ja en tenim prou. Realment per a nosaltres és un gran luxe!

Quedem com nous! Necessitàvem experimentar la sensació tan agradable de sentir-se net.

L'única dificultat ha estat una sorpresa inesperada. Quan em disposava a buscar roba neta per al meu fill petit, m'he trobat que la seva bossa estava plena de joguines i cotxes per jugar a la sorra! De la roba que jo li havia preparat a casa... ni rastre! Just quan obria la cremallera de la bossa s'ha apressat a dir: -Jo no he estat! i naturalment, ja me n'he imaginat alguna de grossa.

Té molts recanvis de roba interior -per sort això ho va trobar importan- però res més. El xandall que porta posat -que està fet una immundícia amb un forat inclòs al genoll-, és tot el que té. Així que un cop net i dutxat s'ha de tornar a posar el llustrós xandall i el que m'agrada més de pensar és que encara ens queda una setmana i mitja de viatge per endavant. Acabem fent-li posar roba del seu germà per molt que li vingui grossa.

Sopar en un menjador, asseguts en una taula i sentint-nos nets! No se'ns podia acudir que donaríem tant de valor a aquests fets. Tant se val si no ens entenem amb el cambrer per demanar-li el sopar! A aquest fet no li donem cap mena d'importància i ens mengem el que ens porta tot i que és ben diferent del que hem demanat!

Anem a dormir i com que la calefacció està espatllada passo molt de fred. A mida que avança la nit em vaig posant roba i acabo vestida dins el llit. Quan ens despertem i mirem el paisatge a través de la finestra, descobrim que tenim les dunes a tocar mateix de la terrassa. Són precioses! No sé quina màgia tenen però no em canso de mirar-les.

Algunes fotos abans de seguir:






















5- Dia 24 de desembre

Truquen a la porta de l'habitació, obro pensant que són els meus fills que han dormit a la del costat, i em trobo una dona berber vestida amb robes de mil colors. Em quedo tan sorpresa que no reacciono. Ens mirem mútuament uns segons sense dir res i de sobte, deixa anar una tira de paraules no sé si en àrab o en berber a les que responc que sí i tanco la porta. Sento que fa el mateix a l'habitació del costat, a l'altra... i arribo a la conclusió que desperta a tothom per anar a esmorzar.

L'esmorzar de l'hotel és a l'estil europeu: mantega, melmelada, torrades, però la llet... és de camella! Jo que em vaig passar els dies abans del viatge explicant als meus fills que tot seria molt diferent, que si no els agradava el menjar s'haurien d'esforçar... doncs aquí em trobo jo davant d'una tassa plena fins dalt de llet de camella. Me la vaig mirant, penso que no puc donar mal exemple i... no sé per on començar!!


5.1 Buscant el camí de Marhouma
Marhouma és un oasi molt petit prop del que hi ha un assentament prehistòric amb gravats rupestres. Encara s'hi pot trobar puntes de fletxa entre la sorra. El meu marit hi havia estat fa dos anys i jo ho he vist en fotografies. M'encantaria veure aquest lloc però no tenim previst anar-hi perquè no disposem del mapa d'aquesta zona.

El fet de saber que som tan a prop fa que insisteixi una mica per anar-hi. Ni està senyalitzat ni hi ha carretera. S'ha d'anar buscant el camí per entre les dunes bo i esquivant-les.

Sortint de Benni-Abbés el paisatge ja no té res a veure amb el que hem trobat fins ara: ni carretera, ni senyals, ni cartells... sols una planícia dura de color groc amb milers de roderes que van en totes les direccions possibles. Es tracta de marcar el rumb que et convé i seguir-lo.

El meu marit, finalment, accepta el repte d'anar cap a l'oasi de Marhouma. Recorda que en aquella direcció hi havia un vehicle cremat i pensa que si el trobés sabria orientar-se, però fem unes quantes voltes i ni rastre. S'enfila al sostre del nostre cotxe per tenir més camp visual i amb els prismàtics intenta trobar alguna referència. Li sembla que ja ho té i ho provem. Jo no les tinc totes, em fa una mica de por però.... A partir d'aquest moment aniré jugant amb aquesta dualitat dintre meu a l'hora de passar per segons quins llocs, per un cantó una espècie de cuquet a l'estómac - que en realitat és por del desconegut- i per l'altre, unes ganes boges d'anar-hi .

Aquesta planura s'acaba en sec, queda trencada i hem de baixar per un pendent de sorra tova on el cotxe es tomba i s'enfonsa bastant. Un cop a baix, el panorama canvia radicalment. Anem rodejant les dunes i de tant en tant hem de passar per sobre d'alguna.

Són boniques les dunes, sembla que algú les hagi col·locat en el lloc adequat i que el vent hi hagi dibuixat aquestes ratlles paral·leles a la superfície, que fa que tinguin un aspecte molt especial. És molt d'hora i els raigs de sol provoquen uns colors tan contrastats que el paisatge canvia a cada moment. Tot d'un plegat s'acaben les dunes i anem a parar a un lloc rocós envoltat de muntanyes ple de matolls petits i secs i molt pedregam. A dalt d'un promontori hi ha una construcció vella i mig derruïda: és l'ermita on va viure el Pare Foucault (missioner francès i antropòleg).El meu marit està molt content d'haver trobat el camí sense problemes entre el laberint de dunes i decidim visitar l'ermita. El lloc és solitari, estem bastant lluny de tot arreu i per això em faig creus que aquest home s'hagués instal·lat aquí.


5.2 L'ermita del Pare Foucauld
És una cabana de pedres posades una a sobre de l'altra que el temps ja ha començat a desfer. Es un lloc privilegiat, el més alt, i amb més bona panoràmica de l'entorn. Aquest és el primer indret anomenat "La Fraternité" on va viure el Pare Foucauld des de 1901 fins a 1905. Quan es va aventurar a endinsar-se a l'Àfrica a començaments de segle, ho va fer com a missioner però, amb el temps, va tenir més força el seu interès per a l'antropologia. Per aquest motiu, al cap d'uns anys, va anar a viure a l’Hoggar, situat més al sud -cap a Tamanrasset-, on viuen els tuareg*.
















5.3 Tot és possible
Quan ens disposem a pujar al turonet per visitar l'ermita, veiem tres siluetes humanes que en baixen i ens sorprèn perquè estem allunyats de qualsevol lloc i no hi ha pas cap cotxe aturat pels voltants.

Són una parella d'alemanys i un noi del país que els fa de guia. Al saludar-nos ja noto el meu marit molt efusiu, però és que amb el guia es coneixen de l'anterior viatge! Tots dos estan molt contents de retrobar-se, quasi no s'ho creuen. Es diu Hassan i ens prega que ens esperem que vingui un amic seu a recollir-los amb un Land-Rover i que com amic nostre, ens convida a casa seva, a l'oasi, a prendre atei* tots junts.

L'amic es diu Karim i del seu cotxe vell i desmanegat en baixa una altra parella jove d'alemanys amb una nena de catorze mesos. El Karim és un senyor molt amable amb una pell molt curtida pel sol. Després de les pertinents presentacions, salutacions, encaixades de mans i tota classe de compliments, el Hassan –sempre tan hospitalari- ens convida a esperar-nos una estona. Així els que acaben d'arribar visiten l'ermita i després marxarem cap a l'oasi de Marhouma tots junts -que sempre és millor que anar sols -.

Naturalment el pla ens sembla perfecte. Mentre els esperem ens dediquem a recollir pedres de terra. Són molt boniques, de color verd clar, completament erosionades i polides. Sembla que estiguin ensabonades de tan fines i suaus que són. És agradable tocar-les i passar-les d'una mà a l'altre. Produeix la mateixa sensació que si tinguessis una pastilla de sabó.

Finalment marxem plegats cap a l'oasi. Els alemanys van asseguts a la caixa del Land-Rover fent bots, ben tapats amb el xeix* perquè cau un sol de justícia i ja tenen la pell molt cremada.

El xeix és una peça de roba de cotó d'uns quants metres de llarg - sis com a mínim- que embolica el cap i part de la cara. És fresc, agradable i protegeix del fred, del vent, de la sorra i de la calor. La gent d'aquesta terra ho fa servir i els que són de fora com nosaltres, també l'acabem utilitzant perquè és el millor protector.

El paisatge es torna estrany, ple d'una mena de bonys molt grossos que semblen de roca. Descobrim que són...arbres! La sorra s'hi va amuntegant portada pel vent fins que els cobreix. Per sobreviure, el vegetal creix cap amunt i desenvolupa unes arrels molt llargues, però la sorra s'hi torna a posar i...així, es va repetint el procés fins que queda totalment colgat. És llavors quan amb la humitat de la planta, la sorra es fa compacta i s'endureix. L'arbre s'acaba morint i des de l'exterior sembla una muntanya de pedra.

Arribem a Marhouma molt acalorats després que el Land Rover del Karim es parés en diverses ocasions. En aquest oasi, hi va viure fins a la seva mort l'any passat, l'avi del Hassan, un autèntic home del país. Va ser tot un personatge, recordat per tot el poble amb nostàlgia. El Hassan li demana al meu marit, que l'havia conegut, si li podria enviar una de les fotografies que el seu avi s'havia deixat fer, per tenir-ne un record per sempre.

Ens conviden a entrar a una zèriba*, un tancat de canyes que té un sostre fet de fulles de palmera on s'hi està la mar de fresquet. Tot al voltant de la cabana -gairebé arran de terr- hi ha un banc en forma circular ple de coixins i una taula on ens disposarem a prendre el te. En aquest indret fer el te no representa beure'n una tassa i prou, és molt més que això! És una cerimònia que pot durar hores!




















5.4 La cerimònia del te

Primer es fa el foc amb fusta de palmera i s'espera que hi hagi brasa - la qual cosa significa una bona estona- però és ben igual. A hores d'ara ja he après que aquí el rellotge no compta, que les coses senzillament es van fent. La gràcia és estar junts i parlar. Van arribant familiars del Hassan i del Karim però per descomptat no veiem cap dona. Fer conversa resulta molt divertit perquè el Karim sols sap àrab; el Hassan parla àrab, francès i italià; els alemanys: alemany, francès i una mica de castellà; i nosaltres: català, castellà, una mica de francès i una mica d'alemany.

Els alemanys volen practicar castellà, jo vull practicar alemany, quan no entenem al Hassan parlant en francès prova d'expressar-se en italià, i després de tota aquesta barreja, ho tradueix a l'àrab per a tots els altres. En un moment muntem un bon guirigall però és fantàstic. Fa poc que hem arribat i ja sembla que ens coneguem de sempre. No conec la raó però aquí els lligams que s'estableixen, de seguida són molt forts.

La que potser no s'ho passa tan bé és la nena petita: té diarrea, set, calor, son, realment no sap el que té. Li han fet un llit amb una pila de tovalloles i jerseis, i finalment s'ha quedat adormida i tranquil·la. Penso que ella sí que és massa petita per aquest viatge!

Amb tantes feines per parlar ens havíem oblidat completament del te i l'aigua ja bull. Es comencen a fer preparatius: una safata grossa, un vas petitet per cadascú, una altra tetera i un vas gros.

A la tetera neta de la safata hi posen un grapat de fulles de te, i així comença una cerimònia ritual a la que es lliuren espiritualment. Els moviments es fan lentament i tothom segueix els gestos de l'oficiat, en silenci.

Un rajolí d'aigua bullent es fa caure des de força alçada sobre les fulles de te. És un instant clau i val a dir que no en cau ni una gota a fora.

El Karim, oficiant de la cerimònia, tapa la tetera que ha omplert amb la mateixa parsimònia i concentració que requeriria un culte religiós. La remena una mica fent-la voltar, i aboca el líquid resultant en el vas gros de la safata perquè la primera aigua que surt amarganteja massa. No s'aprofita, és per llençar.

Ara tenim dues teteres en funcionament: l'una conté les fulles de te i la primera - la que hi havia al foc amb aigua- ha quedat un altre cop buida. El procés torna a començar: S'omple la tetera amb aigua freda, es posa al foc a bullir i això ens dona marge per parlar una altra vegada tranquil·lament.

Quan de nou bull l'aigua, es deixa la conversa i l'interès recau sobre el que s'està preparant des de fa tanta estona. Es fa caure l'aigua bullent en forma de cascada a sobre les mateixes fulles de te -que ara ja no deixaran l'aigua tan amargant- i, a la tetera que queda buida, el Karim hi tira un sucre fosc i aterrossat a sobre del qual hi aboca la barreja

A continuació va traspassant l'aigua d'un recipient a l'altre fins que el sucre estigui ben desfet. És com un joc divertit. Un cop aconseguit el que s'esperava, es serveix el te en els petits vasos i es reparteixen.

Per omplir aquests vasos tan petits amb veritable estil saharià, es necessita traça, punteria i experiència: Totes les mirades es concentren en les mans del Karim, que ho fa meravellosament sense vessar-ne ni una gota.

Quanta feina i quan de temps per preparar unes infusions! Però es valora més l'amistat que la despesa de temps. Ah, i això només és el principi ja que en aquest país, si et conviden a prendre un te i acceptes, saps que te n'oferiran tres gots. El primer és el més fort i amarg. Quan tothom se l'ha pres, el nostre amic Karim recull els vasos, els posa de nou a la safata i torna a començar la mateixa feina que es repetirà dues vegades més amb l'única diferència que les fulles de te sempre seran les mateixes i, per tant, la beguda cada vegada sortirà més dolça i suau. En teoria les primeres rondes són per als homes i a l'última hi poden accedir les dones i els nens. Si acceptes, ha de ser a totes, és a dir quan el te és més amarg i quan és més suau. Només beure'n del més dolç seria una mostra de mala educació.

Quan acabem el tercer te, recollim els estris i com si encara formés part de la mateixa cerimònia ajudem a rentar els vasos amb poca aigua: estrictament la necessària, no més! L'aigua per als habitants del desert és un tresor molt respectat. A l'oasi de Marhouma hi ha una bassa d'aigua clara i transparent on s'hi emmirallen unes palmeres grosses i plenes d'ocells així com un pou d'on també en treuen aigua, però són molt conscients que l'han de cuidar.

Abans, quan han fet el foc, també m'he adonat que utilitzaven molt poca llenya i que l'han mantingut apaivagat en tot moment. M'ha fet pensar que en la nostra cultura la tradició del foc és de gaudir del seu esplendor. Aquí no hi ha gairebé llenya, per tant, un foc es manté just per escalfar-se una mica o per fer el menjar.

Quantes actituds podria aprendre la nostra cultura occidental d'aquesta gent, del seu sentit comú, del seu respecte, de la seva forma de viure tant d'acord amb la natura!


5.5 Viatge a la prehistòria: gravats rupestres
Travessem els horts que es cultiven a l'oasi aprofitant l'ombra de les palmeres i caminem suportant un sol molt pesant, per anar a veure els gravats rupestres. Arribem al llit d'un riu sec de sorra fina, que com que guarda humitat a la capa de sota fa brotar algunes plantes seques i minses amb uns fruits rodons molt divertits semblants a les carabassetes. Els nostres fills fan l'acció d'agafar-ne una i el Karim es posa a cridar tant que ens espanta. Ens explica que aquesta planta és tòxica, l'anomenen "planta de la bogeria". Segons ells, si te la menges et tornes boig, i si l'agafes i després et toques els ulls, et quedes cec. Pensem que segurament deu tenir propietats al·lucinògenes i, provocar al·lèrgies. Naturalment els fem cas i ens conformem mirant-les.

Trobem una zona rocosa arran de riu que antigament devia ser una bauma on hi havien viscut homes primitius. Ara, les roques estan fragmentades a causa de l'erosió i la diferència de temperatura entre la nit i el dia. Anem pujant per sobre de les pedres i a cadascuna hi ha algun gravat. Són molt bonics! I pensar que fa tant de temps que estan fets! D'aquests gravats es pot deduir com era la vida en aquest indret. N'hi ha que representen panteres, gaseles, cavalls, cocodrils, girafes, rinoceronts, estruços... És sabut de tots, que els homes primitius gravaven el que veien al seu entorn més immediat, per tant, en alguna època va ser una selva amb el pas del temps es va anar dessecant fins arribar a ser una sabana, i ara després de tants anys mirem al voltant i...veiem un desert!


Ben bé al davant, a l'altre costat de riu, hi ha un pendent fet de gres amb uns grans dibuixos geomètrics com si fos una catifa de disseny. El seu conjunt fa l'efecte de ser el resultat d'antigues activitats volcàniques, semblen bombolles solidificades. És com si el terra hagués bullit. Ens estem asseguts en aquesta catifa negra una bona estona xerrant fins que decidim tornar a l'oasi.

Arribem cansats i assedegats a la cabana de Marhouma. Pel camí hem trobat les restes d'un camell mort. La visió ha estat una mica tètrica i ens ha fet pensar en la duresa d'aquest clima.

Em preocupo perquè no veig al meu fill petit fins que descobreixo que el Karim s'ha aturat pel camí per ensenyar-li rates - cangur. Ja n'havíem vist d'aquesta mena de hàmsters silvestres però l'acompanya a veure els seus caus de prop i ell, naturalment està encantat.

Des de la nostra arribada he trobat exagerat el tracte tan amable rebut pel meu fill petit. Em feia estar com en constant vigilància perquè no ho veia gens clar. Finalment m'han explicat que aquí els nens petits tenen un tracte privilegiat, en canvi al gran que ja té dotze anys, el consideren una persona gran.







5.6 La coneguda hospitalitat sahariana
Arribant a la zèriba de Marhouma, apreciem l'ombra de les fulles de palmera, i ens sorprenen amb uns cistells plens de mandarines i uns altres plens de branques de dàtils. Sort que només havíem vingut a prendre el te! Segons ells, és impossible que marxem amb aquesta calor i ens fan seure de nou a tots. Realment les mandarines són fresques i se'ns posen molt bé i els dàtils són...boníssims! Aquests homes ens donen tot el que tenen, fins i tot sap greu menjar, però si no ho féssim se sentirien despreciats i ofesos.

Bé, ja hi tornem a ser. Ara ens porten una tagella*, un pa pla i rodó d'aquells que couen a sota la sorra. A mi m'encanten però aquest és farcit de verdures, especial per als amics. Podríem dir que és com una pizza però els ingredients van amagats a dins. És força picant però a tots ens agrada molt.

De cop i volta me n'adono que fa molta estona que som aquí i que necessitem temps per tornar enrera. No se'ns pot fer de nit ja que no tenim mapa i fer el camí així seria un problema.Com un acte rutinari al qual mai havia donat cap mena d'importància, miro el rellotge i de seguida tot de mirades se'm claven i em fan sentir malament. És com si hagués fet una cosa molt mal feta! Tots m'han mirat alhora al mateix temps que es feia un silenci i una buidor a la cabana, que fins i tot m'ha fet preocupar. Fent aquest gest, he sentit que la màgia que s'havia creat entre nosaltres es trencava. Els ha semblat que no ens trobàvem bé entre ells i que volíem marxar. He arreglat la relliscada com he pogut, la situació s'ha calmat poc a poc, i hem seguit parlant.

S'interessen per saber cap on hem d'anar i ens diuen que no cal que tornem enrera perquè hi ha un camí molt més curt. El problema és que ells no tenen cap mapa i nosaltres tampoc. -"Pas de problème"- diuen, i ens ho dibuixen a la sorra. Hem de travessar el desert i trobar un pas -l'únic- on s'ajunten la carena de muntanyes i la serralada de dunes. Decidim provar-ho encara que si se'ns fa de nit acamparem i continuarem buscant el lloc demà al matí.

Els altres, es preparen per anar a buscar puntes de fletxa a la sorra. Ens preguen que hi anem, però nosaltres encara hem d'anar molt lluny. Ens acomiadem i tot són: - Bon voyage, - Gute Reise, - Adiós. Ens sentim com si fóssim amics de tota la vida. Sap greu marxar quan sabem que segurament no ens veurem més.

Els nens s'enamoren d'unes peces d'artesania fetes de fusta de palmera treballada per ells mateixos que tenen a la venda i els en comprem algunes. A l'hora de pagar ens diuen que és un regal. No pot ser! Fins i tot ens sentim malament. Per equilibrar-ho, els obsequiem amb unes barres de torrons. Estan molt contents del regal però es pensen que és sucre i no hi ha forma de fer-los entendre quina mena d'aliment és. Bé, és igual, quan s'ho mengin ja ho descobriran.

El Karim li fa mil i una bromes al meu fill petit i li demana que quan torni a casa li escrigui una carta amb un dibuix fet per ell i una fotografia de les que avui hem tirat .

Quan marxem i ens fem una abraçada, el meu marit posa dissimuladament alguns francs francesos a la butxaca del Hassan. No els accepta de cap manera. Quasi bé s'ha ofès. Ens han donat de tot privant-se del que tenien per a ells però ens diu que ens ha convidat perquè som "amics" i ell ha estat molt feliç de tenir-nos i compartir-ho amb nosaltres !D'aquesta forma tan emotiva ens acomiadem i ens separem.


5.7 Buscant un pas entre les muntanyes
Els perdem de vista i tornem a estar sols en aquesta immensitat groga. Ens sentim emocionats. En aquella cabana s'hi ha quedat una part de nosaltres i ens sentim conmoguts per la bondat d'aquests homes, per la seva generositat, per l'hospitalitat i per la seva amistat.

De moment hem de desfer un tros del camí que hem fet aquest matí, justament fins on ens hem creuat amb una caravana de camells conduïda per un nen no pas més gran que els meus fills. Ha estat curiós perquè quan ens hem posat a fer fotografies i a parlar amb ell, un camell ha començat a fer pipí. Fins aquí podria ser una situació ben normal, però en qüestió de segons s'hi han posat tots.

El pastor ens ha explicat que aquestes bèsties només senten la necessitat un cop al dia i aquesta acció se'ls encomana igual que a nosaltres els badalls

Com que ja hem arribat al punt clau que ens han indicat canviarem de direcció. Intentem recordar totes les referències que ens han donat perquè no ens podem permetre ni una equivocació.

Trobar el pas entre les dunes i les muntanyes ha estat molt emocionant. Semblava impossible que hi hagués algun punt practicable. Hem estat conduint de cara a les muntanyes molta estona i donava la sensació que arribaríem a un cercle tancat o a una paret de pedra. Quan ja ens començàvem a plantejar la possibilitat d'acampar abans que no es fes fosc, ens hem trobat amb el que ens havien explicat: un tall estret que queda entre la roca i la sorra. El lloc és pres per un vent tan fort que crec que hi ha més sorra a l'aire que a terra. Sembla totalment irreal i ens sentim com transportats a un altre planeta.

Ens ha fet molta il·lusió trobar-ho tan fàcilment. Ens ha permès, després de fer uns quants quilòmetres i traspassar una serralada de dunes preciosa, anar a parar a la carretera que porta a Timimoun. Va vorejant l'Erg Occidental i de tant en tant, com aquell qui travessa un port de muntanya, anem creuant serralades de sorra.

Els nens i jo, contínuament fem aturar al meu marit per fer fotos a les magnífiques dunes. A ell també li va passar el mateix quan les va veure per primera vegada i ara li fa gràcia que ens passi a nosaltres. S'omple de paciència i aguanta santament el xàfec tota la tarda. En realitat està content ja que també hi havia la possibilitat que no ens agradés gens o bé que no ens adaptéssim a una situació tant diferent.

Com sempre el cel és serè, d'un blau molt intens, el sol apreta fort i més tard, a l'hora de la posta - aproximadament les sis de la tarda- ens deixa a tots encantats. Es fa fosc ràpidament, i després, com si no n'hi hagués prou, quan ja és tot negre, el cel es torna vermell, d'un vermell intens durant aproximadament una hora. És preciós l'efecte de les siluetes de les palmeres dels oasis a contraclaror. És senzillament una delícia! Tot seguit arriba la més absoluta foscor només endolcida per la lluna i els estels. Viatjar al capvespre, ens ha permès gaudir d'aquests canvis i conèixer la bellesa de cada moment.

Quan menys ho esperàvem, de la foscor han sortit tres homes que s'han precipitat al mig de la carretera per fer auto- stop. S'han llençat sota les rodes del cotxe tan de cop, que a hores d'ara, encara no sabem d'on han sortit. Entre que no hi contàvem, entre la foscor i la solitud del lloc...ens hem endut un gran ensurt. Sap greu pensar que potser venen de treballar de molt lluny i han d'anar cap al seu poble caminant bastants quilòmetres, malgrat tot no ens hem parat.

El Hassan ens ha comentat aquest matí que no ens fiéssim de ningú i que si volem un consell d'amic no anem cap a Tamanrasset perquè els tuareg estan revolucionats. També ens ha dit que, pel fet d'anar sols, hem de vigilar molt i sobretot, que si ens surt algú al mig del desert ni se'ns acudeixi parar sinó tot al contrari, accelerar per evitar el que pogués passar. Això és exactament el que hem fet, ja que ens ho ha dit tan seriosament que ens ha posat la por al cos. Pensàvem anar fins a l'Hoggar però potser ens ho haurem de repensar i deixar-ho per una altra vegada. Per sobre de tot ens ho volem passar bé, no ens agradaria tenir una mala experiència i menys anant amb nens!














5.8 La problemàtica dels tuareg

Els Tuareg són un poble que per tradició han portat una vida nòmada i han estat feliços així. El cel i les estrelles han estat la seva teulada i la immensitat del desert la seva llar. Mai han sabut ni s'han preocupat de fronteres sinó de llocs amb bones pastures pels seus ramats i amb bones condicions per les seves famílies. Des que el Sàhara va ser distribuït traçant línies sobre un mapa en algun despatx de l'època colonial, aquesta gent va quedar dividida pertanyent a Algèria, Malí, Níger, Mauritània i Libia.

Ens ha explicat el Hassan que a Algèria no tenen cap problema perquè les races dels que hi viuen estan tan barrejades que conviuen pacíficament i es respecten mútuament. Jo que sempre havia associat els esclaus amb Amèrica, he descobert a través d'aquest noi que a l'Àfrica també van fer servir a la gent de raça negra com a esclaus. Els habitants del nord organitzaven caravanes de camells cap al sud carregades d'or, sal i riqueses i allà les canviaven per homes negres. A aquests els feien fer les tasques més dures, com per exemple construir les canalitzacions - foggaras*- fetes als oasis per portar aigua als horts. Molts hi van morir fent galeries subterrànies sota la sorra.

Quan van abolir l'esclavitud, a Algèria aquests esclaus s'hi van poder establir, treballar i guanyar-se més o menys la vida. Alguns es van casar amb berbers del nord. La població és ben heterogènia però conviu bé.

En canvi, als països del sud, els tuareg representen una minoria entre una majoria de raça negra. Els governs respectius han intentat - sense èxit- canviar els seus hàbits i aconseguir l'objectiu principal: fer-ne persones sedentàries. S'han realitzat alguns programes socials com ara donar-los una casa però resultava ser un espai massa petit per qui està acostumat a viure en l'infinit. El primer que feien era treure els vidres perquè es sentien ofegats, després tocava a les portes i finalment acabaven marxant-ne perquè no ho podien resistir.

Degut a que no són mai al mateix lloc i a que sovint canvien de país sense ni saber-ho -encara que tampoc els importa massa- els governs es veuen amb la impossibilitat de portar un cens al dia. Per tots aquests motius i -sempre segons les explicacions del Hassan-, són perseguits i sotmesos a una exterminació. Aquests fets ja han estat viscuts per aquest poble en altres èpoques i ningú no se n'ha assabentat. Per això volen atreure l'interès internacional, ocupen terres frontereres d'Algèria, assalten als viatgers que troben i els roben tot el que els pot fer servei.

La setmana passada -continua explicant el Hassan- fins i tot havien trobat un turista francès degollat. Els nadius estan molt preocupats perquè es consideren un poble hospitalari que sempre s'ha portat bé amb els visitants. Tenen por que aquests incidents espantin als estrangers perquè el seu és un país pobre i els podria perjudicar molt si la gent deixés de venir.


5.9 Timimoun
Hem arribat a Timimoun ja de nit, la nit de Nadal. Timimoun té un gran palmerar, el seu nom significa: "oasi roig". Es deu a les construccions que té d'aquest color, totes a l'estil sudanès.

Ens dirigim directament al càmping i allà ens trobem els nostres coneguts. Ja és casualitat! Tan lluny de casa... fa il·lusió. Sabíem que també feien un viatge per l'estil del nostre però havien marxat uns dies abans i no pensàvem pas que fos fàcil trobar-nos.

Aquest càmping és molt petit, com de joguina, sembla el pati d'una casa, és bonic i ple de palmeres. Ens instal·lem, organitzem els estris i ens donem el gust de rentar-nos un xic.

Hi ha uns quants wàters dels que jo anomeno "de punteria" ,o sigui un forat a terra i també es pot tibar la cadena. En aquest indret és un gran luxe! També hi ha un lavabo a l'aire lliure amb una aixeta espatllada, que et fa acabar fent servir el safareig del costat, i algunes dutxes dins les que em sento incapaç de posar-m'hi.

Aquest nit, els nostres amics tenien planejat anar a sopar a l'hotel del poble perquè han organitzat un "sopar de Nadal" amb música inclosa i ens suggereixen que anem amb ells. Naturalment diem que sí perquè el que ens ve de gust és estar junts i parlar .Anem plegats a l'hotel i intercanviem mil explicacions i aventures pel camí.


5.10 Problemes amb l'emissora
Quan els comentem que hem intentat parlar amb ells a través de l'emissora, ens assabentem d'una cosa ben curiosa: no en porten! Això sí que és bo! Ja ho podíem anar provant!

Ens comenten que per arribar fins aquí, van fer una ruta diferent de la nostra. Van embarcar a Alacant i van desembarcar a Oràn ja en terres d'Algèria en comptes de travessar l'estret d'Almeria a Melilla, o sigui que es van estalviar de passar pel Marroc. En creuar la frontera, portaven les emissores instal·lades als cotxes.

Els agents de la duana els van sorprendre, dient que estaven en època d'eleccions i no volien emissores ja que eren unes eines que es podien utilitzar per ajudar o avisar a revolucionaris, i que el seu era un país molt gran amb molta població nòmada cap el sud impossible de controlar. Per tant, sentint-ho molt, els les havien de requisar amb el compromís que els les tornarien al sortir .

Ara sí que no entenem res. Nosaltres, just passar la frontera d'Oujda vàrem parar per instal·lar-la i l'hem portat posada tots els dies. És més, ens han aturat diferents controls de policia i cap vegada han fet esment de l'emissora. És possible que no se n'hagin adonat? Si l'antena és ben alta i es veu a venir de lluny!

Bé, és ben fàcil: la tornarem a treure i a amagar però a partir d'ara, cada cop que trobem un control patirem. Jo ja la llençaria ara mateix!


5.11 La revolució dels tuareg: ja tornarem!
Els nostres amics, tot anant cap a l'hotel a sopar, també ens comenten que els mateixos guàrdies de la frontera, els van avisar que sobretot no anessin cap a Tamanrasset perquè estaven tenint molts problemes amb els tuareg.

Ui! ui! això lliga molt amb el què ens ha explicat avui el Hassan. Després de donar-hi moltes voltes - perquè costa renunciar a una part del viatge- hem decidit que els farem cas, no fos que tinguéssim un disgust. Qui sap, potser serà l'excusa per tornar en una altra ocasió. Anar al Tassili* era una de les fites que ens havíem marcat, i com que és preciós, ja ho crec que tornarem !

Jo, des de la primera nit que vàrem acampar, amb aquella sortida de lluna que em va arribar a l'ànima, tinc la sensació que tornaré moltes vegades. No penso que vull tornar sinó que en sento interiorment la necessitat.

Diuen que aquest continent provoca impressions fortes, que tant poden ser d'odi com d'enamorament, però el que és segur és que mai et deixa igual o indiferent, et marca profundament. O bé tot t'ho agafes pel cantó negatiu, dolent, lleig o incòmode i quan arribes a casa creus que mai més repetiràs una experiència semblant, o t'arriba tan endins que t'encisa i no ho pots pas oblidar. Per expressar aquest sentiment diuen que: "L'Àfrica t'ha atrapat", i és el que m'ha passat a mi, que l'Àfrica m'ha atrapat i jo ja me'n vaig adonar la primera nit!

Al meu marit li va passar exactament el mateix ara fa dos anys. Quan va ser aquí en aquestes mateixes dates, jo vaig haver de passar-les a casa amb els nens. Que llarg que es va fer! Cada dia esperàvem que es fes de nit perquè a les nou en punt havíem quedat amb ell que miraríem els estels. Aquest era un costum que feien servir els indis per sentir-se junts quan estaven a molta distància i que nosaltres vàrem decidir de provar.

Els nens i jo sortíem a la terrassa de casa i ens assèiem en un pedrís. No parlàvem, sols miràvem l'estel que lluïa més i ens hi concentràvem pensant en qui es suposava que estava fent el mateix en una altra part del món. La veritat és que funcionava. Encara que fos psicològicament, ens sentíem units per uns instant. Només hi havia un problema... al desert cada nit s'hi veuen estels, en canvi a Terrassa... uns dies plovia, uns altres estava núvol, circumstàncies que no ens permetien observar el cel i ens obligaven a esperar fins la propera nit deixant-nos un gran buit al cor.

Quan el meu marit va tornar a casa, no es cansava de repetir que el desert era preciós i que hi volia tornar. A mi em feia una mica de malícia, senzillament no ho entenia! Jo pensava: - En comptes d'estar content d'haver fet el viatge, sols pensa en tornar a marxar! Ara, amb coneixement de causa, entenc perfectament el que li passava: també a ell el desert l'havia atrapat!

Val a dir que als nostres fills els ha passat quelcom semblant. El més gran - que en un principi no volia venir- no para d'exclamar el que s'hauria perdut i el petit està molt content.

Entrem a l'hotel. Encara és més luxós i monumental que el de Benni-Abbés i a dins està ple de catifes, tapissos i sillons per tot arreu. El menjador ja està preparat amb unes taules guarnides amb espelmes, flors i els llums apagats. Sembla perfecte, però...una música eixordadora ho espatlla tot. Realment no es pot aguantar. Crec que si tots haguéssim fet el que pensàvem, hauríem donat mitja volta i enfilat cap al càmping.

Ens hem assegut i notem que fins i tot estem de mal humor perquè no ens podem dir res ni amb el del costat.

La música és interpretada en directe per un grup d'aquí. Per les dimensions del menjador no seria necessari ni un micròfon, però per a ells és molt important, pertanyen a una nova corrent que fusiona la música tradicional amb l'electrònica.(en diuen Rai*). Tenen un muntatge de cables com per fer un concert a l'aire lliure. El so resultant és tan demencial que molesta fins i tot a una amant de la música com jo.

El noi de la bateria s'esvera tocant, un altre fa sonar una pandereta farcida de plaquetes i a voltes, pica un pandero de grans dimensions com si l'hagués de petar. Tot plegat produeix un so brut i estrepitós que serveix de base a un parell de guitarres electrificades, a un teclat electrònic i a un cantant que força molt la gola i utilitza un micròfon massa potent.

En algun moment penso que passaré de tothom i marxaré, però no ho arribo a fer! Just després de sopar anem cap al càmping tot xerrant i els homes que ens trobem pel carrer, queden molt parats de veure una dona sola entre tants homes a aquestes hores.

Als nostres amics, un cop arribats al càmping, els entra la vena de la nit de Nadal i es queden celebrant-ho amb cava i cantant nadales però nosaltres ho deixem per un altre any i de seguida ens posem a dormir.

Avui sí que és tot un luxe això de dormir! Per fi hem parat les dues tendes i podrem descansar ben amples...quin gust! Ja dins del sac tinc els ulls tancats i m'agradaria dormir però el meu cap s'entretén pensant en les quatre nits que portem fora de casa: les dues primeres les vàrem passar conduint, la tercera ens vàrem estirar apretats en una sola tenda, la següent, congelats a l'habitació d'un hotel, i avui ja ens hem aposentat bé. Ni tan sols notarem que el terra és dur o que hi ha alguna pedra, simplement el fet de reposar serà un plaer i dormirem d'una tirada fins el matí.

6- Dia 25 de desembre

6.1 Nadal
Avui és Nadal però aqui és un dia com un altre. Quan jo era petita, aquestes festes m'agradaven molt i tot el que es feia era una mena de cerimònia. Cada moment tenia la seva representació: anar a la missa del gall, felicitar-se per desitjar-se pau, escriure postals a les amistats, menjar neules i torrons, fer el pessebre...

A mida que m'he fet gran, aquestes festes han perdut el significat per a mi. No entenc perquè hem d'enviar postals i felicitacions quan s'acosta el dia d'avui. No veig perquè en un dia concret tothom ha de ser bo, feliç...Jo penso que la vida és un dia darrera de l'altre i que és en les petites coses quotidianes que hem d'anar demostrant la pau i l'estimació als altres.

És com si al fer-me gran hagués descobert amb decepció que aquests dies no són el que m'havien dit i haguessin perdut la màgia que els envoltaven. Puc dir que fins i tot em deprimeixen una mica. Em sento ficada dins un remolí que no puc controlar i tot va sol: la col·locació dels llums als carrers, els aparadors, les nadales pels altaveus, els anuncis consumistes...

Aquest any m'he sentit alliberada de tot això. És força curiós que aquesta reflexió l'hagi fet l'únic any que tan lluny de casa no he celebrat Nadal. Crec que me n'he fet conscient precisament al sentir-me alleugerida del seu pes, vull dir del pes d'uns fets que es van succeint any rera any, carregats d'interessos, disfressats de bones paraules i de bons desitjos, i que no pots esquivar perquè són presents en tot ambient de la nostra societat.

Només em sap greu per la família, pels avis. Ells segur que ens troben a faltar molt i no han pogut entendre que marxem en aquests dies tan assenyalats. Per contrarestar una mica la situació, avui, vint-i-cinc de desembre, dia de Nadal, procurarem telefonar-los

-encara que des d'on som costa molt- per poder parlar amb ells i donar-los un xic de satisfacció.

És d'hora, tot just m'acabo de despertar i per ser que fa poc que he obert els ulls trobo que estic molt filosòfica. Crec el cap per la porta de la tenda i veig un munt d'ocells que es passegen i s'apropen. Els observo una estona i em semblen extremadament confiats. No s'enretiren gens ni s'espanten quan em bellugo.

Els companys de Terrassa ho apleguen tot perquè avui ja se'n van. Els acomiadem i després de desitjar-los sort en la seva ruta, ens aconsellen que tinguem prou cap, que no ens compliquem la vida corrent riscos innecessaris, que recordem que viatgem sols i que siguem prudents. És molt possible que ens tornem a trobar d'aquí uns dies a Ghardaia.

Ens llevem i esmorzem ràpidament perquè avui anem a fer una volta amb un guia. Els nostres amics la van fer ahir i ens l'han recomanat molt. Anirem a la Sebka*.

Ens sentim una mica estranys perquè sempre hem anat pel nostre compte amb l'única guia dels mapes que portem a sobre però el nostre guia ja és aquí. És un noi que treballa al càmping. Per la seva aparença ens impressiona una mica perquè porta una roba força estripada i unes sabates que li surten els dits dels peus - fet bastant habitual en aquest país -. No li queda cap dent de color blanc - també com la majoria de la gent d'aquí -, té unes faccions molt bastes i un aspecte desmanegat.Com molt bé diu el tòpic, les aparences enganyen. El noi és molt pacient, amable i simpàtic, i ens acompanya tot el dia a aquells llocs que creu que ens agradaran.

Està del tot afònic i ens diu que és de la festa d'anit, d'anar a dormir tard, de beure i de fumar .Ens ho explica amb tota la satisfacció del món com si fos una heroïcitat.Com que algunes lleis islàmiques de l'Alcorà són tan radicals, sobretot els joves volen fer justament el que tenen prohibit. El que més ens sobta és que se'n senten orgullosos i fer-ho significa "ser modern".


6.2 Una volta per la Sebtka
Sortim de Timimoun callats mirant per la finestra i de moment ningú sap què dir. Pel camí trobem una caravana de camells i parem a veure'ls. Cadascun d'ells porta un carregament important de drinn*(una espècie de matolls secs), i ens explica el caravaner que cada camell menja del que porta el del seu davant i que això és bàsic per la seva subsistència durant el viatge.

Seguim el nostre itinerari i parem en un lloc des d'on es pot admirar tota la Sebka. Es tracta del que havia sigut el llac Lybia. Un immens llac salat que ara és ben sec. És la regió més deprimida que queda entre l'Atles Saharià i la hammada del Tademait. Als nostres peus i fins on es perd la vista, hi ha una fondalada que és el que havia estat anys enrere el fons del llac. És molt gran i a dins s'hi veu sorra molt fina i alguns punts verds a diferents nivells que són oasis, record testimonial de com el llac es va anar dessecant al llarg del temps.

És d'hora i la claror que hi ha dona a aquest indret una lluminositat especial. La sorra es veu daurada amb formes ondulades i s'apila cap a les vores. Si no fos pel color podria semblar un mantell de neu pols caiguda aquesta matinada.

La visió d'aquesta panoràmica és magnífica. Ens dona la sensació d'estar veient una cosa preparada i feta a mida per agradar. Fem fotografies i continuem amb cotxe per la sorra fins a un poblet enganxat a unes roques - que ha estat construït aprofitant la mateixa terra- de manera que queda totalment camuflat en el paisatge. Sota les roques hi ha una cova natural molt grossa i fonda de la qual estan molt cofois. El seu interès està en que quan a l'exterior hi fa fred a dins hi fa calor, i al contrari. El nostre acompanyant ens explica que a l'estiu quan el termòmetre puja una bestiesa de graus, hi van a fer la migdiada .








6.3 Aprofitament de l'aigua:les "foggara"
Seguim un camí de sorra que ens porta fins un poblat que hi ha en un petit oasi proper. Aquí deixem el cotxe i caminem bastant. Al davant tenim unes palmeres altíssimes que fan ombra a sobre uns horts verds, molt ben treballats d'on treuen tomàquets, pastanagues, enciams, i arbres fruiters, sobretot llimones i mandarines. Al fons hi ha unes roques i una munió de cases enganxades a elles que no es distingeixen fins que hi arribes.

De lluny veig venir una dona berber. Els seus vestits de mil colors em tenen el cor robat, i espontàniament li tiro una fotografia. Tan bon punt ho he fet, la dona es rebolca per terra, cridant i donant cops de puny i puntades de peu a la sorra.

En un principi m'espanto. No recordava que això de ser el punt de mira dels fotògrafs no els agrada, però de debò que la reacció ha estat desmesurada. Li demano al noi que ens acompanya el perquè d'aquesta actitud i em diu que són antigues supersticions: pensen que la camera se'ls emporta l'ànima.

Passant per uns carrerons molt estrets d'aquest poble, veig a la mainada reunida dins el pati d'una casa. Estan tots asseguts a terra i en silenci com si escoltessin alguna cosa força important. El guia m'explica que aquests dies els nens ja fan vacances de l'escola però segueixen anant diàriament a rebre l'ensenyament de l'Alcorà. Des de ben petitets hi van cada dia! Li pregunto si ell també hi ha d'anar i no aconsegueixo una resposta clara, encara que fa un gest que em fa suposar que no li agrada gaire.

Les cases d'aquests pobles són molt diferents de les nostres. En la nostra cultura, els pobles tenen cases amb portes i finestres que ens donen una sensació acollidora; en canvi aquí veus unes cases quadrades, petites, baixetes, sovint separades de les altres i amb el sostre del tot pla, fetes de totxanes de sorra cuites al sol i col·locades de forma irregular. Sembla que no estiguin acabades o bé que hagin de caure d'un moment a l'altre. No hi ha cap finestra exterior. Per una porta petita i estreta s'accedeix a un pati, i és en aquest pati on donen totes les finestres de les habitacions.

Això té una explicació lògica. Les parets exteriors són llises i sense obertures per evitar que la sorra, que ho envolta tot, moguda pel vent es pugui filtrar per portes, finestres i escletxes. És una forma de construir pràctica i adaptada al medi i una estratègia per a protegir-se. Comprenc que és natural i necessari que es faci d'aquesta manera però també és cert que aquests pobles, en un primer moment, et semblen hostils i desordenats.

Quan hem passat per davant del pati on hi havia la canalla rebent les lliçons de l'Alcorà, com que hi havia la porta entreoberta, he fet l'acció de treure-hi el cap per mirar. Potser és deformació professional perquè jo sóc mestra, però m'ha fet molta gràcia poder veure com els ho ensenyaven. El meu marit, que caminava al meu darrera i ja s'havia imaginat la meva reacció, m'ha estirat del jersei i m'ha dit :- Ni se t'acudeixi! Que no veus que s'ho poden prendre com una manca de respecte? Penso que té raó i passo de llarg mentre sento els nens recitant i repetint unes cantarelles que sonen sempre igual a la meva oïda.

Ja a la sortida del poble trobem les foggara que busquem. Són conduccions d'aigua que discorren a través del desert per transportar-la fins als oasis. D'aigua - ens explica- en contra del que es pugui pensar n'hi ha molta, però és al subsòl. La feina és canalitzar-la, fer-la sortir a la superfície i dur-la fins on sigui necessària, de vegades pot ser a quilòmetres de distància. Algunes d'aquestes conduccions construïdes per esclaus daten de l'època dels romans.

Ara, a anys llum d'aquells temps, ens ho mirem i ho trobem gairebé inexplicable de tan complicat. Ens diu el guia que els enginyers d'una universitat ho han volgut estudiar i s'han tornat bojos per entendre-ho. On arriba l'aigua, a l'oasi, hi ha tot un sistema per distribuir-la equitativament. El líquid va passant per uns conductes fets de sorra humida, premsada i assecada pel sol, que van a parar als horts. En un lloc concret, hi ha una mena de repartidors per a cada família, de manera que a cadascuna li arriba l'aigua proporcionalment a la terra que cultiva. Qui té molta terra, té molta aigua perquè ha de regar més, i al contrari.

Ens estem una estona mirant com es distribueix l'aigua perquè és curiosíssim. Es podria comparar amb els nostres encreuaments de nusos d'autopistes i carreteres, incloent-hi els ponts a diferents nivells. Podria ser una imatge semblant però en miniatura i amb canals d'aigua en comptes de carreteres.


6.4 El poble de les dones i els nens
Ens en anem cap a un altre poble de la Sebka del que no conservo el seu nom però del que en guardo bons records.

Curiosament no veiem homes - potser estan treballant- però sí moltes dones i mainada. Segurament és el lloc on veiem més pobresa. Quatre cases, quatre palmeres i... molts nens. No sé d'on surten però des que algú ens ha vist, no paren de venir -fins i tot de bastant lluny-. Van bastant mal vestits i se'ls veu necessitats de tot. Això sí, juguen, fan molt de xivarri i si jutgem per la seva cara, semblen la mar de feliços.

Ens fiquem dins l'oasi -que és molt petit- i tinc la visió d'una estampa preciosa que no m'atreveixo a fotografiar degut a l'experiència anterior. Sota les palmeres exuberants i d'un verd intens, hi ha una bassa d'aigua clara que fan servir de safareig. Avui deu ser dia de bugada i unes quantes dones berbers amb els seus vestits de mil colors -això sol ja és bonic de veure- estant rentant.

La seva pell fosca - curtida pel sol- contrasta exageradament amb els ulls, les dents, que deixen veure els seus somriures d'orella a orella, i amb el mocador blanc que porten al cap.

En un cantó hi ha una escampada de palanganes de porcellana amb piles de roba per rentar i a sobre de les pedres, manyocs molt ben fets tots iguals i arrodonits, de robes ja rentades i escorregudes, de colors diferents que s'emmirallen a l'aigua. Tot plegat, les dones, les robes, els colors, la verdor de les palmeres i l'aigua tan neta, formen una imatge que els meus ulls es complauen en mirar.

He estat molt temptada de preguntar si els podia fer una fotografia, però m'ho he tret del cap. Les dones em saluden dolçament - sempre somrient- i jo, també procuro ser amable.

Més amunt, asseguda a terra a ple sol, hi ha una dona jove donant de mamar a un nadó. Em sento captivada per totes aquestes situacions tan tendres i boniques. La noia em mira i em somriu. Els somriures d'aquestes dones són transparents i nobles, oberts, irresistibles, no ens diem res però amb la mirada ens arribem a l'ànima.

Quan ja tornem cap al cotxe fa aparició de nou la canalla. Les nenes ens volen vendre unes gerres de fang sense coure. Són rústiques, boniques i no n'hi ha cap d'igual. Estan guarnides amb dibuixos geomètrics gravats i el més curiós de tot és que tenen la base arrodonida i no s'aguanten dretes .Les fan elles mateixes i és una forma d'obtenir uns ingressos per ajudar a casa seva.

Per marxar d'aquest poble situat en una fondalada, el cotxe té una mica de feina ja que la sorra és tova i s'enfonsa molt. El guia ha vist un amic seu per la finestra i ens demana si hi pot parlar una estona. Mentre, ens esperem dins del cotxe, comencen a venir molts nens corrent per tots cantons i ens envolten completament. Criden, piquen els vidres, demanen que els hi donem roba o qualsevol altra cosa...i ens sentim horriblement malament.

Tota la roba la vàrem donar a Taghit! Trenca el cor veure aquests nens que realment necessiten de tot però és una situació tant desbordant per a nosaltres que ens sentim impotents i no hi podem fer res.

Volem marxar i no sabem com fer-ho perquè no hi ha manera que s'enretirin del cotxe i tenim por de fer-los mal. Els meus fills estan molt afectats i nosaltres també. És impossible que el món funcioni d'aquesta forma. No pot ser que hi hagi pobles amb unes necessitats tan bàsiques sense resoldre mentre a d'altres sobri de tot i no es valori res.

Engeguem el motor i poc a poc provem d'avançar amb l'esperança que amb el soroll es vagin separant. De mica en mica ho fan però alguns continuen corrent una estona al darrera i als costats del cotxe


6.5 Navegant per la sorra


Ara sí que ja estem ben bé a dins la Sebka. En alguns moments em pregunto si el cotxe podrà passar perquè va deixant unes roderes fondíssimes a la sorra tova.

Travessem un palmerar bastant gran i el meu marit va seguint les instruccions que li dicta el nostre acompanyant que a hores d'ara, ja xerra pels descosits explicant-nos tot el que li sembla més interessant.

Sembla que fem slalom entremig de les palmeres. El cotxe es pot dir que navega - i no corre- o almenys aquesta és la sensació que dona. El sol cau a plom i la sorra es veu daurada. És com si anéssim passant per un laberint fet amb palmeres. El vehicle s'enfonsa fins al punt que sembla que s'hagi de parar d'un moment a l'altre i interiorment em preparo per si es queda embarrancat...però no, aguanta fins que sortim del palmerar. Aquest trajecte ha estat preciós, la claror del sol ens arribava filtrada per entre el fullatge i provocava una atmosfera molt especial.

En sortir d'aquí passem per uns estranys camps de sorra fosca. El guia ens diu que el que veiem es el fruit d'unes investigacions i consisteix en la preparació d'extensions de desert per poder-hi sembrar. En primer lloc, les inunden. D'aquesta manera l'aigua disol els minerals i els nutrients i quan s'asseca la sorra fa una capa dura. Llavors és el moment de passar-hi una màquina per remoure-ho tot i tornar a repetir l'operació tantes vegades com sigui necessari fins a obtenir un gruix suficient de sorra convertida en terra endurida i enriquida.

Quan aquesta feina està acabada, el desert ha guanyat grans trossos de sòl per conrear. Els únics problemes són el seu elevat cost econòmic, el gran esforç que representa, i que no es pot pas fer a tot arreu sinó que depèn de diversos factors. De totes maneres, per aquest país representa un gran progrés.

6.6 Els vells "ksards"
Canviem totalment de rumb i altra vegada, a través de sorra molt flonja, després de pujar i baixar algunes dunes, arribem a un indret ben diferent: una fortalesa en runes. El seu aspecte és imponent encara que per dins està bastant deteriorada. Pugem dalt de tot per contemplar una bona panoràmica i ens sorprenem perquè el que es pot admirar des d'aquest lloc és com un somni.

Aquesta sensació ja no és nova per a nosaltres, l'hem sentit en molts altres indrets des que vàrem arribar a aquest continent. La llum, les ombres i l'aire calent creen aquesta imatge d'irrealitat d'una manera increïblement natural. El que veus et deixa petrificat i no pots fer res més que mirar-ho. T'adones que ni respires perquè sembla que s'hagi de trencar l'encantament si ho fas. El silenci que ho envolta tot, i la soledat que hi ha tan profunda, també són factors que contribueixen a crear aquesta imatge de somni.

He experimentat que et deixa en un estat de calma total. Sento ja tan lluny els dies de nervis i de presses per arribar a la feina a l'hora...Sembla que faci tota una vida que som aquí i fins i tot he perdut la noció del temps que ha passat. Des que vaig posar els peus en aquest continent, he mirat el rellotge en comptades ocasions i ja ni recordo que el porto posat. El temps no compta, es fan les coses sense presses...simplement es fan

Al mirar aquest paisatge et sents ple de joia, immers en la tranquil·litat absoluta, i no voldries que aquesta sensació s'acabés mai.

Trobo especialment responsables d'aquesta felicitat al silenci, a la soledat i a la inexistència del temps mesurat, conceptes que em sembla impossible de trobar junts en la nostra vida habitual. Fent una comparació diríem que la nostra societat viu a l'antítesi, és a dir, en el "soroll", en la "multitud" i en les "presses".

Des de dalt d'aquesta fortalesa se'n veuen cinc més, totes iguals. Les van construir a les vores del llac, per defensar-se en alguna època de la seva història. M'agradaria per un instant fer parlar aquestes velles parets i que m'expliquessin mil i una anècdotes viscudes.

Cadascuna d'elles apareix flotant damunt d'un núvol de color groc ataronjat, i és el vent escultor i decorador, qui s'emporta la sorra d'aquí i l'apila allà. Sempre troba el lloc més adient per a deixar-la

En aquesta ocasió, la sorra està amuntegada al voltant de les seves parets exteriors fins a una bona alçada i com sempre, suaument arrodonida. De lluny semblen boires de color de sorra i que del bell mig n'emergissin les torres dels anomenats Ksards*.

Veiem sorra per tots costats fins a l'horitzó, i el seu color només és trencat per un petit oasi amb uns horts d'un color verd penetrant que tenen tota la força de la vida. Al seu voltant, aquests horts tenen dibuixat el senyal de la lluita dels homes que els treballen, homes que han de sobreviure en un medi que en un principi sembla hostil però que em meravello de veure com en dominen els elements.

Quan el vent bufa fort, porta sorra cap els horts i acabaria per colgar-los. Per evitar-ho, els envolten amb afredj*, unes tanques fetes de troncs de palmera secs i trenats. Amb el temps però, la sorra avança i hi va formant una duna a sobre. Quan ja és perillosa de tan alta, en fan una altra i l'empalmen a sobre la que ja està gairebé sepultada. D'aquesta manera protegeixen els horts per poder obtenir verdures fresques.














6.7 Buscant roses de sorra
Després dels vells ksards, el nostre amic ens porta allà on ens feia tanta il·lusió: a buscar roses del desert.

És el punt del migdia i el sol és fort. Ningú diria que avui és el dia de Nadal en ple mes de desembre ja que fa una calor exagerada. Ens aturem al mig d'un camp de sorra i és tan tou que el cotxe s'enfonsa fins a mitja roda. Hi ha tres nois que estan treballant buscant roses per a vendre-les. Són aquí des del matí i n'han trobat de molt curioses. Han obert un forat a terra tan gros que hi cabríem nosaltres i com que estan descansant, permeten als nens de ficar-s'hi i els hi deixen unes pales per cavar que, ben mirat, són més grosses que ells.

Tot el terra fins on allarga vista és ple de roses, el que passa és que no són gaire maques. Quan remenes per sota la sorra és emocionant perquè vas de sorpresa en sorpresa i en trobes de totes mides i formes, més o menys maques i més o menys cristal·litzades.

Els nens s'engresquen buscant però el meu marit i jo no ens quedem pas curts! Comencem fent un foradet aquí i un foradet allà, i acabem tan apassionats que passem molta estona i gastem moltes energies per desenterrar una rosa grandiosa. Ens cal treure tanta sorra per deixar-la al descobert que necessitem reforços i acabem tots quatre treballant en el forat. Quan ja la podem treure a la superfície se'ns trenca en dos trossos! També n'hem recollit d'altres més petites que ens emportarem de record.

El meu marit i els nens s'asseuen a parlar amb els nois que hem trobat i aquests, els demanen si tenen aigua i alguna cosa per menjar. Treuen el menjar i proposen compartir-lo. S'enamoren de seguida de la tonyina i també els ha agradat molt el pa de figues i la fruita seca.

Jo, que m'havia allunyat i no m'havia adonat de res, he tornat, i m'he assegut a dinar, quin gran problema! No se m'havia acudit que amb aquesta acció els podria molestar. Tot ha estat seure a menjar al seu costat i notar enrenou, esverament, parlar fort entre ells, riallades, mirades estranyes...Quan he entès el que passava, m'he sentit tan incòmode que tot i que no sabia què fer ni com actuar els podia comprendre.

En aquest país, quan les dones es casen ja no poden fer una vida social al costat dels homes, han d'anar totalment cobertes i fan la seva vida una mica a part. En canvi jo, arribo amb pantalons, amb les mànigues arremangades perquè fa calor, m'assec al seu costat i em poso a parlar amb ells, els ofereixo aliments dels que jo també menjo...Si ho analitzo fredament, penso que potser sí que la situació que he creat - sense ni adonar-me'n- ha estat massa forta per a ells. Quan ha arribat a un punt que ja m'ha semblat massa tens, m'he aixecat sense ganes - perquè ja estic cansada- i he marxat una altra vegada a buscar roses ben lluny.

Una mica més tard, ens acomiadem tots, i prenem el rumb cap a Timimoun, l'oasi roig, i tornem al càmping.









6.8 La il.lusió dels joves per una beguda de cola
Expressem al nostre guia que estem contents, que la Sebka ens ha agradat molt i li paguem el preu que ja havíem acordat en francs francesos. Aquest detall el fa molt feliç ja que per poder obtenir permís per viatjar i sortir del país es necessita obligatòriament presentar un nombre estipulat de divises i, paradoxalment, en cap banc les canvien.

Ara que ja ens té força confiança, dissimuladament perquè ningú el senti ens demana si li podríem regalar una llauna de cola - una de les aspiracions de qualsevol jove d'aquest país- i continua jugant amb el meu fill petit com ja comença a ser habitual amb totes les persones que coneixem.

Nosaltres descansem de la sortida d'avui, i tranquil·lament ens dediquem a mirar les roses que hem trobat i a protegir-les embolicant-les amb papers perquè no es trenquin. Ens agradaria que arribessin senceres a casa però no sé si serà possible donat que les d'aquesta regió tenen poc guix i són molt fràgils.

En aquest càmping hi treballen dos joves més que fa molta estona que ens miren, des que acomiadàvem al guia i li donàvem la llauna de beguda. Es veu que ja no podien resistir més la temptació, s'han acostat al meu marit i li han dit en castellà: -"Es posible que yo tenga una como esto"? senyalant una llauna de l’apreciat líquid que hi havia dins el cotxe!

Els n'hem donat una i quasi bé ens fan reverències. Fins i tot es posen molt nerviosos pel fet de tenir-la a les mans i obrir-la. Se la beuen àvidament davant nostre mentre ens comencen a parlar de política i del govern del seu país. Es queixen de viure en un lloc tan tancat. Ara estan en època d'eleccions, i com que s'ha presentat el FIS temen que pugui guanyar. La victòria d'aquest partit fonamentalista representaria un gran retrocés per el desenvolupament d'Algèria. Són joves i es troben lligats a un sistema massa rígid. Els agradaria sentir-se més lliures i viure com nosaltres. Un d'aquest noi sap una mica de castellà i ens comenta que una vegada va estar a Barcelona, que hi té amics i que li va agradar molt.


6.9 Un viatge frustrat
Veiem arribar al càmping uns nois de Canàries amb dos cotxes, un Land-Rover i una espècie de camió que s'ha avariat. Estan desesperats perquè just acaben de començar el viatge que han estat preparant durant un any, i ara que ja són aquí els falla la locomoció.

En aquest lloc no es poden fer bromes perquè es depèn totalment del vehicle per salvar les distàncies tan grans que hi ha d'un emplaçament a l'altre. A més, no se'ls ha espatllat pas ara, sinó que ja fa dies que passen un calvari de mecànic en mecànic i molt lluny d'arreglar el problema amb cada reparació han anat empitjorant. A hores d'ara ja han de pensar seriosament quina opció han d'escollir. Tots saben que és abandonar però és tan dur...i tan difícil!

Es passen tot el temps ficats dins el motor tacats de greix fins els ulls, i fins i tot el meu marit prova d'ajudar-los. El matí següent el pensen portar a un mecànic que han trobat amb l'esperança que faci més aviat un miracle que una reparació. Si aquesta vegada no resulta tornaran enrera.

Nosaltres, avui acabem de passar la tarda passejant pel poble. El nom d'oasi roig el té guanyat a pols. S'hi observa una marcada influència sudanesa. Aquest poble bo i sent petit, té aires de ciutat. Per entrar s'ha de passar per sota d'una gran arcada que li dona un estil monumental. Diuen els d'aquí, que per Timimoun, no s'hi passa, sinó que un s'hi queda!

Em continuen cridant l'atenció les botigues. Semblen haver-se aturat com a mínim quaranta o cinquanta anys enrere i em fan gràcia sobretot els aparadors. A dins no hi ha gran cosa, sols allò més necessari, una petita habitació amb un taulell i al darrere alguns prestatges - no gaires- bastant buits.

Entrem en una botiga d'artesania on ens agrada tot. Els meus fills s'emocionen amb la majoria de coses que veuen. Acabem fent un pacte amb ells i decidim que els donarem uns quants dinars* perquè es puguin comprar un record, amb la condició que cadascú se'ls organitzarà.

A partir d'aquest moment comença per a ells una gran feina que els tindrà ocupats moltes estones. Quan hi ha alguna cosa que els agrada, han de preguntar el preu en dinars, contar-ho en pessetes i pensar si els hi convé, si tenen prou diners...També han de pensar que anirem a altres llocs on també els pot agradar alguna cosa i si s'ho gasten ja no tindran res més.

Nosaltres considerem que és la forma que entenguin que tot no es pot tenir. És una manera de fer-los madurar, d'aprendre que no es pot tenir tot el que t'agrada i una forma també d'entendre, el perquè a vegades se'ls diu "no" .

6.10 Un país amb poca capacitat telefònica
A mitja tarda intentem telefonar als avis. Ens toca fer camins i caminets a l'hotel i no hi ha manera d'agafar línia .Decidim anar a sopar i provar-ho més tard. Al voltant de les vuit del vespre hi tornem. És l'hora que el sol s'ha post i el cel es torna vermell.Com que som a les afores del poble i davant tenim un palmerar, les siluetes retallades sobre el cel ens ofereixen un bon espectacle. Ens agrada tant que ens asseiem per assaborir-ho fins que es va enfosquint i queda el cel negre farcit d'estels que brillen intensament. Ens hem quedat glaçats però no ens sap gens de greu i retornem a l'hotel. Hi trobem molts europeus fent cua per trucar a casa però no hi ha manera. Cadascú ho prova una vegada i es torna a posar a la cua, sembla un joc. Acabem tots amics, xerrant animadament.

El problema és que sempre surt una operadora parlant en àrab, després ho repeteix en francès però tan de pressa que no l'entenem. Després de fer mil i una proves diferents i de consultar en diverses ocasions als encarregats de l'hotel, finalment ens fan cas i ho proven ells.

La dificultat es basa en que els nombres que hem de marcar per parlar amb els nostres països són excessius, les seves instal·lacions no els admeten i fem saltar les línies. Ens proposen que tornem a trucar eliminant-ne uns quants, i ens contesten al primer intent! És increïble, es pot sentir clar, net i fort com si fòsasim a prop, i fem als avis ben contents. En realitat ha estat un momentet de res però han estat molt satisfets de saber que estem bé i que ens agrada tot el que hem vist.


6.11 Te i sucre, elements amb significats ben diferents
Tornem al càmping on ens fem un te calent per treure'ns una mica el fred que hem agafat. Mentre el preparem es presenten els dos joves que hem conegut a la tarda i es posen a parlar amb nosaltres. Acabem convidant-los i accepten molt contents encara que diuen que en teoria són ells els que ens haurien d'haver convidat .

El te que els oferim és de bossa i com que mai no n'han vist, es queden estorats. Els sembla especial però el que els crida més l'atenció és el sucre de terròs. El paper amb dibuixos de colors els torna bojos! Es posen molt nerviosos, els costa desembolicar-lo i ens diuen que és la primera vegada que prenen te d'aquesta forma tan estranya.

Aquí el tema del sucre és tota una altra història ja que generalment fan servir un sucre fosc i aterrossat que trenquen a trossos d'un piló molt gran.


6.12 Gent amb gran capacitat d'aprendre
En acabar aquesta cerimònia del te, per entretenir-nos ens posem a jugar a un joc que els nens han portat de casa. És un aparell amb uns botons que sonen alhora que s'il·luminen, amb un color concret cadascun d'ells. La joguina comença fent sonar una sèrie de sons i es tracta que el jugador ho repeteixi igual. Si s'endevina, a la vegada següent s'hi afegeix un so més.

Aquest joc treballa l'oïda, l'atenció i la memòria i és necessari concentrar-se del tot. Ja de nit, quan els botons s'encenen es veuen molt bé. Aquests nois s'esveren de mala manera, els llums i la música els ha agradat molt, però no entenen com s'hi juga i s'atabalen massa.

Semblen nens petits a l'escola. S'hi apliquen de manera exagerada, amb una voluntat de ferro, i a mida d'anar-ho provant i d'equivocar-se, l'exercici comença a donar fruits. Ja ho han après! I aquest fet els provoca una alegria tan gran que no paren de riure i de fer soroll. Cada vegada criden més i a mi em fa vergonya perquè és tard i possiblement molestem a qui ja vulgui dormir.

La gent d'aquest país trobo que, en general, són molt receptius i tenen una gran capacitat d'aprenentatge. Per a ells és una necessitat.Com que els convé entendre's amb els viatgers que passen, tant per intentar canviar diners, com per fer de guies...et trobes que la majoria saben dir paraules en una pila d'idiomes. El més curiós és que ho han après al carrer, escoltant o intentant parlar amb gent de fora.

Com que ja s'ha fet molt tard i fa un fred que pela, pleguem de jugar per anar a dormir. Els nostres amics ens conviden a prendre te demà al vespre, però no serà possible perquè ja haurem marxat.


7- Dia 26: travessant el desert


7.1 De Timimoun a Adrar
Avui ens llevem molt d'hora i ho recollim tot per continuar el viatge. Encara ens estem rumiant si anem cap a Tamanrasset o no. Pensem que a lo millor la qüestió dels tuareg és una exageració i ara que ja som aquí tan a prop...! En aquest càmping hi ha uns francesos que diuen que ho portaven planejat i que hi aniran igualment. Ens ronda pel cap ajuntar-nos amb ells, d'aquesta manera ja no seríem un sol cotxe, però finalment ho desestimem i creiem que val més no exposar-nos, sobretot pels nens.

Marxem de Timimoun i a la sortida del poble veiem els de Canaries amb el seu camió en un mecànic. Els desitgem sort i anem a posar combustible en una estació de servei. Mentre hi som, vénen molts nens que quan marxem es pengen com micos per darrera del cotxe i pels costats. No baixen, tenim por que caiguin i parem un instant. S'espanten molt i surten disparats al mateix temps que sentim un soroll fort i sec a l'exterior però no li donem importància perquè no veiem res estrany.

Aquesta vegada també hem omplert de combustible els bidons que portem al sostre perquè avui ens endinsarem a la hammada del "Tademait" i els necessitarem.

Fem per carretera els dos cents quilòmetres que ens separen d'Adrar. Fa un vent de mil dimonis que no es pot aguantar al que se li ha de sumar la sorra que aixeca, arremolina, i es fica per tot arreu, fins i tot als llocs més inversemblants per tapats que puguin estar.

A Adrar parem per comprar pa. Se n'encarreguen els nostres fills i mentre els esperem se'ns acosten dos germans a mirar el cotxe i a dir-nos alguna cosa. El meu marit em fa adonar de les sabates que porta la nena. La veritat és que no sé perquè les porta perquè de sabata ja no n'hi queda. Li surten els dits i la meitat del peu per davant i dels mitjons sols li queda la part de la cama, la del peu és un gros forat.

Tenim unes sabates noves per estrenar que no van bé a ningú de nosaltres, i penso que li vindrien a la mida. Les agafo, les dono a la nena i no tinc ni temps de fer l'acció que el nen ja se m'ha tirat a sobre i me les ha pres. Amb gestos li faig entendre que qui té les sabates fetes malbé és ella. Em fa que sí, les hi dona i surten disparats cridant i ensenyant-les a la mare que estava a la finestra .Ens saluda amb un somrís.

Aquest poble és per a nosaltres el punt de partida per endinsar-nos al desert, deixarem la carretera i agafarem la pista per travessar el Tademait .

Em fa il·lusió però...en el fons, tinc un remolí a l'estómac. Mai he estat en un lloc tan extremadament solitari!

7.2 La plana del Tademait

Mentre estic absent pensant en aquestes coses, tothom diu que vol dinar perquè ja és hora. Baixo del cotxe i gairebé em moro de la impressió. Estem en una explanada immensa ja lluny del poble d'Adrar i no hi ha absolutament res. La meva sorpresa ve d'un gran cartell com als que a les nostres carreteres s'hi exhibeix publicitat. És immens, rectangular, pintat de color negre i al mig, com si es tractés d'una bandera de pirates, hi ha el dibuix d'un cap de mort i dues tíbies creuades, així com unes lletres en francès molt grosses que diuen: "Hammada del Tademait - Perill de mort".

La visió d'aquest cartell em descontrola. El meu marit em fa entendre que és normal que hi sigui ja que qui passi per aquí ha de saber a què s'exposa i ha d'anar preparat. No es tracta de cap exageració, però produeix un fort impacte.

Acabem dinant a dins del cotxe perquè el vent ens omple el menjar de sorra i tot passant pel costat de l'esmentat senyal, entrem a la plana. Es tracta d'un lloc completament pla on el terra és dur amb sorra gruixuda i pedres. Tot són marques de roderes de cotxes però és impossible seguir-les per guiar-te perquè van en totes direccions. Aquí cadascú s'ha de marcar el rumb, la direcció a seguir i buscar-se el seu propi camí.

El terra es veu fosc perquè és ple de pedres negres que són restes d'antracita. Aquesta hammada té set-cents quilòmetres de llarg per tres-cents cinquanta o quatre-cents d'amplada. Havia estat en altres èpoques unes immenses boscúries de les que sols en queden restes fòssils. Amb el sol, aquesta antracita negra fa agafar al blau del cel uns reflexes de color lila molt bonics.

Anem seguint el nostre rumb i trobem balises, pals clavats a terra molt de tant en tant, per marcar referències. Pel que fa al terra és molt pla però no te’n pots refiar perquè de tant en tant hi ha sots, reguerons...i no ho veus fins que hi ets al damunt



7.3 Algú té problemes?
Ja fa algunes hores que conduïm per aquí, veiem una columna de fum al fons i ens preocupem. Sabem que al desert si algú li passa alguna cosa, l'últim recurs és cremar una roda .El fum que fa, en un terreny tan pla, es veu a quilòmetres de distància i pot significar la salvació.

Per aquesta raó, abandonem el nostre rumb i marxem en sentit contrari. Conduïm molta estona i sempre veiem el fum a la mateixa distància. Quan ja hi som bastant a prop, ens adonem que són explosions. Hi ha una torre alta i gent que hi treballa. Penso que deuen ser prospeccions de petroli i ja no ens hi acostem més. Hem perdut el temps, hem fet vint quilòmetres, més els de tornada que seran quaranta, però si algú ho hagués necessitat, ens ho hauria agraït.

No parem d'anar en cotxe tota la tarda i sembla que no ens movem de lloc perquè miris per on miris el paisatge és sempre igual. El terra pla, el cel molt blau amb reflexes liles i ja està. Ah, i la solitud, el no res, nosaltres amb nosaltres mateixos.




















7.4 La brúixola ens fa una mala passada
Tot d'una ja no som a la plana. Hem intentat travessar un oued*, un riu sec, però en lloc de creuar-lo ens hi hem quedat a dins. L'aspecte del terra anava empitjorant: forats, pedres cada vegada més grosses i punxegudes, matolls secs, plantes de les que fan carabassetes...Comencem a estar bastant cansats dels sotracs, tenim l'esquena baldada i ja en tenim prou.Com que no veiem clar la nostra situació, encara continuem uns quants quilòmetres fins que trobem tan estrany el que veiem que pensem que hi deu haver algun error.

Portem dues brúixoles, una de butxaca que per utilitzar-la s'ha de sortir del cotxe i allunyar-se'n per eliminar els camps magnètics i una altra de fixa a dins que ja està compensada i preparada per poder-la llegir mentre es va conduint. Contrastem la informació que ens donen l'una i l'altra, i com que no lliga res, després d'una bona estona descobrim que la del cotxe s'ha espatllat i va boja marcant el que vol: Ves a saber des de quan estem anant cap una altra direcció! S'està fent molt tard i per aquesta raó, decidim sortir d'aquest oued i buscar un lloc per acampar abans no se'ns faci de nit. Demà serà un altre dia i amb claror tot ho trobarem més fàcil.

El sol ja s'està ponent al darrera nostre. Desitjava tant veure una posta de sol al Tademait! M'havien parlat molt de la seva bellesa.

Acostumada a veure un cel de color blau fort i sense cap núvol des de fa tants dies, m'agrada veure com es va omplint de pinzellades de colors diferents.

































7.5 Acampada en ple desert : els "kel-essuf"
En un costat veiem unes roques i creiem que serà el lloc adequat per acampar. Continua fent el mateix vent horrorós d'aquest matí. Dit i fet, en un moment ens hi plantem. El lloc queda gairebé tot protegit per la paret de roques que ens fa de pantalla. Sols ens tocarà el vent però no es pot demanar res mes, al contrari, a tots ens sembla un lloc magnífic.

La posta de sol ja és a punt però no ens podem entretenir a fer fotografies com jo voldria perquè a la que el sol s'amaga es fa de nit i ens hem d'instal·lar. És possible que només ens quedin uns minuts de claror i els hem d'aprofitar. El vent és tan gelat i molesta tant que dificulta els moviments; a les mans no hi tenim tacte per fer res de gust.

Ens disposem a treure el suport de la roda de recanvi per accedir a la porta de darrere del cotxe i agafar la tenda, i...aquesta sí que és bona: no es pot obrir! Amb aquest entrebanc no hi contàvem. Avui es veu que és el nostre dia i anem d'una aventura a l'altra, li haurem de donar la culpa als Kel essuf*.

La gent d'aquí diu que són uns petits esperits del mal als quals donen la culpa de tot el que els passa de dolent. Per això avui, sembla que hàgim topat amb ells. El meu marit prova sense èxit de desbloquejar el suport i...no tenim tenda, ni estris de cuina, ni menjar, ni sacs de dormir ni res.

Després de molta feina i de donar uns quants cops de martell ho aconsegueix. La sorra que hi ha a l'aire i que es posa a tot arreu, n'havia espatllat el mecanisme.

Quan ens havíem posat la mar de contents i ho creiem tot solucionat, ens topem amb el següent problema. Ara resulta que tampoc es pot obrir la finestra! Posem la clau al pany i no hi ha manera, està trabat com ho estava també el suport de la roda.(La porta de darrere del nostre cotxe està dividida en dues parts. La superior, de vidre, que s'obre cap amunt i la inferior, metàl·lica, que s'obre cap avall. El pany és a la finestra, i sense aixecar-la, és impossible obrir la porta )

El sol ja s'ha post i no l'he pogut ni mirar. No era el moment, teníem uns altres problemes primordials per solucionar.

S'ha fet fosc en un moment. Sort que després el cel es torna vermell i la mínima visibilitat ens dona una mica de marge. Des de dins del cotxe, amb una bona dosi d'enginy i molts esforços, s'ha pogut desmuntar el pany i per tant obrir la maleïda porta. Finalment hem pogut agafar la tenda. Ara sí que ja és negra nit.

Ens hem repartit les tasques. El meu marit i el nen petit intentaran tornar a muntar el pany per poder deixar el cotxe tancat i el gran i jo muntarem la tenda. El terra no és pla, fa molt pendent però és el preu que s'ha de pagar per estar arrecerats a l'abric de les roques. Per altra banda, també es un avantatge perquè el terra és molt flonjo, sense cap pedra. Interiorment penso que com a mínim descansarem tous després de passar tantes peripècies.

Ni tan sols aquest pensament s'acompleix. Què ha passat? Ignorava que els nens no havien pogut resistir la temptació de saltar i passejar per la sorra verge. En plantar la tenda de nit, no he vist res. Per consegüent quan ens hem estirat al sac, al posar l'esquena a terra hem notat uns esvorancs que semblaven coves.
Al meu marit tampoc li ha estat fàcil tornar a muntar el pany perquè tenia les mans tan fredes que li ha caigut l'eina a terra, s'ha enfonsat i s'ha colgat de seguida amb la sorra que aixecava el vent. Entre això i la foscor, han tingut molta feina per trobar-la.


7.6 Un sopar al voltant del fogó, sota els estels
Quan acabem de muntar la tenda i el pany, quasi no ens ho podem creure! Ara hem d'anar per al sopar. Estem a sota zero i fa molt de fred. Posem el fogó arran d'una roda del cotxe i nosaltres ens asseiem al voltant sobre els aïllants que fan de paravent perquè no s'apagui el foc. Anem fent el sopar entre tots i mentrestant xerrem. Ens sentim molt units! El fet d'estar aquí afrontant situacions adverses i treballar en conjunt per superar-les reforça la nostra unió. Tothom s'esforça per ser amable i col·laborar.

La nit s'ha fet molt fosca i els estels són magnífics. És bonic estar aquí amb aquest silenci...També fa una mica de respecte pensar que estem sols en no sé quants quilòmetres a la rodona. Recollim els estris del sopar i ens apressem a entrar a la tenda. A mi m'agradaria veure com surt la lluna però fa massa fred i encara trigarà unes dues hores.Estar estirats amb aquests sots a l'esquena és dramàtic però a hores d'ara ja no hi ha solució i ens hem de conformar.

Tots en tenim algun a sota i ens hem d'intentar adaptar i trobar la forma de poder dormir.


7.7 Insomni
No em puc adormir. El vent fa moure desmesuradament la tenda d'un cantó a l'altre, només per curiositat voldria saber a quants quilòmetres per hora bufa. Els pals de l'iglú s'aixafen i la roba quasi bé ens frega la cara. Dona la sensació que hi hagi algú encarregat de tirar-nos galledes plenes de sorra, amb molta força i seguint un ritme ben precís. M'angoixo, i arribo a pensar que si el vent continua bufant amb aquesta cadència demà ens trobarem a sota d'una duna i no se n'assabentarà ningú.

No paro de donar voltes i tinc una mica de por. Tots aquests dies parlant dels tuareg que assalten els viatgers...i, encara que són molt lluny d'aquesta zona, no m'ho puc treure del cap. Em costa adormir-me per por que no passés alguna cosa.

Quan el cansament em venç, em quedo plàcidament adormida malgrat els forats de terra, i no em desperto fins l'endemà al matí.

8- Dia 27 de desembre

8.1 Tres sortides de sol en un matí

Sortim de la tenda, tot està en ordre i ja estic més tranquil·la perquè no ha passat absolutament res. Ens abriguem i pugem a la muntanya per veure la sortida de sol. Encara és massa d'hora, però ens esperem amb una mica de paciència i avui, no en veiem pas una...sinó tres!

Recordo un fragment del llibre "El petit príncep", quan està en un petit planeta assegut en una cadira mirant la posta de sol i la fa córrer per tornar-la a veure. Nosaltres hem fet el mateix. Quan hem vist la primera sortida del sol, hem baixat un trosset per l'altre cantó de la muntanya de manera que les roques ens el tapaven. Hem esperat una estona i l'hem tornat a veure a néixer...i així tres vegades.

Recollim els trastos i s'esparraca la bossa d'un sac de dormir. L'arreglem amb cinta americana, queda bastant encartonada però el sac es pot tornar a guardar al seu lloc necessitant poc espai - que ja és important- .

Al cap d'una estona marxem, i per poc no veiem la quarta sortida de sol ja que està a punt d'aparèixer per sobre de les roques. Enfilar-nos a la muntanya ha estat difícil, no perquè fos una gran elevació sinó perquè el vent erosiona tant la roca, que totes les pedres acaben en punxa i et fas mal per tot arreu.

Ens situem de nou a la plana del Tademait, i marquem bé el rumb. Amb l'equivocació d'ahir, gairebé vàrem anar a parar a "In Belbel", que està pràcticament al mig de la hammada. El nostre destí és Aoulef. Al cap d'uns quants quilometres, passem per un lloc amb una mica de vegetació i ens adonem que – sota d’unes roques- hi ha una khaima* de nòmades. No m'ho puc creure, tota la nit pensant que estava a cents de quilòmetres de la civilització, i resulta que teníem gairebé veïns!

Pel camí, cada quinze quilòmetres aproximadament, trobem unes balises solars que no deuen funcionar, sinó aquesta nit n'hauríem vist la claror.


8.2 S'ha espatllat el cotxe!
Quan estàvem distrets mirant de trobar la propera balisa, el meu marit atura el cotxe molt espantat! L'agulla del marcador de l'oli s'ha parat!

Obre la tapa del motor i tot sembla estar en ordre. Aquest és un problema molt seriós ja que si l'oli no lubrica, el motor es crema en poca estona. A cap de nosaltres no se li acut fer comentaris de mal gust, però la processó va per dintre perquè veiem el problema de difícil solució. Traiem el llibre on parla del funcionament del cotxe i busquem on explica els passos a seguir per solucionar algunes avaries. Mirem què diu en el nostre cas i ens quedem mullats en llegir-ho :"No toqueu res i porteu el vehicle al concessionari més proper"

Per dins no deixo de preguntar-me que es pot fer en un lloc com aquest en una situació així. Esperar que passi algú? És possible que no passi ningú en uns dies!

Els meus fills em deixen meravellada ja que cap d'ells es queixa ni demostra la més mínima preocupació. Això sí, cosa estranya, estan quiets i callats al seient, quasi bé m'atreviria a dir que tan immòbils que no mouen ni les parpelles.

El meu marit no troba res fet malbé i parlem de la possibilitat que sols s'hagi espatllat el marcador. Podria haver estat una mala passada de la sorra que transporta el vent, com va passar ahir amb el suport de la roda i el pany de la finestra.

Posem el cotxe en marxa amb molta por i provem de córrer un tros poc a poc. Per sort no puja gens la temperatura i tot es comporta de forma normal. Al cap d'un cert temps de rodar així, decidim seguir - encara que vigilant els marcadors contínuament -.Tres dies després, de la mateixa manera que avui ha deixat de funcionar, el marcador de l'oli es tornarà a posar en marxa de forma misteriosa - potser sí que són els Kel Essuf- i tindrem raó pensant que ha estat algun granet de sorra que el vent introdueix insistentment per tots els llocs)

Aviat hem començat a trobar unes balises elaborades amb rodes de camió mig colgades a terra, que ens han conduït, primer a una antiga planta de prospecció de petroli abandonada amb tots els materials escampats per terra i restes d'alguna construcció i després, a una carretera que rodeja el Tademait per la qual hem arribat a Aoulef on hem anat a posar combustible.

Les gasolineres aquí són ben especials i extremadament perilloses. Tot el terra és un bassal de benzina i gas-oil perquè no es vigila gens i es deixa regalimar les mànegues per terra. Omplim una altra vegada els bidons del sostre. A partir d'ara hem d'anar més en compte perquè a la benzinera de Timimoun dels nens, que es van penjar per totes les portes del cotxe, es veu que un es va agafar al tap del bidó i es va destapar - d'aquí el cop sec que vàrem sentir però no vàrem saber identificar -. Ho vam descobrir ahir en el mig de la plana. Vam trobar el bidó obert i buit - suposem que es va anar perdent el gas-oil pel camí- i ens vam quedar sense poder omplir el dipòsit. Avui ens ha tocat patir perquè hem arribat a Aoulef gairebé fent salts.

Va ser una entremaliadura de nanos però ens hagués pogut portar males conseqüències.

8.3 D'Aoulef a In Sallah: pista, sorra, fesh-fesh, toulée ondulée...?
Aquest itinerari es pot fer per carretera o travessant la plana del Tademait. Decidim que serà millor anar per carretera per descansar dels dos últims dies. En un principi, està bastant bé encara que tapada a voltes per dunes molt grosses que s'han d'anar sortejant passant pel carril contrari. A banda i banda ens adonem que hi ha restes d'arbres fòssils i ens aturem una estona a veure’ls. Els nens es revolquen i juguen per la sorra, s'han de desfogar de les estones llargues que passen dins el cotxe. Mentrestant, el meu marit aprofita per relligar tot el que portem al sostre del cotxe, però com que veig que no ajudo gaire, acabo a dins, escapant-me d'aquest vent tan horrorós que fa i de la sorra que es fica als ulls i a la boca.

Seguim endavant i trobem uns belgues arreglant el seu cotxe. Són els que vàrem veure quan vàrem embarcar a Almeria. Ens parem i ens expliquen que el cotxe els funciona però han d'anar fent reparacions de tant en tant. La noia em diu que està molt cansada del vent i del fred. Ja fa dos dies que suportem aquestes condicions climàtiques i ells, no s'han vist en cor d'acampar. Quan li comento que hem dormit en la tenda a dins la hammada, se’n fa creus! A nosaltres, la veritat és que ens ha agradat. Jo, no canvio aquesta nit sota els estels ni el sopar xerrant al voltant del fogó per una nit a l'hotel. El meu marit els ajuda una mica - més per donar moral que per res- perquè diuen que ja saben què té el motor i ho saben arreglar, però en aquest lloc tan hostil, amb aquest vent tan gelat i tanta sorra, un cop de mà s'agraeix.

Més endavant trobem uns francesos que van amb un turisme, també aturats arreglant el cotxe però només és una roda punxada.

Al cap de pocs quilòmetres ens trobem amb la sorpresa que s'acaba la carretera i comença una pista de terra dura i ample, però...on és la carretera que hi ha dibuixada al mapa? Be, no passa res! O sí que passa, perquè el terra és de toulée ondulée*, és a dir d'una forma semblant a la uralita que es posa a les teulades però de través. Passar-hi en cotxe pel damunt no és gens agradable perquè acabes destrossat del cap, de l'esquena...Quan ja n'estem tips, sortim de la pista i anem buscant alternatives pels laterals i no devem pas ser els únics que ho fan ja que hi ha moltes roderes pels dos costats.

8.4 Rodar i navegar
El vent arremolina i aixeca la sorra per l'aire convertint-lo en irrespirable. El camí es va tornant cada vegada pitjor, alternant toulée ondulée amb mars de sorra fina i profunda on el cotxe no corre sinó que navega. La sensació que produeix és com la d'anar en una barca surant per sobre d'una aigua de color groc blanquinós. Sentim com el cotxe es va enfonsant cada vegada més i la part de darrera va d'un cantó a l'altre. Tenim la sort que cada vegada arribem pels pèls a la pista dura. Quan ja t'estàs mentalitzant per sortir a desencallar el cotxe, justament les rodes toquen terra ferma i surt disparat cap endavant
Avui, aquesta alternància de toulée ondulée i sorra fina es repetirà successivament en nombroses ocasions fins arribar a In Sallah i cada vegada reviurem la sensació de navegar en un mar groc i arribar a terra. Fins i tot hi ha trossos de fesh-fesh*, que és una sorra podrida molt fina en la qual t'enfonses irremissiblement; però com que es noten pel color, els evitem per sobre de tot.


8.5 ciclistes en un poble abandonatTrobem un poble abandonat mig engolit per les dunes. D'aquí un cert temps fins i tot és possible que ja no quedi cap prova visible de la seva existència. Veiem uns ciclistes asseguts arran d'una paret amb les bicicletes per terra, i com que pensem que els ha passat alguna cosa, ens aturem.

Estan bé, només que molt cansats, els és impossible d'avançar amb aquest vent que fa avui. És per això que alguns - els que estaven més forts físicament- han anat a Aoulef a buscar un camió que els vingui a recollir.


Ens estranya veure en aquest poble, on ja no hi viu ningú, una font de la qual raja un gruixut doll d'aigua fresca.(Tots els pous sempre els hem vist travats i s'obren al moment perquè no es perdi més aigua que la necessària).Més enllà, passem per un oasi molt bonic: sorra daurada i tan escombrada pel vent, que es diria que ningú mai l'ha trepitjat. Ens hi quedem una estona perquè els nens corrin i juguin, i acaben enfilats a les palmeres perquè descobreixen que estan plenes de dàtils. La llàstima és que ja estan passats, secs, i deshidratats, però posats a la boca semblen un caramel i es van estovant.(L'època de la recollida és a l'octubre)


8.6 Aigua fresca en mig del desert!
Seguim el camí, si és que d'això se'n pot dir camí, i de nou tornem a les sorpreses. Allà al davant nostre, al bell mig de la sorra hi ha uns abeuradors per al bestiar plens d'aigua fins a dalt regalimant pels costats i perdent-se cap a la sorra. Fa tant de vent que a l'aigua s'hi fan onades i tot. No ens ho expliquem què hi fan al mig d'aquest desert lluny de qualsevol població. Ens trenca tots els esquemes, però hi ha tantes coses per a les que no trobem resposta...


8.7 Buscant el camí contínuament
Quan al matí d'avui hem triat recórrer aquesta distància per carretera, poc ens podíem imaginar que de carretera "res de res" i que ni tan sols la veuríem de lluny. Hem arribat a pensar que hauria estat molt millor anar per la hammada. És la continuació cap al sud del Tademait, i agafa el nom de "Tidikel". És pla com el palmell de la mà i s'hi pot córrer sense problemes de cap por.

A hores d'ara ja tenim les vèrtebres desmuntades de tant saltar per la uralita del terra encara que, com he comentat, intentem buscar camí per fora, a voltes per la dreta, a voltes per l'esquerra. Però no sempre és factible i en certs moments t'emboliques tant, que ja no saps què és pitjor i acabes tornant a la pista, a botar sense ganes.
Cada vegada els trams de sorra tova sovintegen més i són més llargs. D'aquesta manera arribem a un lloc on es trenca la plana i hem de baixar per on podem per tal d'empalmar amb la de sota, on s'hi veu un oasi grandiós. M'esgarrifo només de pensar en la gent que hi viu, tan aïllada!

8.8 bosc fòssil
Tota aquesta hammada al voltant de l'oasi està plena de troncs d'arbre fossilitzats. És fàcil imaginar-se aquest desert milers d'anys enrera quan tot era un bosc de coníferes altes i grosses i hi plovia sovint, amb animals que vivien a la seva ombra i amb homes que hi construïen els seus pobles a prop.

Realment ara sembla un cementiri, perquè hi ha troncs d'arbre a terra, per tot arreu. N'hi ha a la superfície i n'hi ha que estan colgats, però són fàcils d'endevinar perquè es nota un bony en el terreny. Miris on miris veus protuberàncies d'aquestes que semblen tombes. És per això que dic que sembla un cementiri.

Ens acostem a un tronc que està a la vista i el trobo maquíssim. Es veu molt bé que és fusta convertida en pedra. El tronc és perfecte i sembla impossible que s'hagi conservat després de milers d'anys. Té l'aspecte d'un arbre acabat de tallar, es pot veure l'escorça, els nusos...i naturalment no he pogut resistir la temptació de tocar-lo. Llavors he sentit la fredor de la pedra dura i polida per l'acció abrasiva de la sorra i el vent que fa anys que el frega, i m'he quedat tan absent pensant, que el temps s'ha aturat per complert. He intentat imaginar-me aquest lloc amb els arbres drets amb branques i fulles i em costa arribar a la imatge que ara veig.

Mentre estic tan enfeinada, la meva família em notifica que ja ens han vist des de l'oasi, i estols de nens venen corrent cap a nosaltres. Si alguna cosa hem après aquests dies és que això pot resultar molt perillós, així que pugem ràpidament al cotxe, i seguim endavant.

De cop i volta ens trobem que estan fent obres ...estan fent la carretera de veritat! Hi estan treballant! Al cap d'uns quants quilòmetres, l'últim tram ja és transitable, no està asfaltada ni res, sols és terra mullada i premsada, però ha permès a les nostres esquenes i als nostres cervells descansar del martelleig incessant al que avui han estat sotmesos.











8.9 Jocs i posta de sol a la plana del Tidikel
Com que ahir em vaig quedar amb les ganes de fotografiar la posta de sol, avui m'agradaria poder-ho fer. Per això, quan passem pel costat d'unes dunes molt altes, ens hi quedem per esperar que el sol es pongui. Encara falta una estona i els nens i el seu pare - per fer temps- es dediquen a jugar a embarrancar el cotxe a la duna petita i a fer pràctiques de treure'l amb les planxes i el gat. Tot ha quedat com una classe pràctica

- que sempre va bé- i a mi m'ha servit per sentir-me més segura, per adonar-me que realment si tinguéssim algun problema, entre nosaltres i els trastos que portem seríem capaços d'espavilar-nos.

Pugem dalt de la duna més gran i amb la màquina a punt ens asseiem per esperar que el sol s'amagui darrera l'horitzó. És un lloc ideal i ens fa de mirador. Els nens comencen a fer de les seves amb la sorra: rellisquen cap avall i rodolen com macarrons. Mica en mica, s'engresquen, perden la por i el respecte a la sorra i acaben fent coses molt més boges com per exemple córrer ben embalats i saltar al buit en el rompent de la duna, aterrant a baix de tot - quan més lluny millor- enfonsant-se fins als ulls; o també, baixar nedant com si fos una piscina. Naturalment, un cop a baix la gràcia està en pujar de pressa per poder tornar-se a tirar.

Han acabats arrebossats de sorra per tot arreu, però nosaltres que no hem fet el mateix també hi hem acabat perquè el vent encara no ha parat i la sorra ha estat una molèstia constant.(Fins i tot me n'ha entrat a dins de la camera i a partir d'avui ja no funcionarà el mecanisme. Em fa ràbia perquè precisament l'he protegida contínuament per evitar-ho)

Un cop s'ha fet fosc arribem a In Sallah.























8.10 In Sallah: un poble cosmopolita
Ens sentim tan bruts que tenim necessitat de dutxar-nos i decidim anar a l'hotel aquesta nit però...no ens hi quedem ni cinc minuts. No entenem perquè és tan car. Ens demanen un excés de diners i no estem disposats a que ens enganyin. Quan hi va estar el meu marit, eren uns preus més assequibles.

L'alternativa és anar a buscar un càmping que hem vist anunciat a l'entrada del poble, i...quin càmping: ens trobem que és un camp acabat de llaurar on t'enfonses fins a mitja cama en mig d'una terra humida i aterrossada. Aquí no es pot plantar cap tenda! Ja veiem que sols hi ha una autocaravana d'Alemanya, però és clar, l'estat del terra no l'afecta per res.

Decidim marxar però no tenim temps perquè se'ns presenta l'amo i ens dona la benvinguda. Ens queixem de les males condicions però no hi dona cap mena d'importància i la seva resposta és: -"No problem". Tot seguit em prega que l'acompanyi que m'ensenyarà els wàters. Molt cofat i orgullós, me'ls ensenya com si fossin un tresor, i a mi m'agafen ganes de córrer. No tinc paraules per descriure'ls. Són dues casetes de costat, molt estretes sense porta ni llum ni aigua, amb un forat a terra Un és per als homes i un altre per a les dones.

Ens ho anem mirant i sospesem les diverses possibilitats que tenim: Marxar carretera enllà fins el poble proper ( falten molts quilòmetres); marxar carretera enllà i on ens sembli plantar la tenda; o anar a l'hotel encara que sigui car(un dia és un dia).


8.11 Hem de prendre una decisió
La primera proposta la desestimem perquè el poc tram de carretera que hem vist que surt del poble està molt malament. És el que resta de l'antiga Transahariana amb l'asfalt menjat a trossos, estreta i colgada per les dunes.

La segona també, perquè de nit és molt difícil veure un lloc adequat per acampar i acabes fent molts més quilòmetres sense parar.

La tercera ens sembla que és la menys dolenta que podem triar, així que marxem del càmping i tornem a l'hotel.

Acabem d'arribar a aquest poble i ja hem donat moltes voltes. Aparquem davant de l'hotel. D'un cotxe amb matrícula italiana en surt un senyor que se’ns apropa i ens diu que ja fa molt que ens observa i que veu que estem indecisos com ell.Com a bon italià, gesticula més que no pas parla i entre els gestos que fa i les coses que diu ens fa morir de riure. És un senyor més gran que nosaltres, preocupat pel seu cotxe que s'ha espatllat. Segons ell ha fet:- Pum! i ha deixat anar "fumo nero". Ara funciona a salts i creu que el problema és "grave", "gravíssimo", per això demà buscarà un mecànic.

Explica que ja havia estat aquí altres vegades i que ara ha vingut amb la família a fer el turista. Sap que en aquest poble han tancat tots els hotels que hi havia i per això ara el que queda es vol aprofitar de la situació. Diu que no els vol seguir el joc, que se'n va al càmping, i gràcies a ell descobrim que n'hi ha un altre.

Aquest poble, en comparació amb el que hem vist últimament, sembla un lloc molt cosmopolita: una gran porxada il·luminada per entrar, cartells també il·luminats per indicar les direccions...Sembla que entrem a la civilització, però un cop passada l'arcada i els rètols, s'ha acabat tot. El poble queda sumit en la més negra foscor i en el bullici de la gent caminant per carrers de terra sense asfaltar. De fet, està envoltat de dunes i sorra per tot arreu, i el vent que bufa quasi sempre, fa que la sorra s'arremolini i ho envaeixi absolutament tot.

In Sallah és una cruïlla important de camins on s'hi veu molt de moviment. Des de molt antic, aquest punt era de parada obligada de les caravanes carregades d'objectes de valor que anaven cap al sud, i d'on tornaven amb esclaus. Aquí mateix s'hi feia un mercat de compra i venda. Potser és per això que In Sallah encara conserva la característica típica d'un lloc de pas, d'intercanvi, d'interrelació entre gent i cultures, tot i que avui dia, s'han canviat els camells pels camions.

El nom d'aquest poble significa "font salada". El vent que ve de l'est, porta la sorra i el que ve de l'oest, passa per dues sebkes i porta sal. Al palmerar, lluiten constantment contra aquests dos elements - sorra i sal- per poder fer créixer les verdures més bàsiques per a la seva alimentació diària.

Després de donar moltes voltes, per fi entrem al càmping. Això sí que és un càmping! Una bona entrada amb arbres a banda i banda, però quins arbres! Que en feia de dies que no vèiem arbres com aquests, tan alts i tan ferms! De dia deuen representar un tresor per la seva ombra. Aquí, per molta calor que faci, les zones ombrívoles són molt fresques. És genial! Pot fer una calor de mil dimonis, però treus l'aigua que tenies a l'ombra o al portaequipatges del cotxe, i està tan fresca que et deixa nou. L'ombra d'aquests arbres en aquest indret no té preu.

8.12 Tots ens enamorem del targuí
Quan comencem a passar per sota dels arbres - que ja de per sí creen un ambient molt especial- surt d'entre mig el responsable del càmping i ens deixa a tots sense respiració. No el coneixem de res ni tan sols l'hem pogut veure bé, però ens ha enamorat amb la seva presència i estem pendents de tornar-lo a veure. Sembla tret d'una pel·lícula de les mil i una nits.

És molt maco - no dic guapo - ja que vist de prop és un senyor gran, guenyo, amb les dents negres i fetes malbé. Porta una gandura* preciosa de color rosa, lluent i amb uns ribets daurats que fan dibuixos al voltant del coll, de les mànigues i de la vora. És una túnica llarga amb mànigues també llargues i amples. Per sota, li surten els camals dels pantalons fets de la mateixa roba amb els mateixos ribets daurats. Per arrodonir la cosa porta un xeix al cap del mateix color, i unes bälga*, que són unes xinel.les acabades en punta, roses i daurades per fer joc.

De debò que aquest home no té res en comú amb els que hem vist fins ara. Ens parla amablement per la finestra del cotxe i ens diu que ens podem instal·lar on més ens plagui. En sentir-lo parlar ens acaba d'agradar. No són només les paraules que diu sinó tot plegat: la mirada, el somrís, la veu, l'amabilitat, la galanteria, la preocupació pels visitants, és a dir "ell", la seva forma de fer, de moure's, d'actuar, de mirar, de parlar...

Nosaltres ens aposentem i parem la tenda. Els italians tenen un problema seriós: no porten res per acampar i volen dormir al cotxe perquè segons ells, per una nit no es moriran. El senyor ens explica que en aquest càmping s'hi està molt bé, i que el recepcionista que hem vist, és targuí*. Ara ho entenem tot!
Mentre encara estem arreglant la tenda, es presenta l'anomenat Targuí s'interessa per la nostra salut i la nostra comoditat. Quan ja marxava, torna enrera i ens fa saber que hi ha un restaurant al mateix càmping on es pot menjar küskus*. Avui estem tan cansats, que la temptació de trobar el plat a taula calent és tan gran que aviat decidim quedar-nos al restaurant.


8.13 Anar al lavabo: un gran problemaEls nens han anat a investigar on eren els lavabos i han vingut escandalitzats. Les condicions en que es troben aquests serveis en aquest continent, es converteixen en un malson per a les persones de la nostra cultura. Encara que respectem les maneres de fer, no ens hi podem acostumar, simplement ho suportem. Justament avui que ens sentim plens de sorra i enganxifats, com enyorem una dutxa!

El que hi ha és una renglera de barraquetes petites en les que sols hi cap una persona sense espai per bellugar-s'hi, on no hi ha res, o potser hi ha de tot, però res que funcioni. Hi ha el típic forat a terra brut fins a l'infinit, una espècie d'aixeta a la paret, a uns dos pams de terra, i una galleda. De l'aixeta possiblement algun dia n'hi sortia aigua, però ja deu fer temps que no va i per tan no cal que expliqui els desagradables resultats que d'aquest fet es dedueix.

El més curiós és que no hi ha cap porta enlloc. Dos o tres d'aquests compartiments són dutxes i estan igual d'impresentables que la resta. De veritat que remou l'estómac i que supera de bon tros el que la meva imaginació havia creat quan em van mentalitzar abans de venir.

El càmping està ple i per tant molta gent vol utilitzar els serveis. Anar-hi es converteix en un problema per a mi - i això que ara és fosc -. Demà al matí serà molt pitjor!

Recordo amb nostàlgia les instal·lacions del càmping de Timimoun, i penso que mentre hi vaig ser no les vaig apreciar! Ara, en comparació, trobo que eren una glòria, un luxe, però la pobresa i les diferències en els costums augmenten a mesura que ens dirigim cap al sud.

Crec que no ho haig de considerar en el sentit de qualificar-los com a bruts, sinó que pel que fa als hàbits de neteja actuen d'una forma molt diferent a la nostra, segons uns costums i unes tradicions també molt diferents. Aquests aspectes tan quotidians de la vida han conformat cada cultura tal i com és. Per als nascuts aquí deu ser normal!

I ho dic perquè a l'hora de sopar, podré prendre nota del comportament i de la manera de fer del senyor targuí i podré comprovar que està molt lluny de ser una persona bruta, tot el contrari, més aviat tendeix a ser escrupulosament net!

8.14 Un sopar excel.lent
Després de rentar-nos com podem - donades les circumstàncies- i d'arreglar-nos una mica, ens dirigim al "restaurant" amb un pèl de curiositat. La paraula restaurant em sona una mica ambiciosa pel lloc on som i tinc les meves reserves.

Quan hi entrem, no ens sorprenem gens perquè a hores d'ara ja hem vist moltes coses i hem desenvolupat una experiència que fa que podem encaixar la mar de bé qualsevol situació i si més no trampejar-la, perquè...és el que hi ha!

És una gran sala amb columnes al mig. Les parets estan pintades de color blau fort fins a una alçada considerable i d'allà fins el sostre, de color groc. El terra és cimentat i pintat a sobre de color negre, gairebé luxós quan la majoria de les cases el tenen de sorra com a fora .

Les finestres, en alguna època passada devien tenir vidres, però ara hi ha cartrons pintats de color vermell fort.

Hi ha dues taules posades juntes en un costat i dues més a l'altre. En una paret, un prestatge llarg que fan servir com a taula per guardar-hi vasos, plats, tovallons i coberts nets; i a la paret de la finestra, a mode de magatzem, hi ha caixes de begudes, o més ben dit, caixes d'ampolles de llimonada - que és l'única beguda que s'envasa en aquest país a part de l'aigua- .

L'home de la gandura rosa ens ofereix una taula al costat de la que s'han assegut els italians. Ens fixem que ja està parada amb tot el necessari. Es veu tot net, ben col·locat i m'atreviria a dir que aquesta sala destaca per la seva la pulcritud. Després de donar una ullada atenta notem que aquest menjador està tan net que encisa veure. S'hi està de gust.

El menjar no es pot triar. Hi ha txorba*, una sopa condimentada amb fortes espècies, i després küskus, el plat tradicional a base de sèmola de blat i verdures.

Aquest targuí fa de tot, de recepcionista, de cambrer...Ve de la cuina amb la sopera, se'm planta al davant i fent gala de l'educació més acurada es dirigeix a mi i em diu:- madame?, i em passa la sopera donant-me mil i una explicacions de com haig de servir al meu marit i als meus fills. Jo em quedo molt parada de l'atenció que he rebut, però en aquest sopar, l'amabilitat formarà part del menú, el detall de la sopera sols ha estat el començament.

La sopa és molt picant, però teníem tant fred que se'ns posa de meravella. A continuació ja comencem a veure els preparatius del küskus i, el Targuí, es torna a plantar davant meu amb una safata plena i el corresponent cobert per a servir. Realitza la mateixa cerimònia que abans, i l'anirà repetint quan porti les verdures, la fruita...Tot és sempre, naturalment, per a la madame!

A les taules veïnes s'hi han posat uns francesos i aquest senyor, cada vegada que va a preguntar què volen o a portar-los menjar, passa religiosament per la nostra preguntant si ens agrada, si ho tenim tot, si estem bé, si necessitem alguna cosa...

Té una manera de mirar molt penetrant i sincera, dóna la sensació de ser una persona honrada. Et mira i sembla que se't fiqui a dins de l'ànima, i igualment quan el mires, veus més enllà.

L'home no para de fer viatges de la cuina al menjador i ens va observant. L'hem desconcertat. Troba estrany que el küskus l'hagi servit el meu marit. Llavors, s'acosta i em renya - de broma- dient...que ho havia de fer la madame!

Ens fixem que porta joies, com per exemple un anell amb una gran base quadrada que li tapa tres dits, plena de gravats. És massa la curiositat que tenim i li preguntem pel seu significat. Ens explica que és de plata - material noble - i que hi ha representades unes màximes de l'Alcorà, que utilitza per resar.

Per fer-li una broma, una estona que és a la cuina li posem el xeix al meu fill petit, a l'estil dels tuareg, i no diem res. Quan torna, des de lluny ja mira, riu i li ve a dir a l'orella que aquest xeix, és massa petit per al seu gust. Perquè li agradi, li afegim el del seu germà, i...ara sí que li queda un xeix immens i ben posat!. Quan torna ve a veure'l tot rient i li diu que és: "encantador".

8.15 Les llimonades d'Algèria
Quan hem arribat a aquest restaurant, a la taula - que ja estava parada- hi havia una gerra amb aigua, però com que no ens fa gràcia beure aigua que no sigui embotellada, més que res per assegurar la nostra salut, hem demanat llimonades. N'havíem vist en alguns aparadors però no n'havíem provat cap. La veritat és que ha estat molt divertit. Ens hem adonat, al cap d'una estona que ja eren a la taula, que no n'hi havia cap del mateix color, i en tastar-les, tampoc n'hi havia cap amb el mateix gust, fins i tot algunes ampolles tenien gas i d'altres no. S'assemblaven en una cosa: totes tenien molts pinyols de llimona a dins!

La degustació de les llimonades ha estat un element divertit al llarg del sopar.Com pot ser que una beguda envasada tingui diferent gust a cada ampolla? més àcida, més dolça...N'hem demanat més ja que la sopa picava tant que ens ho exigia i s'ha creat expectació fins i tot entre els italians i els francesos per saber quin color i gust tindria ja que posades de costat, una tira cap a verd fluorescent, l'altra cap a groc, l'altra un entremig...

Això sí, el que ha estat digne de veure és el treball del targuí quan les hi hem demanat. Ha agafat les ampolles de la caixa, les ha portat al prestatge i amb un drap les ha netejat de dalt a baix "dues vegades" i...de quina manera! Ha eixugat acuradament i amb tota la tranquil·litat del món: el cos de l'ampolla, la xapa, la base, i quan ha acabat, les ha portat a la taula.

Després del küskus, s'ho ha emportat tot i ens ha dut uns platets petits i uns coberts nets per menjar taronges que, naturalment, les ha ofert a la madame posades en una fruitera. El que més m'ha agradat, però, ha estat el servei del cafè. Una safata platejada amb tasses, plats i culleretes col·locades de manera molt estètica, i ja no cal dir-ho...molt net!

D'aquest sopar, ens en recordarem perquè ha estat magnífic. No ens ho esperàvem gens quan hem entrat (en aquest "restaurant").Em sembla que ni a l'hotel ens haurien tractat tan bé.

Marxem a dormir - ho estem desitjant -, deixem mantes als italians i el targuí també els en deixa, perquè sota zero dins un cotxe...quina nit passaran! Nosaltres els hem ofert una tenda però com que tampoc tenen sacs de dormir no l'han volgut.

Ens endormisquem comentant l'efecte que ens ha produït a tots la personalitat d'aquest home de robes lluents i daurades. Preveiem que demà al matí serà un altre dia i procurarem fer-li una fotografia per guardar-ne un record.

9- dia 28 de desembre

9.1 I ens torna a sorprendre

Ens llevem d'hora amb la il·lusió de retratar al personatge que ahir ens va robar el cor, i quan el veiem, tenim una decepció perquè ja no porta la roba lluent. Pensem que el que vam veure ahir potser era un vestit de festa ja que era divendres, dia festiu per als musulmans.

Aquest home avui, vestit amb una roba senzilla, ens ha tornat a impressionar. Porta una gandura blanca llarga fins als peus, al damunt, una jaqueta curta de quadres vermells i negres feta amb roba de manta, i un xeix també blanc.

La túnica i el xeix són d'un blanc intens, i la roba té un caient com si fos nova, acabada d'estrenar. La jaqueta fa la mateixa impressió. Sigui on sigui, omple l'espai. Fa el mateix goig avui amb una indumentària senzilla que ahir amb el vestit de festa, i això s'explica perquè el que té força no és la bellesa exterior que pugui tenir sinó la seva personalitat.

Els tuareg són una raça que es sent molt satisfeta de sí mateixa, es tenen en gran estima i valoració. Són extremadament nets i tenen la seva societat organitzada en forma de matriarcat. Les dones van destapades - els que van tapats són els homes- i tenen un rol molt important a la societat. Sempre han estat nòmades i han viscut en poblats sota tendes fetes amb pells de cabra o camell, i troncs de palmera. Han estat els veritables senyors del Sàhara i també se'ls anomena "homes blaus" perquè quan es muden de debò es posen el xeix i la túnica de color anyil i com que aquestes robes les tenyeixen amb un pigment que deixa, se'ls tenyeix la pell del mateix to.

Aquest targuí que hem conegut aquí, ha fet honor a la seva raça i he pogut comprovar que tot el que havia llegit sobre el seu caràcter i la seva actitud és veritat.


9.2 Per fi s'ha calmat el vent
Avui ja no fa vent – sortosament -. Per fi aquesta força indomable s'ha aturat. Ja no recordava la tranquil·litat que representa la seva absència. És d'hora i fa molt de fred. Volem escalfar llet per esmorzar, però no podem fer funcionar el fogó. La nit, - en què es va espatllar quasi bé tot -, la rodeta del fogó també es va encallar i el meu marit l'engegava i parava fent-la rodar amb unes estenalles. Avui no les trobem en tot el cotxe, i com que no hi ha aquesta eina, no hi ha llet calenta.(Ens sembla que ens la vam descuidar al Tademait sobre una pedra, que és on la deixava mentre intentava arreglar el dissortat fogó)

Decidim comprar unes estenalles noves ja que el fogó no es pot arreglar, però quan sortim del càmping no ens recordem d'adquirir aquesta eina tan necessària i marxem.

9.3 Ser una dona em converteix en el centre de totes les mirades
Abans de sortir d'In Sallah busquem la gasolinera per omplir el dipòsit ja que avui haurem d'arribar fins a "El Golea" .

El sortidor gairebé no es veu de tants vehicles que hi ha esperant, els quals no fan cua sinó una espècie de pila del greix. Tots els cotxes, camions i furgonetes estan apinyats sense ordre ni concert. Prenem exemple i fem el mateix. Un cop ens trobem situats al bell mig de l'embolic, anem buscant on és el gas-oil, però no ho descobrim .

Tot està aturat. Es diria que fa hores que res no es mou i pensem que aquesta situació en podria durar moltes més. El meu marit es decideix a anar a investigar cap on ens hem de col·locar i just que se n'ha anat, em crida de mala manera un treballador i em fa entendre que el cotxe fa nosa: un camió immens que segurament estava descarregant combustible, ha de passar, necessita sortir, i precisament, ho ha de fer per on estic jo! El camió comença a avançar abans que jo reaccioni i m'assegui al volant. És grandiós! Me'l trobo al costat i sols li veig les rodes: No tinc espai material per apartar-me, només puc anar en una direcció però no vull anar a parar a la sorra tova i fonda. El problema és seriós: o m'enretiro o el camió se m'emportarà per força.

No tinc ni el més mínim coneixement de com es posa la reductora. Mai m'he volgut preocupar de com funciona i ara que la necessito no en sé! Moc el cotxe en direcció a la sorra sabent que amb tota seguretat m'hi encallaré.

Ja està fet, el camió ja ha marxat. Però ara, l'home de la gasolinera em diu que avanci cap a ell que em posarà combustible. M'agafa de tot! Sóc conscient d'on tinc ficat el cotxe, i sé que sense reductora no el trauré. Tots em miren i puc llegir als seus ulls: - és una dona, què farà?

És angoixant tenir tothom pendent dels teus moviments, comences a suar i a fer-ho tot malament. I tan concentrada estic en la representació teatral que s'espera de mi, que no m'he adonat que el meu marit ja ha tornat. D'això sí que se'n diu "ser oportú", amb tota la meva ànima li cedeixo el lloc del conductor al temps que respiro i li agraeixo que m'hagi lliurat del sarau.

Avui, per arribar a El Golea haurem de fer quatre-cents cinquanta quilòmetres a través dels quals no trobarem res més que cel i plana fins a l'horitzó: cap casa, cap poble, cap estació de servei...res! Ens ho agafarem amb calma i anirem fent.


9.4 D'In Sallah a El Golea passant per Fort Miribel
Condueixo molta estona. La Transahariana en aquest tram està molt bé. El meu marit la recordava menjada per la sorra, sols era transitable per la part central, i amb més forats que un formatge de gruyère.



De cop i volta deixem la plana i la carretera s'enfila entre grans estimballs, cap a un port de muntanya. Hi ha força pendent i al barranc hi veig un camió que impressiona bastant. Jo que soc una mica poruga, he passat por perquè veia venir els camions de petroli baixant molt embalats, com si se m'haguessin de tirar a sobre. El paisatge era bonic però no n'he pogut gaudir perquè havia d'estar amb els cinc sentits per la feina.

Després d'aquest port, tornem a la plana del Tademait, i bastant sovint ,a banda i banda de la carretera hi ha restes de cotxes carbonitzats que potser algun dia van protagonitzar una aventura i no van poder-la acabar. Generalment són turismes. Queda clar que no és el lloc adequat per viatjar amb aquest tipus de cotxe. Fa angúnia pensar que no ens passés el mateix!

El viatge esdevé llarg i monòton. Ens aturem a mirar un cartell de fusta, petit i poc llegible que hem vist tot passant. Al cartell hi ha una fletxa on diu que a trenta quilòmetres cap a l'est, hi ha el Fort Miribel. Ho busquem al mapa i resulta ser un antic fort militar que utilitzaven els francesos. Queda situat en un punt molt estratègic ja que hi ha un pou d'aigua: "Hassi* Chebaba", i separa l'Erg Occidental i de l'Erg Oriental, a prop de l'antiga pista Transahariana.

Com que a tots ens ve de gust veure'l, sortim de la carretera i per l'anomenada pista plena de pedres i sotracs - envaïda pel desert- anem cap el fort.

Trenta quilòmetres, en teoria, és poc, però com que no hi ha veritats absolutes i tot depèn des d'on es miri, trenta quilòmetres poden ser més o menys distància depenent del terreny que s'hagi de trepitjar. La pista (¿?) no s'acaba mai. Està molt malament, anem poc a poc i com podem A aquests trenta quilòmetres no se'ls hi veu pas la fi!






9.5 Miratges al camí de Fort Miribel
Cau un sol que et travessa, és migdia, i durant tot el trajecte fins l'arribada al fort, veiem miratges.

És divertidíssim! Al fons, a l'horitzó, es veu una badia amb aigua blava com si fos el mar, a la seva vora boniques palmeres i una illa. Costa de creure que el que estem veient amb els nostres ulls només sigui una il·lusió òptica.

Els miratges són ben curiosos. A mida que t'hi acostes els veus més lluny a l'horitzó. Si al paisatge de mar que veiem, se li afegeix el cel tan blau amb reflexes lilosos, tot plegat fa un conjunt estrany, irreal, com en altres ocasions i en altres indrets ja hem pogut percebre .

Al final arribem al fort. És molt gran, des de fora té presència, però per dins està bastant destrossat. És una construcció estrictament militar, just al costat d'on passava l'antiga pista Transahariana. Anys enrere, aquesta via era l'únic mitjà de comunicació entre el nord i el sud del país. Era molt dur de circular-hi a causa del seu estat.

Aquest fort va ser utilitzat pels francesos contra la gent del país en els anys seixanta. Mirant per les finestres des de les diferents dependències, o des dels llocs on devien fer guàrdia els soldats, quedem tots una mica corpresos. Tant als nostres fills com a nosaltres, ens passa el mateix pensament pel cap: els pobres soldats que varen destinar aquí es devien tornar bojos!

D'abril a octubre, hi ha unes temperatures de quaranta a seixanta graus i al voltant no hi ha res; i dic "res" amb el sentit estricte de la paraula, ja que el primer lloc habitat cap al sud és Foggaret, a uns tres-cents quilòmetres aproximadament. Cap al nord El Golea a uns cent deu quilòmetres; cap a l'est cent quilòmetres de hammada més el mar de dunes del gran Erg Oriental; i cap a l'oest tot el Tademait fins a Timimoun, a uns quatre- cents quilòmetres.

Em pregunto què podia pensar, tants anys enrere, un soldat francès a qui s'enviava fer el servei militar tan lluny de casa, en un medi tan desconegut, com inhòspit i hostil per a ell, a defensar uns interessos i una causa que no li devien despertar el més mínim interès? Quines ganes podia tenir de disparar trets als nadius que s'apropessin a buscar aigua del pou?...O quins temors podria sentir al veure's obligat a patrullar pel desert per dunes, i planes sota un sol ardent del que no es podia protegir? No cal ni parlar del perill de perdre's. Tot es veu del mateix color i no es té cap mena de referències a simple vista. S'ha de saber interpretar mapes i brúixoles...

Al marxar, hem passat per un tros de l'antiga Transahariana, i ens ha cridat l'atenció una cosa tan estranya, que hem parat per analitzar-ho bé. Ha resultat ser un camp d'aterratge per avions. En un cantó, hi ha una gran "V" feta de blocs de pedra incrustats a terra, i a l'altre costat, la pista per aterrar. La "V" tan grossa no era més que una fletxa gegant, una indicació per marcar la situació del camp, de manera que des de l'aire els pilots el poguessin trobar fàcilment.

Tornem com podem fins la carretera que havíem deixat, i continuem en direcció cap a El Golea. Després de la monotonia del viatge d'avui interrompuda pels miratges i la visita al fort, arribem on es fragmenta la hammada i creuem una barrera de dunes. Són ramificacions de l'Erg Occidental. És tan bonic! No dono l'abast fent fotografies -(que mai veuré perquè la camera està espatllada i no ho sabré fins que hagi arribat a casa meva) Tot és de color taronja, fins i tot el polsim que arrossega el vent fa que l'aire es vegi d'aquest color.

És molt estrany per a nosaltres trobar-nos enmig de carenes de muntanyes d'aquest color! Suposo que no ho és per qui ha nascut aquí, però nosaltres estem avesats a altres tonalitats contingudes en elements naturals tan diversos com és ara arbres, roques, herbes, flors, rius...Aquí estem parlant únicament de "sorra"!


9.6 Arribada a El Golea
Ens adonem que ja som a prop perquè comencem a trobar paradetes de venda de roses del desert. Generalment són nanos que es tiren al mig de la carretera perquè t'aturis a comprar. El primer cop ens han donat un ensurt de por!

N'hi ha que ens volen vendre fénecs*, una espècie de guineus amb les orelles molt grosses.Com que els tenen lligats amb un cordill per la pota, els nostres fills volen que els comprem tots per poder-los deixar lliures!

El Golea és un dels oasis més grossos que hem vist fins ara. Hi ha dues-centes mil palmeres sota les que s'hi cultiva una gran varietat de fruites com és ara llimones, mandarines, albercocs, magranes...i, arran de terra, a l'ombra d'aquests arbres fruiters, cereals i hortalisses.

La palmera datilera és la reina dels oasis. La riquesa d'un oasi es mesura per la quantitat de palmeres que té. Una palmera fa a l'any aproximadament trenta o quaranta quilos de dàtils. N'hi ha de moltes classes diferents, però els més bons són els Deglet Nour*, que significa "dits de llum", perquè segons diuen, recullen cada raig de llum i el converteixen en una llaminadura. Els dàtils són l'essència de l'alimentació dels nòmades, i la palmera és una part de l'economia del país. Dels troncs se'n fan bigues i mecanismes de funcionament pels pous, de les palmes se'n fan teulades, tanques per salvar els horts de les dunes, cistells...i de les restes en fan els focs per escalfar-se i per fer el te.

A l'entrada del poble, hi ha un cartell que no anuncia pas El Golea, i em penso que ens hem equivocat. Hi diu: "El Menia" perquè està escrit en àrab. Aquest poble és molt gran, hi ha molta gent al carrer i, sense adonar-nos-en, ens trobem ficats al mig del Souk*, que és el mercat...amb parades de verdures, gent comprant, cabres, bens, burros, i bicicletes...Moltes bicicletes! Unes bicicletes negres i molt grosses, portades per nens massa petits que van d'un cantó a l'altre constantment .

Als carrers -ja no ens estranya- hi ha homes asseguts o drets sense fer res, gairebé ni parlar, alguns jeuen amb les seves xil.labes* llargues i fosques, i amb les caputxes caigudes fins al nas.

Circular per aquests carrers d'entrada al poble esdevé perillós. En poca estona tenim un parell d'ensurts grossos -que per sort acaben bé- que sembla que no espantin a ningú, només a nosaltres. Tots els altres ho troben d'allò més normal! Enmig d'aquest batibull, la nostra preocupació és no atropellar ningú i evitar que algun nen amb bicicleta es tiri sota les rodes del cotxe. Defugint aquests motius d'angúnia, decidim que el millor que podem fer és anar directament a l'aparcament de l'hotel, lloc on pensem dormir aquesta nit, i on esperem prendre una dutxa que ens deixi nous.

Primer de tot - com ja comença a ser un hàbit degut a les llargues distàncies- anem a posar gas-oil, i just arribar a la gasolinera, ens envolten una colla exagerada de nens. Ens volen vendre puntes de fletxa i roses del desert a canvi del que sigui, però els homes grans els fan fora.

Comprem pa i ens el mengem en un moment! En els forns, sempre n'hi ha d'acabat de fer i és boníssim. L'hem comprat per a guardar-lo, però a bocinets ha desaparegut mentre buscàvem l'hotel. Primer, només trobàvem unes fondes molt tronades, a les que no hem volgut entrar a causa d'alguna mala experiència viscuda pel meu marit en el viatge anterior. Finalment hem vist l'hotel. De fora sembla qui sap què i té pàrquing vigilat

- això és molt important- però un cop a dins les habitacions, tot està espatllat.

Els diem que no s'encén el llum, i responen que no és cap problema. Informem que la calefacció no funciona i diuen que aquí no fa fred!(A les nits s'està als voltants dels zero graus).Suposem que aquestes instal·lacions les van deixar els francesos i desprès no s'han pogut mantenir. Fan molta patxoca, però en realitat, estan força malament


9.7 Antics coneguts i un sopar
Quan baixem al cotxe a buscar les bosses de la roba, ens trobem un noi que reconeix al meu marit del viatge anterior i ens convida a prendre un te a casa seva. No ens atrevim a dir-li que no, però primer ens volem dutxar. -"Pas de Problème" diu el Kader! I s'esperarà pacientment a la porta fins que acabem perquè el temps - segons ell- no té cap mena d'importància, en canvi poder parlar amb els amics sí!

Ens porta a casa seva i ens ensenya una habitació on guarda les roses del desert que té per a vendre i que ell mateix ha recollit. Ni ens n'adonem que ja n'ha posat als dits unes quantes que diu que són per nosaltres. Són precioses! Les roses d'aquesta regió són molt fortes i ben cristal·litzades. Als nens i a mi ens en dona una de petita, però al meu marit li regala una macla de roses molt maca i grossa. A la porta en té una que gairebé és tan alta com jo i ens demana que la fotografiem. Llàstima que no hem portat la màquina.

Aquest noi, en Kader, és molt jove i treballa de guia en una agència, amb uns quants amics més. Sortint de casa seva, ens acompanya a casa de l'Abdallah on ens trobem amb tots. Després de les salutacions inicials, l'Abdallah ens explica que ens han preparat un sopar i que el te, el prendre'm més tard en una zèriba que tenen a l'agència .

L'Abdallah és un senyor més gran, està casat i té fills petits. Jo he vist les sabatilles petitones a la porta de l'habitació del costat, però no els he pogut veure ni tampoc a la dona. He preguntat en diverses ocasions per ella amb l'esperança de veure-la, però em diuen que això portaria molts problemes!

El menjador és molt petit, hi ha una catifa i uns quants coixins, i al mig una taula molt baixeta. L'Abdallah porta una safata de ma'karuna*, macarrons amb molt pebre vermell, i després un plat gros amb una espècie d'ous ferrats molt estranys. Als cantons de la taula hi ha trossos de pa per sucar. Aquí no hi plats ni coberts, es menja agafant els aliments amb trossos de pa directament de la mateixa safata.

No hi estem acostumats, no ens coneixem de res...però es menja respectuosament i de forma ben neta. A cadascú li correspon el que té al davant. Simplement és un costum diferent. Els meus fills mengen ben de gust. Quan se'ls acaba el pa que feien servir per sucar, n'agafen un tros del costat de taula on eren els nostres amfitrions, i s'adonen que és totalment dur! O sigui, que a nosaltres ens han donat el millor que tenien.!

El pobre Abdallah no es troba bé. Té la cara inflada d'una infecció molt grossa a l'orella. Va anar a veure el metge i li va dir que hauria de prendre antibiòtics però... no n'hi ha! Fa dos o tres dies que està així i a part de semblar un monstre, es torna boig de tant dolor.Com que nosaltres en portem per si ens posàvem malalts durant el viatge, n'hi donem. Només li falta fer-nos reverències de feliç que se sent, es pren una càpsula i se'n va a estirar-se una estona mentre nosaltres parlem. Els seus germans i el Kader ens ensenyen fotos del casament de l'Abadallah, i de seguida passen al tema de la política. Ens parlen de les eleccions i del FIS. Ells no voldrien que guanyés aquest partit perquè consideren que representaria anar enrere - com ja ens han expressat altres joves a Timimoun - i perquè tenen necessitat de fer i accedir a d'altres coses que ara no poden.

El Kader es vol casar d'aquí a tres mesos i ja ha ajornat el casament en diverses ocasions, perquè no aconsegueix tenir els diners necessaris. Segons ell, ha de comprar la núvia i val com un camell. Diu que abans, els pares ho arreglaven quan ells encara eren petits i en canvi ara, poden triar, però...l'han de pagar com si la compressin al seu pare. Al Kader li agradaria que un cop casats tinguessin la llibertat d'anar junts als llocs, com nosaltres, i que ella no s'hagués de tapar!

El Kader s'embala i parla pels descosits. Està content perquè avui a mitja nit té una cita amb la seva promesa.Com que jo faig cara de sorpresa, riu i diu: - Pas de problème! Jo trobo molt estrany tanta llibertat abans de casar-se i tan poca després! De tota manera diu que no es poden trobar a casa seva sinó a l'agència.

I comencen a explicar-nos que ells són molt "moderns", i això ja em sona perquè el que diuen, és exactament igual que el que ens explicava el noi que ens va fer de guia a la Sebka. Parlen de cervesa, de wisky, que es beuen les ampolles d'una tirada...beure, beure molt i fumar, anar a dormir tard i viure fora de casa...Aquests nous hàbits, i gaudir de més llibertat, són els desitjos que la gent jove amb la que hem parlat ens ha expressat.

En aquest lloc, també tracten al meu fill petit a cos de rei. Em diuen que aquí, als nens, gairebé els adoren. Quan els sembla que ja és l'hora adequada, ens fan saber que anirem a fer el te. Jo demano si recollim la taula i...em quedo ben parada de la resposta: - No!, nosotros aquí, jefes! "mujeras recoger"! I tan contents surten per la porta cap a l'agència.

A mi no em lliga res: Com pot ser que hagin estat dient tant que volen ser com nosaltres, que volen anar amb les seves dones...i ara em surtin amb aquesta resposta?




9.8 Un te en una cabana
Pel camí passo una mica de por perquè ens fan passar per uns carrerons molt estrets, sense llum, molt buits i gairebé sense cases. Fa impressió, i ara comprenc perquè el meu marit no volia -a cap poble dels que hem fet nit- que hi anés a passejar. A mi em feia molta il·lusió, me'ls imaginava molt bonics!

Ens fan entrar a la botiga d'un veí perquè ens pugui conèixer. És un senyor molt més gran, va vestit diferent. Una espècie de casquet petit cobreix el seu cap, va vestit amb serual*(pantalons que a partir del genoll es fan molt amples i semblen faldilles) i amb bubú* (jaqueta blanca amb les mànigues una mica curtes).

Ens explica que ell és del FIS, i està molt content perquè finalment el seu partit es presenta a les eleccions. Està il·lusionat perquè està segur que vencerà! Sort que sabem escoltar, perquè en poca estona hem sentit opinions per a tots els gustos.

La botiga és la més mínima expressió d'espai, té prestatges al seu voltant però estan gairebé buits, només hi veig un parell de bosses de dàtils i algunes bosses de magdalenes. Aquests dàtils ens porten de cap i naturalment, n'hi comprem una bossa...de dos quilos!

Arribem a l'agència de viatges on treballen, és petita però ben muntada. Hi ha una exposició d'objectes antics, de fòssils, roses del desert i minerals. A la part de darrere hi ha un camp molt gran - on algun dia hi volen fer un càmping -, i allà hi tenen una cabana feta amb canyes i troncs de palmera. S'encén un foc i comença la cerimònia del te. L'Abadallah torna tot content i diu que ja s'ha curat. Realment té la cara menys inflada i una expressió més tranquil·la. Suposem que com que no estan acostumats a prendre medecines, li ha fet un efecte ràpid i espectacular. Li costa entendre que l'antibiòtic se l'haurà de prendre tot, i té molta feina a comptar les hores per saber quan li toca. Quan s'adona que s'ha de despertar a les quatre del matí, diu que és impossible! El meu marit li explica molt seriosament que si no compleix l'horari no es curarà, i llavors diu...-Ah, no problème!, li diré a la dona que em desperti!

Parlem del tema dels tuareg, i ens comenten que a un amic seu li van prendre el cotxe i trenta mil francs francesos; i a uns anglesos: un minibús, els diners, i els van deixar tirats al mig del desert sense res. En sentir - ho, ens alegrem d'haver decidit escurçar l'itinerari.

El Kader ha estat ocasionalment a Barcelona per fer contactes amb alguna agència de viatges per fer propostes d'organitzacions conjuntes, i també per vendre roses del desert.. Parla una mica en castellà, i també sap algunes paraules en català!

Ens emboliquem a aprendre a escriure els nostres noms en àrab, fent servir la sorra del terra de pissarra. Sort del foc i dels tres vasos de te, perquè fa un fred que pela. A les dotze de la nit ens acomiadem fins demà al matí, i quedem a les deu per fer l'últim te. L'Abdallah és el primer que desfila però els altres, continuen la gresca perquè han de fumar i beure tot el que puguin. Han de demostrar amb insistència que: són moderns!!


10- Dia 29 de desembre


10.1 Un acomiadament que no s'acaba mai més
Ens llevem a les vuit del matí encarcarats del fred que hem passat a l'habitació. Ho hem recollit tot perquè aquest migdia a les dotze ja marxem cap a Ghardaia. Quan anem a pagar, ens sorprenen perquè ens cobren la meitat del què ens van demanar ahir i del què ens van apuntar al full del canvi de moneda que ens van lliurar a la duana, i amb el que haurem de passar comptes al sortir del país.

A l'hora de l'esmorzar, de llet ja no me'n poso per no passar la mateixa mala estona que l'altra dia, ara ja sé que és de camella!

Més tard, anem a reunir-nos amb el Kader i companyia, per fer un te i acomiadar-nos. Abans de marxar voldríem comprar alguna rosa, ens porten a un pati que serveix de magatzem, i ens deixen triar. A l'hora de cobrar, quedem molt parats perquè no volen diners sinó roba! Si només tenim la que fem servir! Els és ben igual, i se senten ben pagats amb els meus mitjons de llana i amb el jersei del meu marit. Pregunten si pot ser alguna altra peça més de dona, i pago amb una samarreta. És roba tronada i molt feta servir, però és que aquí no n'hi ha!

Les roses que hem comprat són molt maques i ens expliquen que les que es fan als voltants d'El Golea, són les més apreciades perquè són perfectes. De roses n'hi ha de moltes classes. Les diferències depenen del lloc on s'hagin fet i de la composició del sòl, sobretot de la quantitat del guix

Ens diem adéu fent una foto a la rosa grossa que hi ha a la porta de la casa del Kader, i ell i un amic seu volen portar-nos al millor cafè del centre de la ciutat per convidar-nos. Pugen tots dos al seient del davant del nostre cotxe, i jo pujo amb els nens al de darrera. Ens sembla que a ells, el que realment els feia il·lusió era passejar-se pels carrers del centre a dins d'un cotxe d'estrangers!


10.2 El millor cafè del poble
I arribem al "cafè". Qualsevol idea que es pugui tenir del que és un establiment d'aquests, no té res a veure amb el què ens trobem. És una petita habitació amb un mostrador al final, i un aparador a la part del davant ple de pastissets.

Encara que el lloc és petit, com que el taulell és al fons del tot, la part que queda buida

- on per cert no hi ha cap taula ni cadira - està plena d'homes amb les seves xil·labes, ajupits a terra, repenjats a les parets, xerrant i fent tertúlia.

A sobre el mostrador hi ha uns distribuïdors de llimonades, algunes gerres plenes de llet perquè qui vulgui se'n posi al cafè, un vas amb aigua ple de culleretes netes i un recipient petit amb sucre.

El Kader, satisfet de poder-nos convidar i molt convençut ens diu :- Un cafè, oi?, i a mi, com que no m'agrada, sense pensar més enllà i com un reflex dic: - No, jo un te!

Ja l'he espifiat. - Un te?, em pregunta el senyor que despatxa amb cara de sorprès!

- Impossible, el te és una cerimònia, aquí es pren cafè!

Ràpidament m'haig de decidir per alguna altra cosa i vaig mirant però no sé què! Els meus fills s'enamoren dels pastissets - que són fluorescents -, de la llimonada - que ja sabem com és- i d'uns batuts de color rosa, també fluorescent, que sols de veure'ls ja em fa mal de panxa!

El meu marit em dona la idea: - demana un vas de llet - que és de vaca- i ja està! I just quan vaig a fer-ho, entra un home i sense dir res ni encomanar-se a ningú, s'amorra a la gerra de llet i en fa un bon trago. Em quedo tan parada, que no puc ni reaccionar quan a continuació, per si no n'hi havia prou, n'entra un altre que fa el mateix!

- Ja no vull llet!, dic jo, i demano un cafè per no tenir cap més problema. Ens posen el cafè, i...ens ha tocat estar a l'expectativa per veure com ens l'havíem de prendre. S'havia d'agafar una cullereta de les que hi havia sobre el taulell en el vas amb aigua, i...amb aquesta cullereta mullada - i suposadament neta -, s'havia d'agafar sucre de la sucrera

- s'hi quedava tot enganxat -, posar-te'l a la tassa i remenar.

Després de remenar, es tornava a deixar la cullereta al vas de sobre el taulell a dins de l'aigua, perquè la pogués fer servir qui vingués al darrere.

Quan sortim, els donem les gràcies, però ens diuen que com que la "mujera" - que soc jo- volia un te i no se l'ha pogut prendre, hem d'anar a fer un te! Nosaltres, el que volem ara és marxar ja que ens esperen dos-cents cinquanta quilòmetres, però es posen molt pesats i tant sí com no volen fer el te. Comencen a dir tot allò de: "Prisa mata", "No problème"...a Ghardaia també s'hi pot anar una mica més tard, només per un te no passa res...! I no ens queda cap més remei que acceptar!

10.3 Només fer el te!
El te el farem a casa d'uns familiars del Kader. Viuen en una casa molt gran i amb molts luxes - segons ell- perquè guanyen molts diners. Ella, la Jasmina, és infermera, i el seu marit, l'Abdul, treballa en un supermercat al centre. Anem a la casa i és tancada, no hi ha ningú. Suposem que encara estan treballant i... ni ens n'adonem, que ja tornem a anar en cotxe pel carrer principal. És una hora de bullici i hi ha moltes dones que venen de comprar amb el cistell a una mà i la roba que porten a sobre, agafada amb l'altre. De sobte, treuen el cap per la finestra i es posen a cridar: - Jasmina! Jasmina!, i en un tres i no res me la trobo asseguda al meu costat! El nostre cotxe, més aviat s'ha convertit en un autobús!

Com l'han pogut reconèixer? Tota la vorera era plena de dones, i totes tapades amb aquesta mena de llençol! A mi m'impressiona tenir-la al costat! M'explica moltes coses, que amb els gestos i l'entonació entenc perfectament. M'ensenya el cistell, i es justifica dient que havia anat a comprar.

Arribem a casa seva i el Kader, que sap una mica de castellà, ens va fent de traductor. Segons la Jasmina, ja no cal que anem mai més a l'hotel perquè aquesta és la nostra casa i sempre podem venir! Just quan entrem, es treu la roba blanca, i em deixa molt parada perquè m'imaginava que davant dels altres homes no es destaparia. A més, el seu marit no hi és!

Ella em diu que no passa res, que són joves i "moderns", i a dins de casa no porta el vel al cap! Ens instal·la en una sala on només hi ha unes catifes a terra per seure, i ens posem a xerrar tot menjant uns cacauets .

El Kader em fa saber que ella em vol ensenyar la casa, i juntes anem a fer el vol. És una casa unifamiliar bastant gran, amb unes quantes habitacions. El terra és enrajolat, i hi ha de tot: una cuina, un bany, un pati amb arbres, una terrassa al pis de dalt...Veient les cases que hi ha aquí, això és un palau. El que passa és que la majoria de serveis no es poden utilitzar! Hi ha bany, però no disposa d' aigua corrent. Hi ha tassa de wc, però no es pot tibar la cadena; hi ha un plat de dutxa, però no surt aigua, és a dir que igualment hi han de tenir un gibrell ple d'aigua, que han d'anar a buscar a la font, per rentar-se!

Tornem a la sala i és hora de fer el te.Com que aquí no es pot fer foc, tenen un fogó de butà petit que el posen al mig per fer bullir l'aigua. La cerimònia serà igual que a Marhouma: tota l'estona que calgui...i tres tasses de te.

Mentre es va parlant, arriba el marit. Es diu Mohamed, ve de treballar i va molt mudat amb un vestit a l'estil occidental. Ens saluda, ens ofereix la seva casa, i s'asseu a prendre el te. Al cap d'un moment però, ens sorprèn dient: -A aquestes hores no podeu pas marxar eh?, us quedareu aquí i la Jasmina us farà un küskus per dinar.

Però si nosaltres necessitem marxar! Hem de marxar! Tothom et voldria tenir a casa seva i obsequiar-te amb el millor! Però...


10.4 A la cuina amb la "mujera"!
Al moment que aquesta noia s'aixeca per anar a la cuina, el Kader em diu :- Tu, con "mujera" a la cocina! I em toca anar amb la Jasmina. Seria normal ajudar-la, però no d'aquesta manera.

Els "homes" deixen la sala i passen al menjador. No hi ha cap moble, sols una taula baixeta i un televisor a sobre. D'una habitació treuen moltes mantes i les estiren a terra; també treuen coixins per seure més còmodament. Deixen les sabates a fora a la porta, i s'asseuen davant la tele comentant el què hi surt i parlant animadament.

A mi, que els veig des de la cuina, em fan molta ràbia: el meu marit, els meus dos fills, el Kader, el seu amic, el Mohamed...

A la cuina d'aquesta casa li passa el mateix que al lavabo, no hi ha aigua corrent. No li manca de res eh?, la pica, l'aixeta, els marbres...però ella ho fa tot com sempre, a terra! Ho cuina tot a terra! Jo no sé com ajudar-la perquè no sé com vol que faci cada cosa que em demana. Suposo que li faig més nosa que servei i em diu, de tant en tant, que vagi a seure. Jo hi vaig, però al cap d'un minut el Kader ja m'està dient que haig d'anar amb la "mujera". Ho vaig trampejant com puc, en el fons també m'ha agradat veure com ha fet aquest menjar tradicional que a nosaltres ens agrada tant.

Voldria aclarir que el fet que ella cuinés a terra, no vol dir que fes porqueries. Molt al contrari, haig de dir a favor seu que la netedat ha estat primordial, i si ho feia a terra suposo que era per tradició o per cultura. S'ha fet una casa a l'estil occidental perquè té diners, però a dins viu de la manera de sempre!

La safata del küskus es posa al centre(no hi ha taula), és una mica incòmode de menjar, però és boníssim. Hi ha verdures i també un tall de carn de camell per cap. Per postres treuen una safata de dàtils i un vas grossíssim per a cadascú de llet de vaca "agre". Els quatre ens quedem d'una peça amb el postre! El Kader no para de dir-nos una i altra vegada que és llet de vaca, donant-li molta importància, perquè aquí és molt cara. Ens ho hem de prendre com un gran obsequi, però...

Tots ens ho bevem fent un esforç immens. Quasi bé no em puc creure que els meus fills s'ho prenguin... i amb bona cara!

Per variar, al meu fill petit li comencen a fer moltes bromes, i el fan espantar una mica dient-li que s'ha de quedar aquí! Que si té uns ulls tan macos, que es podria quedar en aquesta casa, que el cuidarien molt bé...


10.5 L'últim te!
Després de dinar...és clar, s'ha de fer un te de comiat! Quan penso que havíem de marxar a les dotze del migdia...!Aquesta vegada, mentre els homes estan fent el te, la Jasmina em convida a la seva habitació. M'explica que es va casar a l'estiu i em vol ensenyar les fotografies de la gran festa que van fer.

M'ensenya la roba que té a l'armari i els tapissos que li havia fet la seva mare. El primer que desplega és preciós, i quan li dic que m'agrada...el plega i me'l regala. Jo no el vull! Li dic que no pot ser, que és fet a ma per la seva mare, i forma part del regal de casament però la Jasmina se sent molt feliç de veure que m'agrada i de poder donar-me una peça tan valuosa per a ella. Em diu que així no l'oblidaré! I em diu que a partir d'ara som com germanes! També m'ensenya els mobles de l'habitació, és a l'únic lloc de la casa on n'hi ha: un llit, un armari i una tauleta de nit.

Compartir aquesta estona amb ella m'ha agradat. Des que estic en aquest país, pràcticament no he parlat amb dones. Quasi no m'ho crec, és com si m'estés ensenyant i explicant els seus secrets: la festa del casament, els vestits que portava, els dibuixos que li van fer al cos amb henna...que és la segona vegada que es casa, que el seu primer marit es va morir en un accident de cotxe, que té un nen de sis anys de l'anterior matrimoni que viu amb la iaia...

Encara que sembli mentida, finalment ens acomiadem. Ens regalen una bossa de dàtils de dos quilos i una altra amb pasta per fer el küskus. La Jasmina em demana si li puc enviar mel d'abella, perquè al seu marit el metge n'hi recomana per posar remei a algun problema, i aquí no se'n troba. Intercanviem adreces i ens comprometem a enviar la mel.

Passades les tres de la tarda, podem sortir d'aquesta casa i dir-nos adéu, però abans li regalo a la Jasmina una brusa molt maca que tinc neta a la bossa, i que guardava com un tresor per posar-me la en sortir del vaixell per tornar cap a casa.


10.6 Cap a Ghardaïa
El camí és bonic perquè travessa barreres de dunes. A hores d'ara ja no ens sorprenen tant, però sempre esperem trobar-ne perquè són una meravella.

Per arribar a Ghardaia, s'ha de passar per un port de muntanya des del qual es veu la ciutat a baix de tot, molt enfonsada. En realitat és una pentàpolis, és a dir cinc ciutats diferents en una. Semblen oasis ensorrats!

Just en fer-se fosc entrem al càmping i ens instal·lem. Fem neteja del cotxe i l'arreglem una mica. Ara ja fa molts dies que vam sortir de casa i era necessari. De totes maneres, l'organització del portaequipatges, ha estat excel·lent! D'aquest tema se'n va encarregar el meu marit, es va molestar uns quants dies pensant solucions senzilles per portar la càrrega, i em va deixar meravellada, perquè amb uns materials mínims com algunes fulloles i caixes de cartró, va obtenir uns grans resultats d'aprofitament d'espais. I a més, a la llarga, s'ha demostrat la seva efectivitat. Cartrons i fulloles estant fent el seu servei impertorbablement. El més important de tot, és que sempre tenim les coses ordenades, a mà, i fàcils de trobar!

Aquí retrobem uns serveis que, sense ser cap joia, ens fan oblidar el malson viscut a la zona del sud. Em fan recordar els de Timimoun, però aquests encara estan millor. Hi ha tres o quatre piques de lavabo amb algun mirall i tot! Els wc. tenen porta i, tot i que són a l'estil del forat a terra, hi ha aixeta i una galleda perquè cadascú ho deixi net. Les dutxes també tenen porta! Tot un luxe, encara que això ho dic perquè ho comparo amb In Sallah!!

Esperàvem trobar en aquest càmping als companys de Terrassa, però no hi són pas. Fem un bon sopar calent que ens reanima perquè fa molt de fred. Hem tingut problemes per engegar el fogó .Encara no hem comprat les estenalles! Rentem els plats, ho endrecem tot, parlem una bona estona, i.... només són les vuit del vespre! Els nens juguen una mica amb uns gatets, i ens posem a dormir ben d'hora.


11- Dies 30 i 31 de desembre

11.1 La pentàpolis

Em desperten els cants de centenars d'ocells: Quina cridòria! En aquest càmping hi ha uns arbres molt grossos i es veu que hi venen a dormir tots els ocells d'Algèria! És molt d'hora i tot just s'està fent clar. Feia molts dies que no em despertava tan aviat! Tanco els ulls i faig esforços per imaginar-me que no els sento, però al cap d'uns minuts, des del minaret, resa el Muezzin* i escampa les oracions a través d'uns altaveus molt potents.

No queda cap més remei...ens hem de llevar! Fins que no surti el sol molt més tard, el fred congela, i ja tornem a barallar-nos amb el condemnat fogó per poder-lo engegar. Avui sens falta s'han de comprar unes estenalles.

Hem de caminar un tros per anar cap a la ciutat que queda una mica lluny. Ghardaia és una ciutat repartida en cinc zones, nosaltres estem a la part comercial, la més gran, on hi ha botigues, hotels...També hi ha la ciutat santa, on les tradicions es segueixen més rigurosament. A la nit, es tanquen les portes de la muralla i no hi pot entrar ningú. El seu nom és "Beni Isguen". Sols la poden visitar els homes amb un guia local - que és gratuït- i no es pot filmar ni fer fotografies. És un centre d'estudis de l'Alcorà amb molta tradició islàmica. La majoria d'homes que veiem, van vestits amb sarual i bubú.. Ens estranya, perquè fins ara, cap al sud, tots els homes portaven xil·laba de llana amb caputxa, excepte el targuí que anava amb gandura, i el venedor de dàtils que era del FIS i vestia amb serual com mana la tradició.

També hi ha "Melika", que havia estat ciutat santa, "Bou Noura" - actualment destruïda- que significa "La lluminosa" perquè està orientada de forma que li permet captar durant més temps els raigs del sol, encara que també hi ha "El Ateuf", que vol dir "La pedra angular".

Ens crida l'atenció que moltes persones que veiem tenen les dents gairebé negres, els ulls desviats, així com també golls al coll. És tant general, que pensem que potser és per culpa de la carència d'alguna vitamina o d'algun element de l'alimentació bàsica. També hi ha bastants avis amb l'esquena encorbada, que a partir de la cintura van completament inclinats cap endavant i per caminar s'han d'ajudar amb un bastó.



Sobre el tema dels ulls - pel que fa a les dones- algú ens explica que una causa afegida era el fet de mirar pel triangle del vel només amb un ull, i que a l'època del domini francès, per solucionar-ho, van imposar una norma que consistia en canviar d'ull cada cert temps i així, d'aquesta forma, els dos treballaven per igual i no es produïa el problema amb tanta freqüència.

Si anem mirant els peus de la gent que passa pel carrer, ens posem malalts. De mitjons en porta tothom, però quins mitjons! A la majoria només li queda la part de la cama; i del tros del peu, tant la part del taló com la de la punta, són un gran forat, un forat tan gros que ha desaparegut el mitjó! El calçat pot ser: unes xancletes més petites que els seus peus, o unes sandàlies més llargues o unes botes d'aigua tres o quatre talles més grosses...Està molt clar que en aquests país hi ha una manca molt gran de roba i calçat.

Anem a veure la important plaça medieval, porticada. Té un gran encant: és quadrada, voltada per un porxo ocupat per moltes botigues, i a la part central s'hi fa el mercat. Quin mercat!. Nosaltres comprem unes estenalles a veure si a partir d'ara s'acaba el calvari d'engegar i parar el fogó. També comprem un paquet de sucre i pa .El pa de Ghardaïa, és una mica més car, però és molt més bo, sembla brioix.

Com que ja fa uns quants dies que som fora de casa, algunes coses s'han anat acabant, una d'elles: el paper higiènic. Doncs no n'hem pogut comprar perquè no n'hi ha. No en deuen fer servir! En un petit establiment, ens han dit que podria ser que en alguna botiga molt moderna del centre en trobéssim!





14.2 El mercat de la plaça
Això sí que no es pot explicar! Al mig de la plaça hi ha de tot! Parades de verdures, de llegums, d'herbes i d'espècies, que l'omplen de molts colors. Catifes, tapissos, roba molt antiquada, xeixos de tots colors i mides, safates i teteres, carn penjada al sol plena de mosques, pa, mandarines i taronges...i entre mig: el sabater, el dentista amb una safata plena de queixals per demostrar que té experiència, un bidó molt gros per llençar-hi la brossa, gent...molta gent comprant i alguns europeus passejant i intentant fer algunes fotografies mig d'amagat, dones amb el seu llençol blanc a sobre, homes ajupits en rotllanes xerrant, el senyor que arregla bidons i garrafes; burros que els porten a descarregar a la parada, bicicletes, motocicletes...Per sobre, està cobert amb una xarxa de tendals que algun dia devien ser nous, i que amb el temps, s'han convertit en unes penjarelles recremades i estripades que no s'aguanten per enlloc i que ja no fan cap servei!










De roba n'hi ha molt poca, potser una o dues parades, amb algunes americanes i pantalons d'home, que m'han recordat les fotografies de l'època en que el meu pare era petit. No sé d'on ho deuen treure, però sembla recuperat del túnel del temps.

També he vist alguna peça de nen petit, però molt poca, i de roba interior, no n'he vist gens. Les xil·labes, túniques i xeixos eren abundants. Deu ser el que més utilitzen.

A mi les túniques de les dones m'agraden molt. Generalment són de colors lluents amb dibuixos daurats. Cada vegada que en veig dic que un dia no podré resistir la temptació i me'n compraré una.

Entre tot aquest xivarri, trobem als de Canàries. Han vingut com han pogut per carretera i ja estan tornant enrera perquè no hi ha manera d'arreglar el seu camió. Estan mentalitzats, ho tenen assimilat, i s'animen mútuament dient que ja tornaran en una altra ocasió.

Marxem a dinar i comprovem que l'eina que hem comprat, al primer intent ja queda gairebé fora de servei! A El Golea vàrem comprar un paquet de piles que no van durar ni una hora! La qualitat de les poques coses de què disposen deixa bastant a desitjar. No m'estranya que tinguin ganes d'estar més oberts al món i tenir de tot!

A mitja tarda, quan ja no hi contàvem, arriben els de Terrassa i també es quedaran tot el dia de demà.











14.3 Descans a Ghardaïa
Com que hem escurçat l'itinerari per no anar cap a l'Hoggar i ens sobren dies, decidim que ens quedaren aquí avui i demà. Ens anirà força bé per descansar! Ens dediquem a passejar, a mirar botigues - sobretot les que hi ha a la plaça sota els porxos -. Passem moltes estones al mercat i mirant tapissos i catifes quedo encantada escoltant el significat dels seus colors i dibuixos.

M'agraden les safates per preparar el te (algunes són exageradament grosses), i en comprem alguna de record. Ens entretenim a les parades de minerals i de roses del desert. Els meus fills a cada moment tornen al mateix aparador .Estan embadalits amb unes capsetes transparents a dins de les que hi ha escorpins dissecats, i amb unes ampolles petites de vidre, plenes de sorra de colors que representen una posta de sol al desert. S'han anat reservant els dinars que els vàrem donar, i ara aquí, veuen tantes coses boniques, que es passen el dia fent comptes. A algun venedor em sembla que ja el tenen avorrit!

A la tarda, amb els nostres amics, hem pujat a la muntanya des de la qual es pot veure la pentàpolis, i ens hi hem quedat fins que el sol s'ha post. Mentrestant, hem fet fotografies del paisatge i hem intercanviat les vivències d' aquests dies des que ens vam separar a Timimoun, com per exemple que avui, quan ells arribaven a Ghardaia, els ha parat un control de policia, i els ha registrat. Nosaltres, hem estat de sort perquè ja no n'hem trobat cap més!

Ells van anar fins a "Borj Omar Driss", bastant cap a l'est, a sota de l'Erg Oriental. El que més m'agrada de les seves explicacions, és que van travessar una hammada en la qual hi havia gaseles que corrien i saltaven molt a prop d'on ells passaven amb el cotxe.

Per acabar de passar la tarda, hem anat a veure un zoològic. És molt petit. Es tracta d'un senyor amant de tenir animals diferents, que els ha instal·lat en gàbies al pati de casa seva. El que em fa més angúnia, són les serps. Té una gàbia plena "d'escurçons banyuts" que són unes serps molt perilloses. Ell les agafa ajudat d'un bastó, i fa el número apretant les glàndules verinoses de la serp i fent que caigui el verí a terra perquè tothom s'esgarrifi!



Passejant per entre les gàbies, ens hem adonat que hi ha gent del país que està aquí fent turisme. Van molt mudats - en general a l'estil europeu- i es fan fotografies al costat de qualsevol detall. Coincidim pensant que són persones que viuen a la capital o a ciutats grans del nord, que deuen tenir càrrecs importants que els permeten tenir bons ingressos per un cantó, i contacte amb altres tipus de vida, per l'altre. Sembla que això els fa ser més oberts. No tenen res a veure amb els habitants del sud. Potser per això quan vàrem arribar, mentre érem a la franja del nord ningú es va esverar per veure una dona conduint!


14.4 L'oració del Muezzin



La seva veu sona cinc vegades al dia convidant a l'oració: a l'alba, al migdia, a la tarda, a la posta de sol i a la nit.

Es pot resar a qualsevol lloc on s'estigui, però s'han de donar dues condicions per a poder-ho fer: que es tingui intenció de resar i que s'estigui en estat de puresa.

Abans de resar, la persona s'ha de rentar les mans, els peus, l'oïda i l'olfacte. Si no es disposa d'aigua, ho podria fer de forma simbòlica amb sorra.

A tot arreu, hem vist que la gent té una petita catifa i la té sempre a punt. Quan és l'hora, la treu, l'estira a terra i s'hi agenolla per fer l'oració. Ja ho vàrem veure al vaixell, tot i que no hi havia Muezzin! Ho hem vist als càmpings on hem estat. Una persona pot estar treballant fent la seva feina, i de cop i volta s'atura, agafa la catifa i resa. També ho hem vist a la carretera. El primer cop, ens vàrem aturar pensant que als que anaven en un camió davant nostre els havia passat alguna cosa. Quan vàrem arribar on eren, ja estaven agenollats sobre les catifes, de cap a la sorra resant amb molta devoció i concentració, i...naturalment, en direcció a La Meca.

Potser és perquè a Ghardaia hi hem estat més temps que als altres llocs, però trobo que cinc vegades al dia és molt, i quan arriba la nit sents contínuament aquella cançó a dins el cap. Aquella cantarella està flotant tot el dia a l'ambient, i acabes sentint-la sempre, fins i tot quan no és hora.

Els divendres és el seu dia de festa, quan es fa l'oració en comunitat. Per aquest motiu es va a les mesquites. El iman, el guia espiritual, fa un sermó per a tothom i també es llegeixen les escriptures.

14.5 Últim dia de l'any

El dia d'avui, és l'últim de l'any, i també l'últim d'estar a Ghardaia. L'aprofitem per acabar de gaudir del mercat i de les tendes de música i d'artesania. Trobem una llibreria i ens hi fiquem, però sols hi trobem llibres d'estudi molt espessos. Res de contes ni de llibres amb imatges...

Hi ha algunes botigues d'artesania on venen objectes molt bonics de cuir, de llana, de cotò, de bijuteria...Ara, el que més m'ha impactat han estat unes peces de cuir buides per dins, adornades amb dibuixos, que diuen que són llums per una taula petita. Només s'hi ha de posar la bombeta a dins i prou. L'objecte és maquíssim. Des que donem voltes per aquesta ciutat que me les miro, però avui, m'han explicat de què estava fet cada llum: és un pit de camella curtit!!

Com que ens hem quedat fins a última hora per la ciutat, hem anat cap al càmping ja de nit. Quan anàvem caminant i parlant tots junts tan tranquils, d'un carreró d'aquells que tan m'agradaven a mi al principi, surt una totxana disparada - encara no sabem ni com, ni d'on ha sortit -, la sento xiular i passar volant a l'alçada de la meva orella, i es clava a darrera de l'orella del noi que estava al meu costat. Ha estat un moment de res. Tot ha passat molt de pressa. Uns homes que hi havia a la porta d'una casa parlant, han sortit corrent a perseguir a l'autor que - segons ells- era un nano d'uns quinze anys. Per descomptat, no el poden atrapar! Aquests carrers estrets i foscos plens de portes i portetes, escales i cruïlles...Ja m'ho deia el meu marit, a cada poble que arribàvem, que no eren el lloc més adequat per anar a passejar!

Aquests homes s'han portat molt bé, ens han fet passar, han tret un tamboret perquè s'hi assegués el ferit - que de moment estava marejat -, i s'han ofert a curar-lo. Ens han demanat disculpes unes quantes vegades i ens han dit que no ho tinguéssim en compte que es tractava de jovent que no tenia res al cap!

Quan hem arribat al càmping, hem tret les farmacioles, i li hem ben netejat i curat. Hi té un bon trau!

15- dia 1 de gener

Avui comença l'any 1992 i l'hem rebut - com cada dia a Ghardaia - amb el fort cant dels ocells que ens ha despertat. Escalfem llet per esmorzar amb el nostre estimat fogó, que ja podem engegar gràcies a l'enginy del meu marit en fer girar la rodeta amb una eina que no és cap meravella. Obrim el paquet de sucre que vàrem comprar, i resulta que és molt poc refinat. Però el que ens sorprèn més, són les coses que hi trobem a dins, com per exemple trossets de cartró, troços de cordill...!

A nosaltres ens agrada el pa de sucre, utilitzat pels nòmades. És un gran terròs gegant de dos quilos o més, molt premsat, que s'utilitza sobretot per al te. S'ha de tenir molta traça per trencar-lo a trossos, a cops de martell. Cal encertar amb precisió el lloc i la intensitat convenients, perquè se'n trenqui només el tros necessari.


15.1 En direcció cap a casa
Es pot dir que ja som a la recta final del nostre viatge. Encara disposem de dies, però no ens interessa quedar-nos a la part del nord, (encara recordem la pila de controls de policia que vàrem haver de passar), decidim fer aquest recorregut amb tranquil·ltat, però d'una tirada.

Avui ens acomiadem per última vegada dels companys de la nostra ciutat, perquè ells encara es queden uns quants dies més. Així que sortim de Ghardaia en direcció a Laghouat, i ens endinsem a la part de les muntanyes de l'Atles. És molt verd i està ple de pastors amb el seus ramats. Els veiem tot passant per la carretera i ens saluden. N'hi ha molts, a cada moment en trobem, gairebé m'atreviria a dir que quan deixem de veure un ramat ja en comencem a veure un altre. Les ovelles no estan escampades pasturant soles, sinó que estan totes apinyades al voltant dels pastors, molt ben abrigats per protegir-se del fred. Porten un Burnous*, una capa amb caputxa, llarga fins als peus, de color marró fosc, feta de llana molt gruixuda. Voleia la capa i amb l'empenta del vent, des de lluny ofereix una imatge molt bucòlica, la típica estampa del pastor amb el bastó i el sarró envoltat del seu ramat.

Aquesta tarda, mentre passàvem per una regió molt solitària enmig d'una planura de pedres negres, ens hem trobat un soldat sol que ens ha aturat. Ens ha demanat si el podíem ajudar perquè s'havia quedat sense combustible i havia d'arribar a la caserna que encara es trobava una mica lluny. Era un noi molt jove, i al meu marit li ha fet llàstima. Encara ens en quedava en un bidó i després d'informar-lo que el nostre vehicle funciona amb gasoil n'hi hem ofert una mica perquè pogués arribar a lloc. De seguida ha acceptat i s'ha posat molt content

El meu marit ha tret els estris necessaris, i n'hi ha posat. Aquest nano no hi cabia a la pell de content. Segons ell s'esperava aquí sol des del matí, i ara ja s'estava començant a posar nerviós. Un cop acabat, ha pujat al vehicle, i quan ha vist que no anava...ha engegat un reguitzell de paraules en àrab que sonaven molt malament! Llavors, ens ha explicat que s'ha confós, que aquest jeep no funciona amb gasoil sinó amb gasolina, i que s'ha fet un embolic perquè generalment en condueix un altre.

S'han hagut de posar a sota el cotxe i buidar bé el dipòsit. Ell, que ja es veia salvat, torna a estar com al principi! Al final hem marxat, i ens hem desviat una mica per passar per la caserna i avisar que algú anés a recollir-lo.

Cap al vespre, ens aturem a sopar en una fonda d'un poblet. És molt petita i només hi ha una taula en un racó, separada per unes cortines de l'espai que representa el cafè. Quedem molt aïllats, és com si fóssim a casa. També hi ha una petita televisió en blanc i negre que ens fa molta gràcia mirar, perquè ens sembla que ja fa una eternitat que no sabem res del món. No entenem res del què expliquen, però la sorpresa ha estat que en un reportatge es veia el carrer d'alguna ciutat, i entre la gent que hi passava, hem conegut a una de les parelles d'alemanys que vam trobar a Marhouma. Eren els més joves, els que anaven sols. Ho hem trobat molt curiós! Aquella parella ens va explicar que havien estat molt temps estalviant, s'havien comprat una autocaravana, i ara es pensaven estar durant tot un any al continent africà.

La txorba que ens donen pica tant que treu el fred a qualsevol. És molt bona i ens dona empenta per continuar.

El que veig quan passem per un poble no m'agrada gens. Potser són les deu o les onze de la nit, i hi ha uns quants "bars" que resten oberts. Els homes són a dins fent tertúlia, prenent alguna cosa, i les dones...estan al carrer - esperant pacientment- assegudes a la caixa descoberta de la camioneta!! Tots ens quedem mol parats!

Aquí, fan servir molt sovint unes furgonetes que tenen una cabina tancada, i el darrera és descobert per poder-hi portar carga. Tant aviat veus que hi porten cabres, com un carregament de pa o bombones de butà! El que no ens entra a dins del cap, és que amb el fred que fa, aquestes dones no estiguin - com a mínim- dins de la cabina !

Em dol especialment veure'n una que comparteix la caixa amb unes quantes cabres! No ho entenc gens i em fa mal a la consciència. Ja sé que és una altra cultura, però...hi ha coses que són evidents!

15.2 Oujda - Nador - Melilla
Aproximadament, arribem a la frontera d'Oujda a les dues de la matinada. No és que en tinguem un record excel·lent d'aquest lloc! Jo ja estic nerviosa des de molt abans d'arribar-hi! Penso en l'emissora i tremolo! Penso que hem de passar comptes dels diners, i em fa por que ens surtin amb alguna història!

Doncs res de res! La qüestió dels diners la resolem en un moment. Els duaners es fixen en el joc dels meus fills que fa sons i llums i s'enceguen amb la joguina. No sé què s'imaginen que és, però s'ho miren molt i costa fer-los entendre que és un objecte d'allò més innocent! Es miren els bidons que portem al sostre per guardar-hi combustible, comproven que estiguin buits, i quan els tenen a la mà, ens demanen que els hi venguem. Ens els volen comprar!

Però després de tot això, els papers s'arreglen en un moment, i de seguida entrem al Marroc. Sembla mentida! Ens costa de creure que fa uns dies vàrem tenir tants problemes aquí mateix!

Ja coneixem la carretera i ens fa il·lusió tornar a veure aquells arbres plens d'ocells blancs. Doncs res de res, ni un per casualitat! Suposem que eren aus que estaven fent la migració i només hi eren de pas.

Travessem la frontera de Nador gairebé en un moment, i sense adonar-nos-en ja som a Melilla. Estem contentíssims d'haver superat aquesta distància de manera tan ràpida!

Potser són les quatre o les cinc del matí. Aparquem a la plaça major, i dins el cotxe mateix, dormim fins que es fan les vuit. Només obrir els ulls, els nens s'adonen que tenim una xurreria al costat. Comprem uns quants xurros que ens faran d'esmorzar, i ens dirigim a l'agència per si ens poden canviar la data dels bitllets ja que els tenim per d'aquí a dos dies. Ens ho arreglen per sortir aquest migdia mateix!

Recorrem tota la ciutat i acabem a la platja. Al mes de gener no hi ha ningú. Els meus fills i jo passem una bona estona recollint cargols i petxines. Mentrestant, el meu marit es queda parlant amb un pescador que li explica mitja vida!

Abans d'embarcar, telefonem als avis que estan molt contents de sentir-nos. Ens expliquen que per la televisió havien donat la notícia que una família de quatre, que viatjaven pel Sàhara amb un tot - terreny blanc, havia estat atacada pels tuareg, i els havien deixat tirats allà, sols...i sense res .

Estaven angoixats perquè coincidia el nombre de persones, la marca del cotxe, el color, i el lloc (per cert no molt freqüentat).

Nosaltres cada vegada estem més contents d'haver deixat una part del viatge perquè ens adonem que allò no era cap broma.(Un cop a casa i al cap d'uns dies, a les notícies, donen la identitat d'aquesta família, i eren de Castelló)

15.3 Vuit hores sota l'aigua
Mentre fem cua per embarcar el cotxe, ens trobem una parella de belgues que ens venen a preguntar si hem tingut algun problema. Ells ens diuen que, acampats en ple desert, al matí, quan van sortir de la tenda, uns quants tuareg apuntant-los amb metralletes, els van robar tot el que van voler. La noia, encara molt espantada, em comenta que va passar molta por! Potser haurem d'escriure al Hassan i donar-li les gràcies pel consell que ens va donar!

Després d'embarcar el cotxe, pugem al vaixell i busquem el nostre camarot. Serà meravellós dormir vuit hores. Als nens els fa molta gràcia l'habitació tan petita, les lliteres el bany, la dutxa...tot ho troben molt bonic!

A mi em toca una llitera de baix, i per la finestra es veu el mar. Dormir en un llit amb llençols és un gust. Però dura poca estona, perquè comença a ploure i una tempesta fa unes onades molt grosses.

El vaixell comença a desplaçar-se d'un cantó a l'altre, i les ones, molt altes, piquen contra la finestra cobrint-la totalment. Sembla que estem tota l'estona submergits! Tinc tanta por que no arribo a poder dormir fins que em venç el cansament.

15.4 Màlaga-Terrassa
Aquests vaixells van alternant la ruta. Un dia van a Almeria i el següent a Màlaga. Ës per això que al anar vàrem passar per Almeria i ara al tornar anem per Màlaga. Va com va, depèn del dia que et convingui fer la travessia, has d'anar per un lloc o per l'altre. Del que estem molt contents és d'haver tingut camarot i haver pogut descansar.

A les vuit o les nou del vespre arribem a Màlaga, però com que ja hem dormit, soparem en algun lloc, i enfilarem cap a casa. Arribarem demà al matí, dia 2 de gener, amb molta feina a endreçar trastos i a rentar roba, però molt contents del que hem vist, del que hem après...i sobretot amb la intuïció que tornarem per anar a l'Hoggar quan la situació dels tuareg estigui solucionada.



16- En relació a la situació politica

Quan vam entrar a Algèria, el país estava en plena campanya per a les primeres eleccions legislatives des que havien obtingut la independència de França l'any 1962.Des d'aquell moment s'havia fet càrrec del país el FLN (Front d'Alliberament Nacional).

La primera volta de les eleccions s'havia programat per al dia 26 de desembre de 1991, i la segona pel dia 16 de gener de 1992.

El dia 14 de desembre, quan sols faltaven dotze dies per la primera volta, el partit islàmic FIS (Front Islàmic de Salvació) va dir que es presentava i que si guanyava, en un any convertiria Algèria en una república islàmica.

Aquests fets van desencadenar una forta tensió, la qual cosa explica que a la frontera ens miressin amb lupa, que no volguessin emissores i que hi haguessin tants controls de policia, sobretot al nord, que és on hi havia més agitació.

Com que nosaltres vam anar ràpidament cap al sud, ens vam endinsar al desert i vam estar alguns dies sense passar per cap poble, no ens vam assabentar de res, tot i que es van produir fets molt importants:

*El tancament de la campanya electoral el dia 24 de desembre - mentre nosaltres estàvem més que feliços a l'oasi de Marhouma - amb una manifestació del FIS amb 200.000 persones.

*Les votacions del dia 26 de desembre - mentre estàvem travessant la plana del Tademait -. Aquest dia hi va haver molta tensió. Es va donar una abstenció molt general per castigar al partit que hi havia hagut al poder, i per por de sortir al carrer. Això va fer que votessin massívament els simpatitzants del partit islamista, provocant que guanyés el FIS per una majoria aclaparadora.

*La presentació -el dia 28 de desembre- de recursos per frau i irregularitats, mentre estàvem al Tademait i al Fort Miribel.

La gent que parlava amb nosaltres - sobretot la més jove- ens expressava la seva por perquè si vencia el FIS representaria un pas enrera i el que tenien era ganes d'avançar, d'obrir-se al món, poder accedir a tota classe de productes d'alimentació, de roba, de neteja...que les dones es poguessin treure el vel...

També havíem vist puntualment per la carretera moviment de tropa, combois militars ben llargs que anaven cap al sud, però ens imaginàvem que eren soldats de lleva fent maniobres.

Quan vàrem tornar cap al nord, en arribar a Ghardaïa, lloc de molta tradició islàmica, ens van tirar una totxana al cap però nosaltres ho vam atribuir a algun jove fanàtic.

Va ser quan vam tornar a Terrassa que ens vam adonar de l'abast de la situació al trobar notícies al diari cada dia. Llavors vàrem relacionar fets que havíem vist amb el què llegíem, com és ara el fum de la hammada del Tademait. Contràriament al que ens vam imaginar, estaven construint un camp de concentració on després hi van empresonar a molts dels islamistes que van detenir.

Quan no trobàvem el document de circulació del cotxe, ens van apartar de les fronteres, i ens van començar a fer preguntes tan encaminades a revelar la nostra possible condició d'agitadors, jo no podia entendre el perquè de tanta exageració, però ara me n'adono que la causa no era cap més que la forta tensió que es vivia al país.

Un cop a casa, encara ara que ja han passat uns anys, trobo meravellós que tot acabés bé, i no em vull entretenir fent hipòtesis del que ens hagués pogut passar!

Vaig enviar la mel a la Jasmina, sabó i altres coses senzilles i bàsiques que allà no tenen gaire a l'abast, però sempre m'ha quedat el pressentiment que no va arribar perquè no n'he tingut mai més notícies!

Des de llavors, he seguit amb molt d'interès i amb tota l'ànima, com han anat evolucionant els esdeveniments polítics i socials a Algèria, perquè són moltes les vivències i records que tinc d'aquest país. Pateixo per la gent del poble, pels que els hagi tocat viure la violència de prop, per tots els que tenien esperances de llibertat i per les dones, que deuen sentir el pes d'una regressió més gran.

Penso que trigarem molts anys a poder-hi tornar. A hores d'ara ja m'he mentalitzat que les muntanyes de l'Hoggar no les veuré! Haurien de canviar moltes coses i esperar encara uns quants anys, per poder tornar a visitar Algèria amb tranquil·litat.

17- Vuit mesos de tensió i crisi politica

Aquesta relació de fets importants ocorreguts, es podria fer molt més llarga, però la meva intenció només és fer un recordatori de com es van anar desencadenant tot plegat. A partir d'aquí, ja sabem què ha passat i com està actualment el país, donat que gairebé cada dia és notícia a la premsa.

17.1 Crònica dels esdeveniments més importants

1962 Any en que el moviment revolucionari va derrotar el colonialisme francès i es va obtenir la independència. Des d'aquesta data, governa el país el FLN (Front d'Alliberament Nacional).

1991 Primeres eleccions legislatives en les que hi participen tots els partits.

5 juny El president Chadli Benyedid instaura l'estat d'excepció per a quatre mesos, com a conseqüència dels disturbis produïts arrel de la vaga general convocada pel FIS i després de forts enfrontaments entre els fonamentalistes i la policia.

6 juny L'exèrcit es desplega a Alger i es decreta el toc de queda.

Benyedid accepta la dimissió de Mouloud Hamrouche i anomena primer minstre a Sid Ahmed Ghozali.

14 juny El president del FIS, Abassi Madani, fa una crida a l'exèrcit perquè es retiri de les ciutats i de les mesquites.

25 juny Violents enfrontaments entre simpatitzants del FIS i les forces de l'ordre fan 13 morts i més de 60 ferits.

28 juny Abassi Madani amenaça amb declarar la Guerra Santa si l'exèrcit no es retira dels carrers.

Benyedid abandona el càrrec de president del FLN.

30 juny Les forces de l'ordre detenen a Abassi Madani i a Alí Belhadj, els dos caps més importants del FIS.

8 juliol Es retiren els últims tancs de la capital.

1 agost El primer ministre informa que els enfrontaments han causat ja 55 morts des del 5 de juny.

7 agost S'anul·la l'estat d'excepció.

15 oct. Benyedid anuncia que la primera volta de les eleccions legislatives es celebrarà el 26 de desembre.

5 des. El Parlament aprova una llei que permet a les autoritats civils fer una crida a l'exèrcit per a mantenir l'ordre públic sempre que sigui alterat.

14 des. El FIS anuncia la seva participació en les eleccions legislatives.

Un dels slogans més populars d'aquest partit és:"Ni Carta ni Constitució, només la sunna (tradició del profeta Mahoma) i l'Alcorà.

24 des. El FIS tanca la campanya electoral amb una concentració de 200.000 persones, a l'estadi olímpic de la capital.

26 des. Jornada electoral. La tasa de participació nacional és només del 58'55%.Els integristes obtenen el 47'54 dels vots i 188 escons.(La majoria absoluta són 216, per tant, a la segona volta, sols necessiten obtenir 18 escons)

28 des. Es presenten recursos per frau i irregularitats.

Abdelkader Hachemi exigeix l'alliberament dels líders islàmics, actualment empresonats.

Rabah Kebir, un dels líders del FIS, es dirigeix als fidels en la plegaria de la mesquita, amb la frase: "Avui és el dia de Déu".

Mohamed Said, iman de la mesquita de Al kArkam, a pocs quilòmetres de la capital, fa una crida als algerians perquè canvíin els hàbits d'indumentària i d'alimentació, i que no beguin gens d'alcohol.

2 gener Els algerians surten al carrer per salvar la democràcia, la majoria són dones.

3 gener 341 recursos de impugnació a la primera volta electoral es presenten al Constitucional.

4 gener El FIS vol impulsar la indústria militar.

Els integristes diuen que la democràcia és atea i que l'islam és l'única via cap a la llibertat.

6 gener Irak envia a Algèria urani per fabricar la "bomba de l'islam".

9 gener Centenars de dones es manifesten contra el FIS.

11 gen. El president Chadli Benyedid presenta la dimissió cinc dies abans de la segona volta de les eleccions que poden donar la majoria absoluta al FIS, en ple auge integrista.

Després de fer pública aquesta notícia, a les vuit del vespre, tancs i soldats prenen posicions al voltant del Palau del Govern en el centre de la capital.

Jornada de màxima tensió a l'espera del veredicte del Consell Constitucional sobre 341 recursos contra candidats electes del FIS.

L'exèrcit mostra reserves sobre la celebració de la segona volta electoral.

12 gen. S'anul·la tot el procés electoral per frenar el FIS.

El Consell de Seguretat invalida la victòria integrista.

El FIS anuncia manifestacions de protesta.

13 gen. Els integristes criden al poble a alçar-se contra els "usurpadors".

Iran es movilitza en recolzament del FIS.

14 gen. Es crea un Consell d'Estat per dirigir el país, per omplir el buit que ha deixat la dimissió de Benyedid.

Les autoritats despleguen tancs i metralladores als accessos de la capital.

Creixen els rumors sobre la inminent prohibició de l'organització fonamentalista.

Miterrand demana a Alger, que reconstrueixi el procés democratitzador.

15 gen. El FLN acusa d'il·legal a la nova presidència i amenaça de formar un Parlament paral3lel.

16 gen. Budiaf torna a Alger de l'exili i fa jurament per participar en l'Alt Consell d'Estat.

Budiaf expressa que ni el FIS ni el FLN tenen projectes pel país, i que la seva missió més important és retornar la confiança al poble.

En referència al FIS, Budiaf diu que l'islam mai no havia estat abans contra la democràcia.

17 gen. La policia deté a 500 seguidors del FIS a Alger.

18 gen. La crisi es fa molt forta al FLN. El partit proposa celebrar una sessió extraordinària per definir la seva posició davant el nou poder establert.

19 gen. La tensió es fa més greu al país.

Elements armats ataquen un control militar i maten a un soldat.

El FIS denuncia més detencions d'integristes entre ells càrrecs públics.

Els fonamentalistes exigeixen tornar a la "legalitat constitucional".

20 gen. Es planteja disoldre els ajuntaments.

La policia reforça les accions contra els militants fonamentalistes.

El líder islamista avisa de les grans possibilitats d'una "explosió social".

21 gen. S'ajorna el procés contra set dirigents integristes.

El primer ministre Ghozali, espera que la CEE "mostri solidaritat" amb Algèria si vol que triomfi la democràcia.

22 gen. Detingut a Alger el líder dels fonamentalistes Abdelkader Hachani, responsable del FIS, quan acabava de fer una crida als soldats cap a la desobediència i a la deserció.

Les autoritats fan un comunicat pel que es prohibeix tota activitat política a les mesquites.

23 gen. El FIS evita els enfrontaments amb la Junta de Govern.

Els integristes criden a la calma per a la gran plegaria de divendres.

Els fidels rebutjats per la policia podrien augmentar demà el risc de violència.

La CEE demana respecte a les llibertats.

24 gen. Divendres dia d'oració a les mesquites.

Les plegaries acaben a trets.

La policia dispara als fidels al costat d'una mesquita, i practica moltes detencions.

Othmane Aisani succeeix a Hachani en la direcció del FIS.

Un gran dispositiu de seguretat aïlla els llocs d'oració més populars.

Tres periodistes espanyols són expulsats del país.

Gran crisi en el sí del partit FLN.

25 gen. Molt desconcert a tots nivells.

Els integristes diuen que segueixen sense líder.

Alger desmenteix que el cap del FIS hagi estat detingut.

El Comité Central del FLN es reuneix per evitar un cisma a la formació política.

L'iman Othmane Aisani, suposat nou líder del FIS, diu que vol retornar a les arrels, a l'època de Mahoma.

Les autoritats segresten el diari oficial islamista i es prohibeix que publiquin el seu rotatiu setmanal.

Els tres periodistes espanyols expulsats, arriben a Madrid.

26 gen. El FLN decideix alinear-se amb el nou poder.

El Comité Central del partit reafirma el seu recolzament al Consell d'Estat d'Algèria.

Els islamistes denuncien el trasl·lat de Hachani a la presó de Serkadji.

Sectors fonamentalistes proposen sabotejar l'economia.

Els integristes marroquins auguren explosions socials. Creuen que la influència del país veí és innegable.

27 gen. Un dirigent del FIS es mostra partidari de parlar amb el govern.

28 gen. La policia deté a Rabaj Kebir, segon del FIS, i un dels pocs que encara quedaven en llibertat.

El FLN posposa la reunió extraordinària del seu Comité central, per evitar la fragmentació del partit.

29 gen. La violència es cobra una vida a Alger. Una àvia mor en mig d'un xoc entre la policia i seguidors del FIS, a causa de la detenció de dos imans en un barri integrista.

30 gen. L'estat assumeix el control de la principal mesquita d'Alger.

31 gen. Divendres. La plegaria acaba amb una càrrega policial amb vuit ferits, entre ells una dona, en el barri de Bab el Ved, bastió del FIS a Alger.

1 feb. Els integristes denuncien quatre morts en incidents al sud.

El primer ministre Ghozali, compara els dirigents del FIS amb feixistes. Defensa la repressió, senyalant que per primera vegada l'estat vol fer complir les lleis, i les mesquites no han de ser utilitzades per a fer-hi política. Expressa que l'Islam no té res a veure amb els dirigents del FIS i que els integristes estan més a prop del feixisme que de l'Alcorà.

3 feb. Budiaf assegura que hi haurà democràcia a Algèria.

L'exèrcit cerca la seu del FIS en el centre d'Alger.

4 feb. Dos manifestants perden la vida.

Un equip de la TV italiana és detingut i colpejat per paracaigudistes quan filmava una manifestació integrista.

5 feb. L'exèrcit i els integristes s'enfronten. Hi ha 8 morts -15 segons el FIS- i 50 ferits.


18- Reaccio d'altres països islàmics

Algèria: Dia 28 de desembre de 1991.Als barris integristes d'Alger hi ha una joia moderada pel triomf. La premsa reacciona amb esfereïment perquè els islamistes havien promès convertir el país en una república islàmica.

Pel que fa als altres països islàmics, hi ha reaccions de tota mena:

Iran: La premsa de Teheran al·ludeix amb grans titulars la "gran victòria" del FIS que assegura el restabliment d'una república islàmica a Algèria.

Països del Magreb: S'observa un marcat silenci.

Països Orient Proper: S'observa un marcat silenci.

Tunisia: En aquest país, on els integristes sempre són acusats de pretendre derrocar el govern, es diu que a Algèria encara no hi ha res decidit.

Marroc: No hi ha cap reacció oficial.

Siria: Com que en aquest país els integristes estan molt reprimits, no es dona cap notícia.

Jordania, Egipte, Israel, Líban i els països del Golf Pèrsic:

No es dona la notícia. Però el portaveu dels "Germans Musulmans Jordans" que ocupen la tercera part del Parlament d'Amman, assegura que la victòria del FIS a Algèria, és una prova evident que "els pobles musulmans volen estar governats per l'Islam després del fracàs de totes les ideologies".

Vocabulari *

Afredj Tanca trenada, de tronc de palmera per protegir els horts.

Atei Te

Bälga babutxa

Bubú Jaqueta blanca de mànigues curtes que, junt amb el sarual, constitueix el vestit dels habitants del Sàhara.

Burnous Capa grossa feta de llana, llarga fins els peus i amb caputxa. És molt car, però és per tota la vida.

Xeix Vel de tela molt fina. S'embolica al cap a mode de turbant. Protegeix del vent, de la sorra i del sol.

Txorba Sopa feta a base de farina, brou i pebre vermell. També s'hi posen cigrons, carabassó i carn.

Deglet Nour "Dits de llum", els dàtils de més bona classe. Són molt dolços i carnosos.

Xil.laba Túnica llarga de mitja màniga amb una caputxa. Teixida amb llana o cotó.

Dinar Unitat de moneda que s'utilitza a Algèria.

Drinn Planta gramínia sahariana.

Fénec Guineu del desert .Té unes grans orelles per poder-se refrigerar.

Fesh-fesh Sorra podrida on el cotxe s'enfonsa irremissiblement, aixecant una gran polseguera. Semblen pólvores de talc.

Foggara Canal d'irrigació que recull l'aigua del subsòl per portar-la als horts.

Erg Desert de dunes

Gandura Vestit en forma de túnica llarga i ampla.

Oued Llit d'un riu o torrent per on sols hi baixa aigua després de les pluges. També l'he trobat escrita així: "guad".

Hammada desert pla de terra dura, pedregosa i sense vegetació.

Hassi Pou.

Hoggar Massís muntanyós situat al Sàhara Central.

Inch Ala Si Déu vol!

Kel Essuf Són els dimoniets de la soledat, fills dels "Yenun" (dimonis).Se'ls atribueix tot el que passa de dolent.

Khaima Tenda on viuen els nòmades feta de llana de cabra i de camell.

Ksar Poble fortificat.

Küskus Menjar tradicional fet a base de farina de blat amb verdures i carn.

Ma'karuna Macarrons

Mäsjid Mesquita on es va a resar.

Medersa Escola Corànica

Muezzin Home que fa la crida a l'oració des de dalt del minaret de la mesquita.

Rai Música que es fa a Algèria i a altres països del Magreb, que posa al dia els aires àrabs tradicionals amb nous ritmes, nous instruments i textos compromesos

Regg Desert pla de pedres grosses.

Sarual Pantalons amples que van lligats als tormells. A partir dels genolls s'eixamplen tant que semblen faldilles.

Sebka Antic llac salat sec

Souk Mercat.

Tanezrouft És el desert absolut. Immenses extensions del Sàhara que ocupen milers de quilòmetres. Està situat al sud.

Tagella Pa que es cou a sota la sorra com si fos un forn.

Targui/a Són els noms masculí i femení dels Tuareg.

Tassili Altiplà de gres erosionat. Generalment invadit per la sorra. Al massís de l'Hoggar n'hi ha dos: el Tassisli N'Ajjer, i el Tassili de l'Hoggar.

Tuareg És un nom col.lectiu. Es refereix als habitants de les tribus nòmades de les muntanyes de l'Hoggar

Zeriba Cabana feta de canyes i fulles de palmera.



Cartografia

Molta de la informació que he necessitat sobre el país pel que fa a geologia, relleu, distàncies, nuclis habitats,...ha estat treta d'aquests mapes francesos:

Institut Geographique National.France.

*Mapa:NM-30 BECHAR

*Mapa NH-31 OUARGLA

*Mapa NG-31 IN SALAH

*Mapa: NG-29/30 ERG CHECH


Bibliografia

1- La informació per escriure el capítol nº 16 sobre els esdeveniments relacionats amb la crisi política, ha estat obtinguda a l'Hemeroteca de la Universitat Autònoma de Barcelona consultant exemplars del diari "El Periódico" editats durant el desembre del 1991 i el gener i febrer del 1992 .

2 - Per escriure el llibre m'he basat en l'observació, en la conversa amb gent de diferents llocs, edats...i en la meva pròpia experiència.

De totes maneres, per puntualitzar alguna dada, ha estat consultada la guia:

*Argelia.

Nouvelles Frontières.

Editorial Granica.

3 Pel que fa al vocabulari, he fet algunes comprovacions al diccionari:

*Lèxic usual: català-àrab // àrab-català

Pere Balañà i Abadia

Direcció General de Política Lingüística

Generalitat de Catalunya


Es pot llegir tota la història en castellà a
: http://www.foro4x4.com/foro/index.php?topic=15938.0
Montse
Llegir més...