29 de gen. 2009

Un cicló que ens va escombrar.

Quan va començar a fer vent vaig tancar tots els porticons de casa com qualsevol altre dia doncs vivim en un coll pel qual bufa sovint i amb força però de seguida em vaig adonar de la dimensió d'aquell vent.
La veritat és que feia por veure com es doblegaven els arbres. Pel jardí tot volava d'una punta a l'altre.
Tota la nit va seguir la mateixa tònica,
no va parar ni un sol moment i...si ho va fer, va ser per tornar-hi amb més energia.

En algun moment vaig arribar a pensar que les teules sortirien disparades volant, donava la sensació que explotava la teulada cap amunt. L'antena xiulava i es movia molt.
Vam estar tres dies sense llum!
El dissabte al matí, que encara bufava i amb moltes ganes, havíem d'anar a Terrassa. Pel camí, ens vam trobar amb el que semblava una cursa d'obstacles: arbres caiugts i cables de la llum i el telèfon penjant per tot arreu.

..
..











A l'arribar a Terrassavam veure arbres trencats, d'altres caiguts, contenidors volant...


Quan vam tornar cap a casa, algú havia apartat els arbres i els havia deixat a trossos a les voreres.


Vaig gravar aquest petit video pensant que hi hauria els arbres però tot i que ja no hi eren al mig, la sorpresa van ser els cables, vaig deixar de filmar just quan vaig veure els cables caient sobre el cotxe. Es veuen com pengen just al tallar la imatge.
http://video.google.es/videoplay?docid=-3995458953957951734

Mentre vam ser fora, va caure un arbre de la casa del costat, es va trencar una branca grossa que passava a sobre del nostre jardí i on va anar a parar.
No hi érem i ens havíem oblidat els mòbils a casa! Els veïns ens trucaven i com que no contestàvem, donada la situació, per tal que no acabés trencant la tanca que separa els dos jardins, van posar una escala i van saltar. Amb una destral van acabar de tallar la branca.

Impressiona veure gent sortint de casa teva però havia estat necessari.

Va ser llavors quan ens vam adonar que el carrer estava una mica pelat. S'havien trencat dos pins molts grossos de la casa del davant. Havien caigut just al costat de la casa, per sort!

Al cantó del davant doncs, al carrer, només hi quedava un pi dempeus dels que abans hi havia i que sortien sempre a les fotos que jo feia des del balcó als matins i als capvespres.


Un dels arbres esquinçats. Es pot veure on és la teulada de la casa. Era un pi altíssim. També s'aprecia
per on van els cables.




Ahir, des del balcó vaig veure treballar aquesta senyora grua que era a la casa de més amunt treient els arbres que havien caigut a sobre la barana de la piscina.


A la placeta del teix vaig sapiguer que encara hi havia algunes cases sense llum ni telèfon, que els troncs encara estaven per terra i que els cables penjaven perillosament per tot arreu, la qual cosa vaig poder comprovar al passar-hi després amb l'autobus.

Al vespre, al tornar cap a casa, vam passar per la pista. Ja era negra nit i vam trobar un pi molt gros caigut atravessat de cantó a cantó. Vam haver de passar per sota.




Els gossets s'havien passat els dies amagats al més profund dels seus caus, a les seves casetes. No se'ls hi veia ni un pèl!

A la que va parar el vent, es van passar tot un dia estirats tan llargs com són prenent el sol.




Aquesta foto la vaig fer uns dies abans, el carrer estava gelat. Es veuen els pins al cantó dret de la imatge. Ara... ja no hi són.

He buscat algunes fotos que jo havia fet des del balcó en les quals es veiessin els pins.
Les penjaré juntes com a homenatge i perquè em fa il.lusió veure'ls drets.
































I ja està! Mai els tornaré a veure des del meu balcó. M'hauré d'acostumar al nou espai.

Montse



...
. Llegir més...

19 de gen. 2009

Com les enyoro!

Les dunes! M'encisen les dunes! Per a mi tenen un encant especial. No em canso de mirar-les, de tocar-les.

Després d'uns anys de viatjar sovint al desert, en fa dos que no ha pogut ser a conseqüència d'una operació al peu que s'ha complicat.
Trobo a faltar ser allà al mig, en aquell ambient, formar-ne part d'aquell color que es crea perquè... fins i tot és a l'aire, un color taronja que es pot convertir en qualsevol moment en rosa, beig, daurat, groc...passant per tota la gama que hi càpiga entremig.

Dunes de sorra... com les enyoro!


M'agrada deixar passar el temps mentre les miro com canvien, és un joc de llums i ombres. El causant: el sol en el seu moviment constant.

Em vaig passar una tarda sencera asseguda dalt de la gran duna de Taghit a Algèria, amb el meu marit i els nostres fills, gaudint de l'espectacle de tenir el Gran Erg Occidental al davant. Ni me'n vaig adonar que les hores corrien. Crec que a tots ens va passar igual.

En aquell moment vaig escriure això:

..







(...) Un cop a dalt de la gran duna, ens hi hem ben assegut i ens hi hem passat la tarda. Des d'aquesta duna de Taghit, la primera que trobem a l'Erg, tenim una visió panoràmica. Fins a l'horitzó -tant pel davant com pels costats- només veiem dunes.

La contemplació d'aquest oceà de sorra produeix profundes sensacions. És el color de la sorra taronja amb el cel d'un blau molt intens i sense cap boira i...és el mirar enllà i veure dunes amb la seva ombra i ombres sobre d'altres dunes que es transformen en un joc de canvis de colors i de reflexes i...és el tocar la sorra calenta a la superfície però fresca a l'interior...És tot això que fa embogir totalment els sentits!

Aquesta immensitat que tenim al davant, no ens la podíem imaginar. No es pot pas travessar: en cotxe...impossible; a peu...ja no cal dir-ho, i en camell...els nadius no s'hi posen pas, fan quilòmetres per rodejar les dunes per fora.

Aquest Erg té el nom d'Occidental perquè a l'altre costat n'hi ha un altre de les mateixes característiques que l'anomenen Erg Oriental.

El més curiós de tot és saber que més cap al sud hi ha el gran desert del Tanezrouft*, el nom del qual significa "terra buida". Aquella immensitat sí que els fa respecte...Com deu ser! D'allà han sortit les llegendes de la "Gran Caravana". Segons diuen estava formada per uns dos mil camells (carregats d'or i riqueses) que anaven cap al sud a comerciar. Es van perdre, el desert se'ls va empassar i mai no se'n va saber res més. És un lloc tan solitari i inhòspit que els fa por. Per a ells és la "terra buida" i veient el que tinc al davant, penso que no em puc pas imaginar un espai encara més buit!

Ha passat la tarda volant. El sol ha anat canviant de posició i les dunes han modificat els seus efectes de llums, ombres i colors, i hem pogut gaudir d'un espectacle que ha anat variant progressivament. Tenim davant un oceà immòbil que sembla que es vagi quedar aturat en plena activitat un dia de vent i que les ones siguin les dunes. Dóna la sensació que si una fada ho toqués amb la vareta màgica i reprengués el moviment veuríem exactament això: un mar ple d'ones.

Sap greu però hem de marxar perquè ja és molt tard. Des de dalt de l'aresta el cotxe es veu molt petit. Sembla que estigui molt lluny però baixar no representa cap problema perquè en pocs segons ja hi som. Posem un peu a terra, i no tenim ni temps de col·locar l'altre, que la sorra ja se'ns emporta uns quants metres avall i com que la duna és molt dreta, no podem parar de córrer.

(És un fragment del llibre que vaig escriure al tornar d'Algèria: "Apunts d'un viatge a Algèria":
http://dunesdesorra.blogspot.com/2008
/12/apunts-dun-viatge-algria_29.html )



Per veure totes les fotos: "Dunes": http://picasaweb.google.es/dunesdesorra/Dunes#

..
Llegir més...

16 de gen. 2009

Els dibuixos que no veurem mai

Dies abans de les vacances de Setmana Santa del 2008, vaig rebre un missatge. Uns amics que pensaven viatjar al desert es van trobar de cop amb bastant material escolar que els van cedir. No sabien on deixar-lo i em preguntaven si jo sabia com fer-ho.
Els vaig anomenar l'associació Igharman, que agrupa els pobles de Jdaid, Ouzina i Taouz al Marroc, al desert del Sahara.
S'hi van posar en contacte i en el seu viatje van anar al poble de Jdaid.

Els van fer una bona rebuda tal i com estan acostumants a fer-ho, la tan coneguda i anomenada hospitalitat africana.

Van quedar prendats de la gent i de la canalla d'aquell poble. Donat que fa anys que hi tenim contacte amb Jdaid i la seva escola a través de 4x4 sense fronteres, el Ceip Pere Viver -l'escola on treballo-, i l'Ajuntament de Terrassa a través de les subvencions del seu Departament de Solidaritat i Cooperació, els hi van ensenyar molt cofats els projectes que hem fet junts, i els van fer donació dels dibuixos que nens i nenes havien estat fent durant tot l'any, perquè els fessin arribar com a regals per als nens i nenes de l'escola Pere Viver.

....

Els projectes penjats


Treballs dels i les alumnes de Jdaid


Nens i nenes van anar treient cadires i es van anar col.locant

Cadascú amb una de les carpetes que havien trobat en l'última partida de material que els havíem portat des de l'escola.


En cada carpeta hi havia els dibuixos que havien estat fent i guardant durant tot l'any per als nens i nenes de l'escola Pere Viver.


El Tino amb molt d'interès, escoltant l'explicació dels dibuixos per part dels nens i les nenes


Full per full,i dibuix a dibuix!



Nens i nenes molt contents i contentes de poder explicar i regalar els seus dibuixos


Nenes molt guapes


Molt atentes a les explicacions


Molta felicitat a les seves expressions








Esperant pacientement el torn per ensenyar els dibuixos


En aquells moments, pel Tino no existía res més al món!




Totalment atents al que els estan dient




El Xavi gaudint de la companyia dels nens i les nenes.


La canalla molt divertida




Una mica de broma




Satisfets i satisfetes del seu treball


Quina felicitat!


Somriures que no tenen preu












Tota l'atenció pel Xavi igual que l'han tingut pel Tino


Encantats d'explicar els seus dibuixos




Bona comunicació. En àrab? en bereber? En francès? En català? En castellà? Està clar que en cap d'aquestes llengües es podien entendre. És el llenguatge dels sentiments, el que surt del cor i tots entenem. S'amaneix amb uns quants gestos i ja està servit!




Encantades!


...I contentes!


Els nens també!


La Reyes i l'Helena contemplant el moment




Quines carones!






I haig de donar les gràcies al Javi i l'Isa que van fer aquest reportatge de fotos tan precioses.

Aquesta colla d'amics, van sortir de Jdaid amb la il.lusió que havien vist als ulls de la mainada al seu cor.

Se sentien responsables del que els havien encarregat els seus grans: portar les carpetes amb els dibuixos a l'escola Pere Viver.

Per protegir els dibuixos de la sorra donat que encara quedava molt viatge, els van guardar bé dins la funda d'un pc portàtil que portaven.

Tornant cap a casa, ja a Espanya, van ser víctimes d'un robatori al cotxe. Entre altres coses els van prendre l'ordinador, i amb ell van desaparèixer els dibuixos.

Impossible de trobar-los i, una llàstima perquè el més segur és que deurien anar a parar a alguna paperera o a qualsevol contenidor.

El Xavi, molt destrossat, em va telefonar per dir-m'ho. No se'n sabia avenir!
Ningú ens en sabíem avenir! Un ordinador val diners però es pot tornar a comprar però...aquells dibuixos...fruït d'un any de feina i de la il.lusió d'uns nens i unes nenes...regal per a uns altres nens i nenes....

Va ser una llàstima sí, però amb les fotos vaig muntar el video que podeu linkar a sota i que es titula: "Els dibuixos que no veurem mai", i els nens i les nenes de l'escola hauran pogut rebre el missatge igualment! En aquests moments estan preparant alguna cosa per a Jdaid en agraïment!

Els dibuixos que no veurem mai






.
.
Llegir més...