30 de març 2009

L'alzina de les Vendranes

La casa de les Vendranes. Una casa de pagès situada molt a prop d'on visc. Una preciositat de casa. M'encanta.




Li feia companyia una alzina centenària molt bonica i especial que ha donat ombra anys i panys. La foto no la representa gaire bé ja que no es poden apreciar les seves branques cargolades que si poguessin parlar....


....

Aquestes dues fotos me las ha cedit la Silvia, la meva veïna que n'estava enamorada. En la primera fins i tot hi ha els seus dos fills asseguts a sota!



Per aquí hi ha afició a anar a caminar fins a la casa de Les Vendranes però des del cèlebre dia del vent que tot s'ho va emportar, ja no es pot veure l'alzina dreta perquè la va trencar.

També trenca el cor veure-la a terra a trossos amb les branques i el tronc esberlats. És on es troba ara, a terra. M'he hagut de conformar amb les fotos que novament m'ha cedit la Silvia i que m'ha donat permís penjar-les al blog perquè fins que no se'm curi el peu no hi puc pas anar, però són ben explícites.








Què hi farem, ha estat la mateixa natura qui se l'ha emportat!

Montse

...
. Llegir més...

28 de març 2009

El compostador


L'Ajuntament de Vacarisses ens va cedir un compostador.
A mi em cridava molt l'atenció el tema i el vaig sol.licitar. Vaig anar a un mini curs un dissabte al matí, on ens van ensenyar com es muntava i com funcionava, què s'hi podia tirar i què no, etc... i ens el van donar.

El Jordi no ho veia clar això del compostatge. S'ho mirava de cantò, deia que ho hauria de veure per creure's que no faria pudor, que en sortiria terra bona per l'hort...

....

El Jordi el va muntar però després va venir l'operació del meu peu i allà s'ha estat sense utilitzar.

Fa molt poc, que m'he vist en cor d'utilitzar-lo. Ell es va encarregar de buscar un tros de filat per posar-lo a terra, colocar l'artil.lugi a sobre, i fer-hi un llit de branques, en definitiva deixar-lo a punt per començar-lo a fer servir.

I en això estem! Està a dins de l'hort, en un cantó, i ell segueix dient que el dia que vegi que en treiem terra bona s'ho creurà.

A mi em fa molta il.lusió. Trobo que tot són aventatges, s'hi pot llençar tota la resta orgànica, que és molta part de la brossa que llencem, i a l'altra temporada podrem disposar de terra bona gratis per barrejar-la amb la de l'hort.

Montse
...
. Llegir més...

Fent un hort

Mai se m'hauria ocurregut que em sortiria la vena pagesa. Mai m'havia tirat la història de cavar, plantar i collir, però des que visc al camp la transformació ha estat ràpida i exagerada.

El problema està però en que no ho puc fer, ni cavar, ni plantar... fins que no tingui el peu curat no puc pensar encara en dedicar-me a aquests afers, però fins ara ho ha fet el Jordi per mi.

En teoria no li agrada i diu que l'enredo perquè on anem a comprar el butà hi ha una botiga agrària. Cada cop que hi anem...no ho puc suportar. Quan veig el planter allà preparat....

Però és clar, un cop a casa, sempre diu el mateix, que a mi m'agrada però ho ha de plantar ell. I és ben veritat.

Estic desitjant tenir el peu bé per -entre altres coses-, encarregar-me'n jo de l'hort!

Fins ara no ha anat gaire bé perquè la terra no era bona i els gossos acabaven arrencant o trepitjant les coses. Aquesta temporada el Jordi un bon dia va dir que si volíem tenir un hort s'havia de fer bé i, per començar, s'havia de tancar perquè els gossos no hi pogessin accedir. I així ho ha fet.


....

Un cop va tenir la tanca posada, va remoure la terra d'una part, la va barrejar amb terra bona i amb adob, ho va deixar reposar i després d'uns dies, va plantar les patates. Li fan molta il.lusió.

Jo crec que ja s'hi ha aficionat!


I ara ha plantat les tomaqueres


I només ha estat el començament. Ara s'ha de fer la mateixa operació amb l'altre costat on hi plantarà cogombres, pebrots i altres verdures i hortalises.

Montse

...
. Llegir més...

La flor de nadal



En el mes de desembre celebrem el nostre aniversari de casament i la meva mare, cada any, com una tradició ens regalava una planta d'aquestes perquè sabia que a mi m'agradava molt. La tenia a casa però cada any se'm moria, aguantava just les festes i, per més que la cuidés, començava a perdre les fulles i es quedava amb els tronc pelats. Al cap d'un temps, irremissiblent es moria.

..

Per aquest motiu aquest any li vaig dir a la meva mare que no comprés aquella planta i, la dona, ens va sorprendre amb un ciclamen rosa molt bonic que va poder viure a l'exterior malgrat el fred.
..

El que va passar però, és que el Jordi, veient que no hi havia la planta a casa aquest any i, sabent que m'agrada molt, me'n va regalar una!

Doncs estem a punt de començar el mes d'abril, i la planta és encara al menjador de casa i molt més maca i més gran que quan va arribar com es pot veure a la foto.

Ho trobo increïble, per primer cop a la vida! Li deu haver agradat el lloc o ves a saber què perquè jo sóc la mateixa i he fet el mateix que sempre.

Montse
...
. Llegir més...

27 de març 2009

La primavera al pati de casa

L'hivern ha estat fred i llarg però ara sembla que tot reneix amb els colors de les flors i amb una nova llum.

La perera està preciosa, sembla nevada.



........






I els pinsapos estan treient els brots






Els bojacs, la nota de color


La mimosa, que floreix molt tardana a casa per culpa de l'alçada i el fred, està esclatant ara.


La prunera





Les gelades de l'hivern van cremar els geranis, així que de moment el balcó que sempre era vermell, està molt trist. Com que no para de fer fred als matins i als vespres, esperarem uns dies per renovar-los.

Quan arriba aquesta època és per a mi una necessitat veure els colors de les flors per tot arreu, deu ser una mania però ja deuria nèixer amb ella!

Montse

...
..
..
. Llegir més...

15 de març 2009

13- Viatgem al desert a veure la Zahra

Ve del nº 12- Un homenatge a la classe mèdica de l'Hospital Clínic

Al cap d'un mes que hagués marxat la Zahra ja eren les vacances de Setmana Santa. i vam viatjar a desert.
Vam passaar per l'alberg "Le Touareg" per saludar al nostre amic incondicional Hassan, pel poble de Jdaid a deixar material escolar i després vam anar a visitar la Zahra.

A l'alberg d'Ouzina ens esperaven amb els braços oberts. LA Zahra estava boja de contenta. Estava ben guapa i molt nerviosa per tornar-nos a veure.

LA Zahra té un ull guenyo, però té aquella bellesa que li surt de dins i, encara que d'entrada la mirada la podria fer lletja, quan la coneixes perd importancia el tema i ni ho veus.

Havien plantat aquesta haima a la sorra.

....
Ens hi vam posar a dins urgent buscant la sombra.



Les galetes de la Zhara. M'ho havia dit a l'hospital, que sabia fer galetes molt bones i que quan l'anés a veure en faria per obsequiar-nos i m'ensenyaria com les feia.



Per acompanyar les galetes, l'Ibrahim ens va saludar amb un te.





Va arribar en Mohamed. Encara no el coneixíem i l'Ibrahim ens el va presentar.


L'alberg. Sembla molt gros però en realitat és molt petit i molt senzill.




Està situat en un lloc magnífic. Aquí la sorra té sempre un color daurat que contrasta amb les muntanyes negres de darrera. ¡M'encanta!


Retrobament de la Zahra amb les nenes.





Les van omplir de braçalets i collarets, i la germana petita de la Zahra els hi va fer tatuatges amb Henna.







De fet se'ls podia fer qui volia, a la foto la Manolita.


¡Estava tan contenta! Tots ho estàvem, contents i emocionats per trobar-nos de nou i pel fet de veure-la tan bé.




Ens van convidar a dinar amb molta il.lusió. Per començar una amanida.


A continuació tajine de pollastre


I fruita per postre.


La Zahra ens va acompanyar però no va menjar. Ella ja havia menjat abans. S'havia pres molt seriosament les recomanacions dels metges sobre la dieta que havia se seguir: sense sal, res de begudes amb gas,...Ens va agradar veure-la ja tan adaptada a la seva nova forma de vida.


A l'hora d'acomiadar-nos, la Zahra, ca complir la seva promesa i ens va donar a cadascú de nosaltres un paquet de les seves galetes.


Moltes fotos pel comiat i, per descomptat....llàgrimes a cabassos!









Vam anar fins al poble d'Ouzina a deixar a la Zahra a casa seva. L'Ibrahim també va venir.





Ja en el poble, amb la família de la Zahra.


Aquí també vam deixar material escolar per l'escola d'Ouzina.

LA Zahra ens va voler ensenyar el teler i es va posar a teixir. Quan vam veure com es va ajupir en una revolada per posar-se allà sota....vam comprendre que realment...es trobava molt bé!








El fill gran de l'Ibrahim


La família de la Zahra. Bé, només una part. La primera començant per l'esquerra és la seva mare. Després la germana amb el fill i, a continuació, la seva germana petita i l'Ibrahim amb els dos fills.


Després d'aquesta foto, la seva mare se'm va tirar als braços i s'hi va estar molta estona dient-me paraules en bereber. Em va abraçar molt fort i anava dient coses que jo no podia comprendre però que l'Ibrahim anava traduïnt al francès.

En resum: va dir que no viuria suficients dies per agrair-nos el que havíem fet per la seva filla. Que ens donava les gràcies a tothom que hi hagués col.laborat i que que la seva filla, seríem sempre l'altra seva família. Que quan arribés a Barcelona li digués aquest missatge a tothom en especial al Dr. Pomar i molt molt especialment a la Dra. Magda Heras.

Em va afectar tant que gairebé no em vaig poder acomiadar i, va passar molta estona fins que vaig aconseguir parlar de nou!


Flams per a la Zahra
Mai els havia provat però a l'hospital els hi donaven per berenar. De fet podia triar: yogur o flam. Des que els va descobrir no havia de pensar massa, es tirava als flams amb moltes ganes i no se'ls menjava, no...se'ls xuclava amb una rapidesa impressionant. La senyora que hi havia al llit del costat li donava el seu així que molts dies, acabava empassant-se'n dos

Quan vam anar a veure-la a casa seva, ens vam emportar paquets de flams. Quan els va veure en el dibuix de la caixa ja se li va fer la boca aigua i...sé per l'Ibrahim, que els van fer, que els van quedar bons i que en va menjar tota la família.

Montse

...
. Llegir més...