Aquest post el el nº 1 d'una crònica sobre Chamonix que l'he partit en trossos per no ser tant llarga però en realitat, el relat va tot seguit.
Ho havia de ser per força!
Si és un paradís per a qualsevol que estimi l'alta muntanya!
Estem parlant d'un lloc molt important per a l'alpinisme i l'esquí tant a l'estiu com a l'hivern.
....
Es troba a la regió francesa de La Savoia, als Alps francesos, a 1.110 m d'altitud, al peu del massís del Montblanc (4.810 m), i rodejat de glaceres.
Aquí les coordenades per si a algú li interesen:
Latitud: 45º 55' 23’’N
Longitud: 006º 52' 11’’E
Chamonix és un centre d'esports d'hivern. A l'any 1.924 s'hi van realitzar els Jocs Olímpics d'hivern, i el gener de 2.005, la Copa Mundial d'esquí alpí.
És coneguda popularment como “El Sostre d'Europa” i són veritablement espectaculars els seus paisatges d'alta muntanya.
Per on miris veus muntanyes tan properes que sembla que et puguin caure al damunt.
De fet, bastant abans d'arribar, en un punt determinat des del qual es comencen a veure els cims nevats ja quedes prendat de la seva bellesa. No sé quantes vegades hi hem estat, però sempre ens hem d'aturar a contemplar-los. Encara que ens els sapiguem de memòria no importa. Fins i tot la pedra sembla posada expressament per aquesta funció: arrepenjar-s'hi per a la plàcida contemplació.
Per a nosaltres -em refereixo al meu marit i a mi-, sempre havia estat un somni anar a Chamonix però no no va ser fins que ens vam casar -ara fa 33 anys-, que el vam poder realitzar. Ens vam casar el mes de desembre i volíem anar de viatge de nuvis a Àustria. Teníem una cosina que treballava a Ginebra i no havia pogut venir al nostre casament. Per això, vam decidir passar per Ginebra a veure-la.
Un cop allà, ens vam trobar que ella tenia tres o quatre dies de festa i, amb les seves companyes, volien anar a Chamonix . Així que vam decidir d'anar-hi. ¡Tan fàcil com això!
Vam anar a Chamonix i després nosaltres vam seguir el nostre viatge cap a la Vall de Martigny vers el nostre destí.
Tinc algunes fotos però ja estan molt descolorides del temps que ha passat.
Vam creuar la vall sota una intensa nevada. Anàvem en un 127 de l'época. El netejavidres no podia amb tanta neu! Se'ns va fer fosc i feia molt de fred. Ja era negra nit, que la neu brillava molt als dos cantons de la carretera amb la llum dels fars del cotxe.
Vam parar i... allà hi havia els cristalls de neu més grossos i preciosos que he vist a la meva vida!
A partir d'aquell moment, les visites a Chamonix es van anar succeïnt i finalment van quedar com una tradició aprofitant el pont de l'ú de maig.
Chamonix estava lluny, s'havien de fer molts quilòmetres i les carreteres no tenien res a veure amb les d'ara. No es podia perdre ni un minut. Sortíem just a l'acabar de treballar al vespre, i viatjàvem cap a França fins que el cansament ja era evident. Llavors paràvem en una àrea de servei de l'autopista i fèiem bivac. No perdíem temps ni per parar la tenda i, a la matinada, seguíem endavant.
Com han canviat els temps! Ara ja no seria tant segur fer bivac en un a àrea d'autopista!
La primera feina que s'havia de fer a l'arribar era anar a mirar la "meteo". Sempre hi havia l'informe penjat per a dos dies o tres com a màxim. Mai s'equivocava! Et podies fiar cegament del que deia. Moltes vegades es tornava a casa sense haver pogut fer res de res, però s'acceptava així doncs ja s'hi contava.
La "Casa de la muntanya". És on hi ha l'oficina dels guies i on es pot llegir la predicció del temps. En el balcó hi ha el Jordi, el meu marit.
Qui escalava a casa era el Jordi. Jo, encara que caminava amb ell pel Pirineu, pujar al Montblanc no em podia ni passar pel cap. Però m'agradava anar a Chamonix. Jo no gaudia de les escalades però ja en tenia prou de ser allà. El poble en sí m'encantava.
L'aigua que baixa pel riu és blanquinosa i espessa, sembla llet perquè ve directament de les geleres. La primera vegada que ho vaig veure em va sobtar molt.
Flors per tot arreu
Veure el video: Chamonix 1ª part:
El poble ja he dit que és molt bonic. Té l'aura de les llegendes de l'ambient de muntanya i dels bars als quals els guies i els alpinistes es trobaven al tornar de les seves ascensions, on diuen que es cantaven cançons fins a la matinada.
Això jo no ho he vist mai, potser va ser en alguna època passada. Ara, l'ambient del poble és cosmopolita ja que moltes persones el visiten. Penso que s'ha convertit en una ciutat plena d'hotels.
Veure el video Chamonix 2ª part:
Al principi fèiem vivac pels boscos dels voltants.
Més endavant vam descobrir un càmping molt familiar i petitet que era molt econòmic i el vam adoptar perquè així podíem disposar de serveis.
Amb el temps vam començar a viatjar ja amb fills i a l'arribar a Chamonix sempre era el mateix fos l'hora que fos: primer la meteo, i després el càmping.
Avui dia ja ens coneixen i, en en el supòsit que estigui ple ens busquen un raconet fins que es buida algun lloc. Al davant mateix hi ha l'hospital i, en algunes ocasiones ho he passat malament veient baixar una i altra vegada l'helicòpter de rescat amb ferits de les muntanyes.
El càmping
Darrera del poble hi ha una pared que serveix per a desfogar-se quan el mal temps no deixa anar a escalar. "Les Gallants". Allà s'hi troba tothom passant l'estona fent bulder. Hi ha grau per a tots els nivells. Alguns pares, quan tornen de les seves escalades hi porten els seus fills a "jugar" una mica tot i que si algú es vol enredar també ho pot fer.
Encara que Chamonix està a mil cent metres d'altitud, está en el fons d'una vall, i les muntanyes que la vigilen són molt altes. El problema és que per anar a qualsevol lloc s'ha de pujar molt desnivell però hi ha una gran quantitat de funiculars, trenets, telecadires... per fer-ho més fàcil.
Algun estiu ens havíem dedicat a anar pujant a diferents llocs: a les glaceres, al trenet del Montblanc...en plan de gaudir del paisatge, fer fotos... El que passa és que aquests transports són cars, però val la pena pujar-hi almenys una vegada a la vida. Baixar caminant també és molt bonic, però la vall és molt fonda i els camins semblen tobogans. Baixes i baixes i Chamonix sempre és allà al fons, lluny, i costa molt d'arribar-hi.
Per entendre la situació de Chamonix:
3ª part del video: Pared de Les Gallants, Glaciar de la Bionnessay, Aiguille du
......
Em passava una bona estona veient el paisatge anant d'una terrassa a l'altra, i esperava que tornessin. Segons d'on vinguessin els podia veure arribar. M'agradava i era molt emocionant. Després, baixàvem junts en el telefèric.
Aquest dia hi havia molta gent a la terrassa de dalt, encara que en alguna ocasió he estat pràcticament sola.
Una petita mostra del que es pot veure
Veure el video: Escalada a l'agulla de l'"EM", Pared de Les Gallants, Montblanc de Tacul, escalada a la "Petite Verte" i vol en parapente.
En un dels viatges el Jordi va poder realitzar un dels somnis de la seva vida: volar amb parapent.
Vol en parapent des de Plan-Praz. Un espectacle de muntanyes i glaceres
M'agradava molt esperar-me a l'Aiguille du Midi i veure'ls arribar.
Ho trobava molt emocionant. En aquest cas, al Jordi i al nostre fill Roger en una en una cordada, i dos amics a l'altra.
El bon temps és car de veure a Chamonix. A vegades hi hem anat per una setmana i, al cap de dos o tres dies de ser a la tenda mullats com gallines hem hagut de tornar.
Una vegada va ploure tant que cap al vespre vam decidir marxar. Estàvem cansats de tanta pluja, fred i tempestes, amb l'afegit que anàvem amb els nens.
Al dia següent, vam llegir als diaris que el riu s'havia desbordat, el riu que justament passa pel costat del càmping. Es va inundar totalment i van haver d'evacuar a tothom i passar la nit al poliesportiu del poble. Ens va anar de ben poc!
Apart d'aquest succés una mica extrem, és molt normal que hi plogui. Llavors, es pot aprofitar per fer altres coses, per exemple visitar el Museu Alpí. És curiós perquè et pots fer la idea de com es vivia a la vall antigament, els estris que feien servir, els vestits..la història de l'alpinisme i de l'esquí, la mineralogia, cartells antics, gravats i litografies.
Els cartells antics referents als esports d'hivern són molt curiosos. Em fa gràcia veure a les dones esquiant amb faldilles llargues fins als peus.
(imatges de google)
N'he montat uns quants en aquest video:
Una altra distracció han estat les sales d'exposicions. A vegades de minerals, però mai hem deixat d'anar a veure les dedicades a Samivel.
Samivel va ser un enamorat de la muntanya. Va ser escriptor, dibuixant, cineasta… i músic, però sobretot va ser un muntanyenc que va fer servir tots aquests recursos per retratar els seus estimats paisatges alpins.
Ens agraden molt els seus dibuixos, desprenen una gran sensibilitat. Sempre que anem a Chamonix ens entretenim admirant-los.
Aquests en són una petita mostra.
En aquest video n'he muntat uns quants:
Menjar a Chamonix.
El lloc és car Ho és i ja ho era fa trenta tres anys. A més, en aquella època, al nostre país existia la pesseta i s'havien de comprar francs francesos. Això era una ruïna. Per aquesta raó ens emportàvem sempre el menjar.
L'única cosa que queia de tant en tant era una "fondue" saboiarda de formatge. Mmm! Què bona!
A Catalunya és costum que quan algú puja per primera vegada a un cim de 3.000 mt, convida als qui l'han acompanyat en l'aventura amb una ampolla de cava.
Quan el cim és de 4000 mt, llavors es celebra amb una fondue. Sovint hi havia algú que havia fet el seu primer quatre mil!
Al Jordi, com que li agradava cuinar, va aprendre com es feia. Li sortien molt bones. A l'hivern, a vegades en feia quan venien amics a sopar perquè són entretingudes i divertides de menjar, i donen per xerrar una bona estona.
(Imatge de google)
Alguna vegada ens havíem donat el caprici de provar la "raclette", una altra especialitat feta amb formatge. La fondue es menja amb pa i en canvi, la raclette amb patates. Delicioses pel paladar tant l'una com l'altra.
Els dos plats formen part de la gastronomia popular de la zona. és curiós que ara, es mengen als restaurants però venen de molt antic, de la saviesa i del sentit comú dels camperols, fruit del bon criteri d'aprofitar.
En el cas de la fondue, aprofitaven els trossos de formatge i pa secs que haurien sobrat els dies anteriors. Es menja punxant trocets de pa i banyant-los en el formatge fos que hi ha a la cassola, que fa fils i més fils.... Mmmm.....
I en el cas de de la raclette, el formatge es tira a sobre de les patates bullides.
(imatge de google)
A sobre de la taula hi ha aquest estri amb el formatge i a sota, una resistència que el va escalfant. Cadascú al seu torn, rasca la primera capa fosa de formatge amb una espàtula fent-la caure a sobre de les patates que té al plat. Es va fent la ronda. Hi ha feina. Les patates són bullides amb pell, es van pelant i tallant a trocets al plat mentre esperes que els altres es posin formatge. Per acompanyar, hi ha a la taula safates amb xampinyons, cebetes i cogombrets en vinagre.
Aquests plats, en la meva opinió, només es poden menjar quan fa fred pequè s'entra en calor ràpidament i et pugen unes calories que és massa.
Per això els cuinaven els camperols antigament. Ja me'ls imagino, junts al voltant de la llar de foc, quan l'hivern era llarg i hi havia neu a fora. Només amb la llum de les espelmes per il.luminar-se i el foc per escalfar-se. Plats entretinguts de menjar per xerrar llargues estones en família escoltant les històries dels més grans.
Per tot això que acabo d'explicar, algunes sortides a Chamonix per a fer muntanya, per culpa del mal temps, es podria dir que es converiten en sortides gastronòmiques.
Montse
(Segueix al nº 02- Un avió a la glacera: " El Malabar Princess")
....
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada