03- Els problemes amb els visats.

Ve del nº 02- L'Hospital Clínic accepta fer l'operació de la Zahra per raons humanitàries.

Els documents
El tema dels papers va ser com un malson. Tothom es va passar l'any fent o demanant certificats per a tohom!

Per a la Zahra, tenir el visat i el passaport no va tenir gaire complicació, només la de la complexitat de la burocràcia però ho va tenir sense més problema perquè tenia els papers de l'hospital per l'operació.

Ja no va ser el mateix per l'acompanyant. L'hospital demanava que fos una dona de la família perquè se li havien de fer preguntes íntimes i preferien que no passessin pel filtre mascul.lí com he explicat abans.
Però no va poder ser. La Zahra i les seves germanes són de la generació que les nenes no anaven a l'escola al Marroc, cap d'elles sabia parlar francès i ben poc l'àrab. Per tant van decidir que l'acompanyés el seu germà Mohamed. L'operació havia de ser al gener i en aquell mes no s'acosta ningú per l'alberg, per això la família va decidir que fos ell qui l'acompanyés.
......
Va ser impossible obtenir el visat pel Mohamed tot i el certificat de l'hospital, i el pitjor: que es van gastar molt esforços ...i molts dies. Per al Mohamed significava anar a Casablanca (a una pila de quilòmetres i, suposo que el bitllet és car!). A part, allà fnciona el "torni vostè demà" massa sovint, el que implica dormir en alguna pensió i gastar-se més diners.

Ja no sabíem qué inventar ni a qui trucar a la porta.

Ens vam posar en contacte amb el President de l'"Asociació Marroquí-Catalana" que hi ha a Terrassa. Es diu Ibrahim i ja fa molts anys que és aquí. Per a tothom ja és el Jaime. Ja ens coneixem, porta una tenda d'articles del seu país. Allà comprem el te i la menta quan al pati no en tenim. Sempre ens diu que coneix al Sr Cónsul y que si alguna vegada necessitem alguna cosa pot col.laborar.

El Jaime ja coneixia a l'Ibrahim de quan va venir a Terrassa. Es va asseure amb nosaltres, li vam explicar la història i ens vam enterar de coses que no sabíem.

Segons ell, mai li donarien el visat al Mohamed.
El més bo del cas és que no els diuen que no, els hi van demanant més papers fins que es cadaquen les dates que hi ha a la proposta de sortida del país. Ens va explicar que degut a la llei d'extrangeria i pel problema que els inmigrants venen i després procuren quedar-se, a un noi tan jove com el Mohamed mai li donarien el permís

El Jaime ens va obrir una llum.
L'acompanyant havia de ser l'Ibrahim. A ell li donarien el visat perquè és un home casat, amb fills, mestre de l'escola pública del seu país iper tant amb un treball fixe i un sou al seu país. També hi havia a favor que l'Ibrahim havia sortit en dues ocasions del Marroc i sempre havia tornat, això era com una garantia de confiança.

L'Ibrahim amb la seva filla

Nou canvi radical
Però ara molt de pressa perquè ja no quedava temps. La Zahra ja tenia el bitllet d'avió i en canvi encara no tenia a ningú que la pogués acompanyar.
De l'hospital ens pressionaven per saber a cada moment com estava tot doncs l'operació ja tenia dia i hora i quiròfan reservat....Un estrés! Tot anava convergint i ho feia a casa nostra. Molts migdies ens quedàvem sense dinar perquè era arribar i sonar el telèfon fixe, el mòbil, el messenger.....tot de cop!

En aquest punt vaig començar a tenir por. Sentia el pes de la responsabilitat com una llosa a sobre i a més, la majoria de les coses no depenien de nosaltres.

Per no perdre temps, el mateix Jaime es va posar en contacte per telèfon amb l'Ibrahim per posar-lo al corrent dels visats, per poder-li explicar bé en àrab i que es mentalitzés que havia de venir ell.
¡Primer problema! Ell es el mestre del poble, no podia abandonar el lloc i marxar del país.
Per sort el nostre amic Jaime coneixia al Director d'Ensenyament de la provincia d'Errachidia. en un no res, al davant nostre mateix, el va trucar per telèfon i va aconseguir el permís per a l'Ibrahim.

Tot va començar a còrrer molt de pressa.
Van fer anar l'Ibrahim a Errachidia a fer la sol.licitut per a obtenir la llicència oficial per a quinze dies que eren els que deia l'hospital en un principi.
El dia següent ja tenia la resposta. Li van donar el permís i anomenarien un suplent per l'escola.

Pas següent
L'Ibrahim ha de sortir corrent cap a Casablanca per fer-se el pasaport i demanar el visat com havia fet el Mohamend. O sigui que comença tot de nou!

Com que l'hospital no es fa càrrec de l'allotjament de l'hospital, al consulat o a l'ambaixada(ja no sé a quin dels dos llocs) li demanen un certificat d'"hebergement".
És una carta on se'l convida oficialment i ha de quedar clar en l'escrit que se'l mantindrà i se li donarà allotjament però l'ha de fer alguna entitat oficial.

I aquí va entrar el treball del Jordi.
És el President d'una Associació sense ànim de licre que s'anomena "4x4 SenseFronteres". En realitat són quatre gats amb molt bona fe però no és una ong fent grans coses. No té infraestructura ni demana subvencions, no mou diners, només actúa aprofitant els viatges portant material escolar i altres ajudes, col.laborant en la relació entre dues escoles i, a vegades, organitzant viatges a grups de persones en 4x4 fent conèixer la vida i el fer de les gents del Sahara.

Va enviar una certificat a l'Ibrahim dient que podia estar al costat de la seva germana perquè l'Associació l'acollia durant tots els dies que la Zahra fos a Barcelona.
La carta es va haver de traduir al francès. L'Anna, una companya de la feina la va traduir.
Érem ja a 27 de desembre i l'ingrés a l'hospital era pel dia 9 de gener!!!!


Això ja no era pas estrés, no, això era adrenalina a cullerades.
El visat per a l'Ibrahim semblava que ja no tindria res a la contra però quan va anar tan cantent a presentar la seva carta d'hebergement, rep una trucada del seu Departament d' Ensenyamnet, i li diuen que s'ho han pensat millor i que en comptes de quinze dies només li donen una setmana de permís!!!!!!!!!

El pobre, molt desmoralitzat ens va trucar i ens va dir que això ja era el final. El Jaime es va posar en contacte de nou amb Errachidia i va demanar que li havien de donar el permís per raons humanitàries. Li van dir que sí però després, la realitat va demostrar que va ser que no.

Vam intentar animar-lo, li vam dir que era igual, que vingués una setmana i els dies següents ja ens arreglaríem amb els que fossim aquí.
Però quan va tornar a fer el tràmit, li van dir que si només sortia del país una setmana, les dates de tornada no coincidien amb les que li havien posat en un principi de quinze dies per tant, havia de presentar una nova sol.licitud i tornar a seguir tota la burocràcia.
Uff! Ara sí que ja no donava temps!!!


Tot molt complicat! Mesos fent papers per arribar a aquesta situació!!!!!!!!!
La nostra imaginació ja no donava per més, però tot i així ens vam recordar d'un altre recurs: El Departament de Solidaritat i Cooperació Internacional de l'Ajuntament de Terrassa.

Aquest dia no se'ns oblidarà ni al Jordi ni a mi perquè ja va ser massa! El nostre menjador semblava una central d'oficines d''algun lloc important. Hi va haver moments que vam estar a l'hora contestant missatges a l'hospital, a l'Ajuntament, l'un al mòbil i l'altre al fixe...

Pel tècnic de Cooperació, el Sr Jaume Valls: un 10! Es va portar inmillorablement. LVam haver de posar-lo al dia de la situació, va necessitar les dades de la Zahra i de l'Ibrahim per fer documents, faxos, buscar telèfons d'ambaixades i consulats...
Va parlar directament amb el Sr. Cònsul, es va fer pesat fins al límit i es va saber posar a la pell del problema.


Però no va poder ser.
Amb aquesta situació i acceptant ja que la Zahra hauria de venir sola, doncs ens vam montar la vida d'una altra manera. A aquestes alçades ja no hi havia qui ens aturés.

Montse

Segueix al nº 04- Un intèrpret per la Zahra


......