05- Primera setmana a l'hospital

Ve del nº 04- Un intèrpret per la Zahra

La primera setmana només li van fer proves. Tot i que l'informe fet a Errachidia estava molt ben fet segons els metges, havien passat ja uns quants mesos i s'havien d'actualitzar les dades abans de l'operació.
A part de treure-li un parell de queixals perquè estaven picats, doncs era molt important no deixar cap focus possible d'infecció, no li van fer res que la fes patir.

Ella es trobava com sempre, i encara que estava ingressada a la planta, la deixaven passejar pels passadissos, anar a la saleta o fins i tot sortir al jardí. Estava molt espantada, això sí, però tenia al Rachid al seu costat que amb les seves bromes li feia tot plegat més suportable.

Ingrés a l'hospital




..
....
Va passar la setmana, ens vam organitzar de manera que algunes persones hi poguessin anar a fer-li companyia al matí, i a la tarda hi anàvem l'Anna o jo. El cap de setmana van venir els francesos. El Jean-Claude i família, i la dona del Rachid, s'instal.laven al mateix hostal.

La Zahra estava molt contenta amb tanta gent al seu voltant



Sempre amb el somrís a la boca.

Aquests són el Toni i la Manolita, membres també de 4x4 Sense Fronteres.


El cosí del Jordi amb la seva dona, la Caro, també de "4x4 Sense Fronteres".


I les nenes, Un encant de criatures! La Zahra va conectà molt amb elles però un cop a l'hospital ja no les va poder veure més. Cada dia del món preguntava per elles i reia recordant les entremeliadures que havien fet.


La dona del Jean Claude amb els seus fills.




El fill petit delJean Claude. Van aprofitar per portar-lo a l'Aquarium


La dona del Rachid


El caràcter de la Zahra
Per ser una noia de poble petit, que no havia anat mai a l'escola i que no havia sortit del seu món, va resultar ser molt viva i amb unes ganes inmenses d'aprendre i...realment, aprenia amb facilitat.
El Rachid se'n cuidava. Les paraules que ell sabia en castellà les hi ensenyava. A cada metge o infermera que entrava a la seva habitació, el Rachid li obligava a dir: hola, gràcies, em dic Zahra..... Es va guanyar l'estima i el respecte ds i d'infermeres que encara avui, pregunten per ella. Quan en tinc notícies les hi envio a la meva cosiina i ella pot informar al personal de l'hospital i poden penjar algunes de les seves fotos....
També es va guanyar l'estima de les companyes d'habitació. Normalme t senyores grans qiue la cuidaven com a una filla i fins i tot la volien adoptar i li oferien que es quedés a viure aquí a les seves cases.
En un mes, pràcticamente el que va veure d'aquest país va ser l'habitació de l'hospital, però al tercer dia ja deia que es volia quedar aquí. Per això hi havia el Rachid al seu costat, que cada vegada li recordava seriosament que havia vingut per marxar i això era exactament el que faria!

La Dra. Magda amb algunes infermeres.

Amb la noia del mig van congeniar molt.


Els francesos li van comprar un mòbil al Rachid, cada dia el trucaven per telèfon (entre setmana) per anar seguint les novetats i la Zahra, parlava cada dia amb la seva familia que a l'hora indicada s'havien de reunir al lloc del poble on hi hagués cobertura.


El Rachid es descontrol.la una mica.
Pel Rachid havien de ser quinze dies molt intensos d'estar totes les hores pendent per la Zahra. Amb el seu caràcter també va conquistar a tothom: amable fins al límit, també estava pendent de qualsevol cosa que necesitessin les companyes d'habitació que va tenir la Zahra i, la veritat, és que el seu paper le va fer molt i molt bé.

Al principi, aprofitava les estones que hi anàvem l'Anna o jo per sortir a fumar i ens demanava permís i tot. Ho trobàvem normal i ja li dèiem quan arribàvem doncs bé es mereixia un respir.. Però poc a poc es va anar relaxant i a vegadesquan hi anàvem ja no hi era. Li vam hacer de cridar l'atenció doncs en algun moment se'l va necessitar i no hi era.
Però és clar, tot s'ha d'entendre. El Rachid només feia un mes que era a França. Per a ell també era tot al.lucinant.
Es va fer molt amic del Nabil, un noi marroquí que viu a Barcelona i que per pagar-se els estudis treballava als matins a la cafeteria del davant de l'hospital. Per això, algunes tarde, el va portar a veure una mica la ciutat només per una estona però llavors, el Rachid es perdia i no trobava on havia d'anar. Arribava tard, cansat de còrrer amint i avall, i avergonyit de no haver complert amb la seva feina.

Era com nen, tot li feia molta il.lusió. Li encantaven els cotxes. A cada moment el veies enfilat en algun, al seient del conductor, i et demanava que el retratessis fent veure qu conduïa.


Quan te n'adonaves ja era en un altre. No se li escapava cap ocasió.



Mai parava de fer broma. A mida que va anar agafant confiança va començar a dir que es deiaRichard i vam acabar dient-li Richi.

El Jean-Claude li va proporcionar una càmera digital perquè fes un bon reportatge del dia a dia de la vida de la Zahra a l'hospital perquè després la seva família pogués veure on havia estat i als amics que havia fet...

Una cosa més del seu treball! s'ho va agafar al peu de la lletra i tot el dia anva amb la càmera als dits. A l'hospital no va quedar cap racó per fotografiar, ni cap persona que hagués tingut algun tracte amb la Zahra se'n va escapar.
Estava molt cofat de les fotos però alguna cosa va fer malament i, quan va anar a un comerç a descarregar les fotos a un cd, li van donar la mala notícia que les havia esborrat totes. De les fotos que havia fet...ni rastre!



Montse

Segueix al nº 06- El día de l'operació
......