6 de març 2009

06- El día de l'operació

Ve del nº 05- Primera setmana a l'hospital


Va començar a les 12 h del migdia i, fins les set de la tarda, no ens van dir res. Ho vam passar ben malament. En teoria s'havia d'acabar a les quatre de la tarda!

En el seu poble estaven tots reunits esperant la nostra trucada però com que no dèiem res, l'Ibrahim no parava de trucar-nos fent mil i una preguntes per les quals no teníem resposta.

En aquest passadís hi vam esperar pacientment.


Aquest va ser un dels moments que vaig passar por. Emr va donar per pensar que si no sortia bé....quina responsabilitat!

....
El Dr. Pomar, que és un encant, ens va explicar que s'havia complicat bastant. Tot i la informació de les proves diagnòstiques, a l'hora de la veritat van trobar que el seu cor estava molt pitjor del que es esperaven.
En un principi pensaven canviar-li una vàlvula i arreglar-li l'altra. Van perdre molt de temps intentant arreglar-la i finalment no va poder ser i li van haver de canviar les dues.

Les hi van posar mecàniques i de les de més bona qualitat perquè no s'hi hagués de pensar més a causa del lloc on viu, però degut a la inflamació de la part que havien estat intentant arreglar, hi va haver mola feina perquè pràcticament no quedava lloc per a la nova vàlvula mecànica.
La Zahra feia por.
Quan la vam poder veure feia por de tants aparells que portava conectats. Pobreta! Ja havia arribat molt prima, però en aquests dies d'hospital havia perdut més quilos i s'havia quedat en res.
Però en dos dies ja tornava a tenir el seu somriure als llavis tot i tenir molt dolor al tòrax. Només per poder accedir al lloc on els cirurgians van havien de treballar, li van haver de trenca l'esternón, o alguna costella...ja no ho sé! Sentia molt dolor al respirar i a sobre tenia tos!!

La van deixar conectada a un marcapassos mecànic uns dies pequè el seu cor es reactivés fins que treballés sol.
De mica en mica li van poder anar desconectant bastants tubs i, naturalment ja va ser una altra...això sí, amb el somrís a la cara.


No es podia dutxar i estava tipa dels cabells. Li picava el cap. Portava una melena molt llarga i la tenia arrissada. Se li va convertir en un entramat de nusos.

Dutxar-se li encantava. Mai havia vist una cosa igual. Al seu poble no hi ha aigua corrent, han d'anar fins al pou a buscar-la. Això d'obrir l'aixeta i a més...que surti calenta....

Moltes visites

Vam demanar als amics i coneguts que la visitessin per ajudar-la a passar les hores i a distreu-re's. Així que mai estava sola.

La va venir a veure –i en més d'una ocasió- l'Abdelkarím i la parella de l'aeroport que l'havien acompanyat a l'avió fins a Barcelona

També va aparèixer una família de Girona que coneixia a l'Ibrahim, havien rebut el primer missatge de socors però no n'havien sabut res més. Per alguna casualitat van saber que era a Barcelona i van venir de seguida. a més, es van oferir per tenir-la a casa seva un temps si necessitava reposar abans de viatjar al seu país.



A la Zahra li feien molta companyia el Nabil (el noi del bar) i la seva novia, i...casualitats de la vida un noi de tretze anys: el Mohamed, que viu a Barcelona acollit per una família perquè pugui estudiar,i que resulta que és el veí de casa seva al seu poble d'Ouzina, amic de jocs de tota la vida.

El Mohamed, el seu veí d'Ouzina. Quines casualitats té la vida!






Montse

Segueix al07-Desconèxió del marcapàs

.
..
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada