08- La recuperació

Ve del nº 07- Desconexió del marcapàs


Després d'uns dies, la recuperació ja va anar molt depressa. Estava molt contenta perquè podia respirar com feia anys que no ho podia fer, i podia caminar poc a poc...
Es podia endevinar que allò ja tocava la recta final. El Richi anava boig fent fotos per l'hospital i a la Zahra, l'havien omplert de regals. En tenia tants, que el pobre noi no donava l'abast a emportar-se'ls a l'hostal. Amb la maleta que havia vingut era impossible emportar-se tot allò.

Li van donar l'alta un divendres, i el dilluns a la tarda havia de tornar a l'hospital per a una revisió d'última hora.
La mateixa nit d'aquell dilluns sortia l'avió cap a Casablanca on es quedaria almenys quinze dies a la seu de l'ong "Les Bonnes Oeuvres du Coeur" sota la vigilancia de l'especialista del cor i president de l'ong, el Dr. Said Jennance, per anar control.lant que la seva màquina funcionés bé.
Després, podria tornar cap a casa seva.


Se sentia eufòrica. Volia aprofitar el cap de setman per veure alguna cosa donat que portava un mes aquí i només havia vist l'habitació d'un hospital.
....
La vam anar a recollir i la vam trobar super guapa. S'havia posat tot lo que li havien regalat.
La filla d'una amiga havia reunit a totes les amigues, cadascuna havua cedit una peça de roba i li van montar una maleta. Li van regalar amb maleta i tot!
Era roba moderna, de la que porten aquí les noies de a seva edat. Li va fer molta il.lusió.


Li encantaven les flors







Es va arreglar a base de bé i a més...molt moderna. Es va posar perfum, cremes a la cara, arrecades, penjolls, es va maquillar...Jo vaig al.lucinar. Em va fer seure a la seva habitació i la vaig esperar fins que es va cansar d'estar davant del mirall empolainant-se i posant-se de tot el que li havien regalat.

La vam portar a Montserrat ja que el primer dia ja havia vist el mar. A ella i al bonàs del Richi, que tot i haver pescat una galipandria i trobar-se en baixa forma, no s'ho va voler perdre.

















Els últims dies havia començat a menjar bé i havia recuperat alguns quilos.

Baixant de la muntanya vam parar a menjar en un restaurant. Li vam explicar què es podia menjar però ella ho volia probar tot. Ens va preguntar si podia menjar carn i peix.
Va menjar amb una il.lusió que donava gust i tot ho trobava molt bo
I...com no podia ser d'una altra manera, a la sortida del restaurant, quan ens en vam adonar, el Richi ja estava dins del cotxe jugant a que conduïa.


Vam arribar a l'hostal a Barcelona al vespre, just per sopar i dormir. Nosaltres no ho vam veure perquè vam marxar cap a casa però al dia seüent, el Richi ens ho va explicar:

Estaven tant contents del dia que havien passat, que no se'n podien anar a dormir. es van estar parlant fins a les dotze de la niot. No podien parar de recordar totes les coese maques que havien vist. Per a ells, el paisatge de bosc verd a cantó i cantó de la carretera durant quilòmetres, no tenia preu Se senien agraïts per haverlos acompanyat a un lloc tan bonic i per haver-los convidat a un dinar -segons els- tan bo.

A més, estava boja amb els regals. Els va posar tots a sobre del llit, un per un, els va mirar, remirar i també els va contar. En tenia vuitanta!
En tenia de tots els estils: perfuns i colonies, roba, cremes, cd's, un reproductor de cd's, galetes i bombons, revistes, boletes per fer collarets, robes dibuixades amb fils de colors per brodar...

Quan va tenir l'exposició feta a sobre el llit, el Richi va anar fotografiant tots els objectes, un per un. A la Zahra li feien molta il.lusió aquelles fotos perquè donat el volum dels regals i el pes, el Jean-Claude havia decidit que els hi guardaria i per Setmana Santa els hi portaria.
Per a la Zahra aquells objetes explicaven el dia a dia de la seva estada a l' hospital i, ja que no se'ls podia emportar, almenys tindria les fotos per ensenyar a la família.

Quan al dia següent el Richi va anar a la botiga a descarregar les fotos...va resultar que no havia posat la tarjeta a la càmera i...per tant...no hi havia fotos! Així que, de nou es va quedar sense fotos. Aquí sí que vaig veure al Richi tocat i molt trist!


Els metges van parlar seriosament.
La Zahra no podia viure més al desert. Tota la vida prenent medecines per fer la sang líquida...qualsevol ferida podria segnificar la mort abans d'arribar a un hospital que fos massa lluny.

Això és molt fàcil de dir però...On viuria doncs? La seva casa era allà, a Ouzina, i la seva família també!

Com que el Jean Claude estava en contacte amb l'ong de Casablanca pel bitllet de tornada de la Zahra, ho va parlar amb el Dr. Jennance. Aquest va girar el tema i va dir que els metges europeus opinaven així però que ell havia vist molts nens operats que tornaven a les seves llars i s'adaptaven sense problemes. Ell creia que la Zahra s'havia d'acostumnar a viure amb la seva enfermetat al seu lloc de sempre.

Va arribar el moment de donar els euros que quedaven.

Cada cop ens fiàvem menys de l'anomenada ong. Els metges de Barcelona havien intentat de totes les maneres de parlar amb el doctor però mai van tenir resposta. Havien de fer-li arribar els informes de la Zahra i no hi va haver manera!

Llavors vam saber d'una nena que havien operat del cor a Mónaco havia patit complicacions i s'havia de tornar a operar. Els diners que quedaven cubrien l'import així que, enlloc d'enviar-lo a l'ong com s'havia dit en un principi, es va donar directament a monaco poer pagar l'operació

La Zahra va arribar a Casablanca però lluny de trobar-se acollida per l'ong com estava planejat, es va haver de buscar la vida, ella i el seu germà es van haver de buscar un lloc per dormir i no li van fer cap mena de cas. En quinze dies el doctor només la va veure una sola vegada!

A França no sé com s'ho feien per recollir tants diners, però aquesta estancia també la van pagar ells i, com que els va ser impossible de contactar amb el Dr. Said, van decidir que la Zahra marxés cap a Errachidia i la visités l'especialista que li havia fet el primer diagnòstic. (Era molt important en aquests primers dies control.lar la medicació i vigilar el marcapassos fins que tot s'equilibrés).
A Errachidia s'hi va quedar uns quinze dies més, i...després d'un mes d'haver sortit de Barcelona, va viatjar definitivament cap a casa seva.


Montse

Segueix al nº 09- El xoc cultural

....