09- El xoc cultural

Ve del nº 08- La recuperació


A mi, personalmente, una de les coses que més em van impactar d'aquesta història va ser el xoc cultural que la Zahra va haver de superar fent -m'imagino- un esforç sobrehumà.

*Des de la seva condició de persona que no sabia llegir ni escriure, que a més no parlava la nostra llengua i per tant no es podia entendre bé amb ningú (ni amb el seu intèrpret doncs sabia poc àrab)
*De de la seva condició de no haver sortit mai d'un poble d'uns dos cents habitants, fent una vida sense llum ni aigua corrent ni cap de les comoditats de les que nosaltres gaudim i que no es podia ni imaginar que existien. (El primer dia que li van dir que es dutxés no sabia ni com obrir l'aixeta)
*De venir del silenci absolut i arribar al caos de soroll de cotxes, llums, trànsit, avions, aeroports....i sola!
*De la seva condició de dona musulmana, pel bagatge cultural que això representa en la vida, molt diferent a la nostra.
*Per trobar-se de cop i volta dia rera dia despullada davant de metges i cirurgians, infermers i infermeres -al menys de cintura cap amunt-, com vulgarment podríem dir "pits a l'aire", i a més, sempre davant del Rachid -el seu intèrpret-, home, i al qual mai abans havia vist.

I suposo que moltes coses més ue va saber portar molt bé i superar gràcies al seu caràcter obert i a la seva col.laboració en tot el que li demanaven.
Es per totes aquestes coses que ja he dit més amunt, que es va guanyar el respecte de tot el personal de l'hospital.
....

Aprendre a llegir i escriure

Tant la doctora Magda com jo, vam renyar bastant (en plan carinyós però seriosament) al seu germà Ibrahim. No vam perdre oportunitats per fer-ho.

D'acord que les nenes no fa gaire temps que al Marroc van a l'escola, d'acord que la Zahra és de l¡època que no hi va anar, però...el seu germà és mestre, a casa n'hi podia haver ensenyat!

Moltes vegades li vam fer aquest comentari a l'Ibrahim. Des de la nostra visió és injust, i més en una noia tan viva i espabilada que va demostrar que aprenia molt ràpid i que hi posava molt d'interès.

Així doncs, que li vam exigir que s'havia de comprometre a ensenyar-n'hi. No vam parar fins que va dir que sí!

I més quan vam saber que es trasl.ladaria a viure a Erfoud, una ciutat. Li vam fer veure que seria una forma de tenir possibilitats a la vida, d'espabilar-sei de fer coses per ella mateixa.

L'últim cop que vaig parlar amb ell em va dir que ja havia començat amb l'àrab i que més endavant seguirien amb el francès.

Montse

Segueix al nº 10- El comiat

....