Us presento la Zahra.
És una noia vital, alegre, agradable i simpàtica. Va néixer en un poblet del sud del Marroc, al desert del Sahara anomenat Jdaid per pura casualitat doncs els seus pares són d'Ouzina, un poblet situat encara més al sud, on han transcorregut els vint-i-set anys de la seva vida.
A la Zahra ja li queden lluny els dies que podia còrrer pel desert i pujar a les palmeres –com es pot veure a la foto- amb els altres nens i nenes del poble o amb els seus vuit germans.
La Zahra, com molts altres nens i nenes del nostre país veí, pateix una enfermetat cardíaca molt greu. Per això, poc a poc va deixar de córrer, més endavant va deixar de caminar i, a mesura que va empitjorar la situació, prácticament no sortia de casa perque ja no podía fer cap mena d'esforç.' esforç.
Caminar es va convertir en quelcom gairebé imposible. Feia set anys que no es podia estirar al llit perquè s'ofegava. Quan arribava l'hora d'anar a dormir: l'asseien al llit, l'omplien de coixins pel darrera perquè s'aguantés i... així passava la nit, esperant que corressin les hores i ofegant-se perquè li entrava molt poc aire per a respirar.Estava destinada a morir, li quedava ja molt poca vida i de molt mala qualitat.
A continuació penjaré dues fotos:
* en la primera: el dia que va arribar. A la seva cara portava escrit el sofriment que representava pel seu cos caminar.
* en la segona: el día després de sortir de l'hospital.
Quantes coses ens queden per aprendre!
En aquest món que nosaltres vivim -millor o pitjor-, però amb accés més o menys fàcil a gairebé tot, no ens podem imaginar algunes de les coses que viuen persones que no estan gaire lluny de nosaltres.
Al Marroc, sempre he vist molta canalla petita per on he passat, però mai m'havia fixat que en canvi, ja no hi ha tants nens i nenes de vuit o nou anys, i molt menys adolescents!
Això té una raó molt clara: perquè es moren!
Com si d'una selecció natural es tractés, com que no tenen accés a metges, hospitals ni medicaments, els nens petits s'encostipen, agafen angines i les passen sense cap mena d'atenció. Van arrossegant dies i dies l'enfermetat fins que va a la baixa i els hi queda la tos, aquella tos seca que dura i dura, que cansa molt i et deixa destrossat. Es queda, es va fent crònica, i l'esforç que li ocasiona al cos aquesta tos, els hi provoca lessions irreversibles al cor i s'acaben morint.
Resulta que és la primera causa de mortalitat infantil al nostre país veí.
Ja ho veieu, unes simples angines! Qui li donava alguna importància a les angines abans de saber això?
I a vegades no valorem el que tenim. Hi ha coses tan quotidianes com uns medicaments que ens poden semblar tan senzills com els xarops per a la tos, i resulta que a uns quilòmetres de casa els nens i les nenes es moren de simples angines!
Aclaració mèdica de part de la Dra. Magda Heras
Segons ella, una precisió en quant a les causes de les cardiopaties i la seva relació amb les angines i la tos. escric les seves paraules tal i com ho ha escrit: -"El que passa és que la bacteria que provoca les angines (estreptococ) infecta tambié ñes vàlvules del cor, i com que no reben antibiòtics, les vàlvules infectades no es curen i es deformen, es tornen molt estretes i ja no tanquen bé.
La tos és secundaria a la fallida del cor, que al no poder bombejar la sang de forma adequada cap a la circul.lació general, hi ha un remanent que omple els pulmons i, d'aquí, la tos."
Deixo aquí doncs la seva explicació científica i li dono les gràcies.
Aquest és l'Ibrahim, el germà gran de la Zahra, amb els seus dos fills.
L'Ibrahim és el mestre del poble d'Ouzina i, a més, fins fa poc era el President de "l'Associació Igarham per a la Cooperació i el Desenvolupament", que busca com a finalitat el resorgiment de la zona que engloba els pobles d'Ouzina, Jdaid i Taouz. Com que el Vicepresident n'era el mestre de Jdaid i ja fa molts anys que tenim relació amb aquella escola, doncs per aquesta raó havia conegut a l'Ibrahim i fins i tot en una ocasió habia esta convidada dinant a casa seva.
El seu germà Mohamed, va construir un petit i senzill alberg més enllà del poble d'Ouzina, en un lloc molt bonic al costat d'unes dunes precioses. Res a veure amb els albergs de Merzouga, en tots els sentits, fins i tot en quant a la presencia de clients ja que està situat en un lloc no gaire concorregut -ni molt menys!- , (tot i que ara tot això ja comenci a canviar).
Aquest és el Mohamed i les dunes d'Ouzina
El meu marit coneixia a l'Ibrahim des de ja fa anys, molts abans que jo, de quan encara no existía l'alberg, d'una vegada que mentre estava acampat aparegué amb uns quants camells i li va explicar que el seu germà tenia la intenció de construir-lo en aquell mateix lloc.
Un amic nostre era allà, concretamente a l'alberg Le Touareg de Merzouga, i l'aigua va arribar just al mateix alberg. Es va emportar una torre i una part de la paret. L'aigua els hi venia per tot arreu, la que plovia, la que venia pel oued Tiserdimine per darrera de l'Erg Chebbi, i la que venia del riu Ziz cap al llac de Merzouga que, es va fer tan gran, que semblava un mar i es va emportar tot el que va trobar al seu pas. De fet, en el poble de Merzouga van caure a terra moltes cases (ho vam veure quan hi vam estar posteriorment)
Alguns albergs se'ls va emportar l'aigua de socarrel sense deixar-ne ni rastre, i algunes persones hi van morir.
Explico tot això perquè la Zahra, quan va veure venir tanta aigua es va espantar molt i va tenir una gran crisi. Va empitjorar molt el seu estat de salut i va ser llavors quan la família va decidir portar-la a on fos perquè un especialista la visités. (Allà no existeix pràcticamente la sanitat pública, i... qui es pot pagar un metge privat?... i menys un especialista en cardiologia, tenint en compte l'afegit que significa fer bastants quilòmetres i pagar un hotel mentre es fan les proves!)
Cases ensorrades a Merzouga
Ja he dit abans que l'aigua ho va arrasar tot. Es va emportar camins i en va deixar de nous, en definitiva va canviar la orografía.
Ho vam veure aquell any mateix quan hi vam anar per les vacances de Pascua. Per on volíem començar la ruta hi havíem d'entrar per un punt concret que coneixem molt. Normalment no ens manca ni brúixola doncs hi hem passat moltes vegades. Tampoc ens havíem emportat les coordenades al GPS perquè a casa ho teníem tot en caixes des de feia un any i mig. Estàvem vivint de forma temporal només amb quatre coses a mà esperant canviar de casa de nou -i espero que de forma definitiva, encara que a aquestes alçades ja sé que no hi ha res definitiu-!
No tinc ni fotos perquè va ser difícil i tens, tothom estava concentrat, no ens podíem permetre ni un error. L'aigua havia erosionat la terra i havia deixat autèntics barrancs on abans era una planície.
Però com que tot té la seva part bona, el paisatge era preciós i, a més...totalment desconegut! Estava tot vert i ple de flors. Quina passada! Hamadas que siempre les habia vist de pedra negra, ara eren plenes d'herbes altes i de colors.
De veritat que no semblava pas un desert!
Els voltants de Merzouga
La sorra de les dunes cobertes d'herba!
El cardiòleg que va visitar a la Zahra la va trobar molt malament.
Se l'havia de tractar d'una polivalvulopatia mitral i tricúspide. Necessitava una operació a cor obert en la qual se li havien de canviar les dues vàlvules per unes altres de mecàniques.
Era l'estiu del 2006, nosaltres havíem viatjat a Bolívia amb tota la família i al tornar ja era entrat el mes d'agost. Un mes sense mirar el correu! I, quan el vaig obrir, vaig trobar la safata d'entrada gairebé col.lapsada però em va cridar l'atenció un missatge en particular perquè era un escrit dramàtic demanant ajuda urgent. Era de l'Ibrahim.
Ell va enviar a totes les adreces que tenia de correu mail d'europeus que coneixia la família, sobretot que havien passat per l'algerg en alguna ocasió.
A continuació dues fotos més de la Zahra perquè val la pena fixar-se que malgrat tot, sempre té el somriure als llavis
Una noia d'un poble molt petit en el qual no hi ha ni carretera, que no havia sortit d'allà en els seus vint-i-set anys, que només parlava bereber, que estava mlt malalta, que feines tenia a caminar.... imagineu-vos el xoc cultural!
Aquestes fotos són del matí següent.
L'Ibrahim va estar parlant a l'aeroport de Casablanca amb una parella que també esperava l'avió i els hi va demanar si podien vigilar la Zahra durant el viatge i si la podien ajudar a recollir la maleta.
Van resultar ser molt bona gent i ho van fer al peu de la lletra. No la van deixar sola fins que ens vam trobar que, per cert no ens havíem vist mai, ni amb la parella en qüestió ni amb la Zahra!
Es deien Abdelkrim i Àngela i, curiosament, participaven desinteressadament (ella com a secretària i ell com a President) en una organització sense ànim de lucre que es diu "AMICS", i que treballa pel coneixement de les persones que són "diferents" per aconseguir la convivència i la normalització.
Aquesta és l'Àngela
Estava molt espantada quan va arribar a l'aeroport. La seva cara no la podré oblidar mai i a més, no semblava pas una noia de vint-i-set anys, sino una persona bastant gran.
Com que el seu caràcter és molt obert i alegre, de seguida es va trobar a gust amb nosaltres. No s'imaginava tanta gent esperant-la i, tot i que no podia parlar la nostra llengua, s'expresava perfectament. Segons ella, ens va adoptar com a la seva família d'aquí per sempre.
Vam fer una volta fins que en va tenir prou. Volia veure el mar i tocar l'aigua. És una lluitadora. Es va esforçar per caminar fins a l'aigua i es va ajupir per tocar-la.
Vam anar a dinar. Era un self service. Quan va veure tot allò li va semblar molt bonic. S'interesava per tot i per on passava s'omplia el plat. El pitjor va venir a l'apartat de les salses. agafava un cullerot i es regava el poupurri amb muntanya que tenia al plat amb cadascuna.
Jo em vaig espantar i li vaig dir al Jordi: -Que demà ingressa a l'hospital! A veure si li donarà un patatús abans d'anar-hi! I el Jordi, amb més raó que un sant, em va dir: -Dèixa-la gaudir, dona, si això no hi ha persona humana que s'ho pugui menjar! I així va ser. Ens vam asseure, va menjar un parell de cullerades d'aquella barreja i va dir que no podia més!
Fins i tot la nena petita de loa foto, la meva fillola de tres anys, no parava de mirar a la Zahra i al seu plat. No deia res però se li endevinava el pensament, fins i tot ella trobava fora de lloc aquell plat tan ple.
Tothom que havia rebut aquell missatge de socors de l'Ibrahim per la seva germana, es va menjar l'olla pensant què podia fer per col.laborar però gairebé cap possibilitat va prosperar.
A més, al nostre país, els mesos de juliol i agost es queda tot aturat, només al setembre comencen a agafar una mica d'inercia les coses.
L'Ibrahim es desesperava perquè no rebia cap resposta i això que havia enviat els missatges en el més de juny!.
L'Ibrahim també va anar investigant pel seu país. Naturalment havia de ser en una clínica privada. L'operació valia 10.000 euros. Quan ho va saber, va enviar un altre missatge demanant si hi havia la possibilitat de la col.laboració d'amics recollint diners però... estàvem parlant de molts euros. Com els podíem recollir?
Segueix al nº 02-L'Hospital Clínic accepta de fer l'operació per raons humanitàries.
http://dunesdesorra.blogspot.com/2009/03/02-
lhospital-clinic-accepta-fer.html
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada